Una disqueria a dos blocs de la seu d'Spotify

La botiga de Bengans a Estocolm.

Aquests últims anys he tingut l'ocasió de visitar dos indrets que sempre m'han fascinat però conec poc (per no dir gens), com són els Països Baixos i Suècia. En tots dos casos, i com faig sempre que viatjo, m'he fixat en les botigues de discos de les ciutats per on he passat.

Tant a Göteborg com a Rotterdam, i aquests últims dies també a Estocolm, hi he descobert bones disqueries. I en totes elles m'ha cridat l'atenció observar com les obres dels artistes autòctons, a no ser que militessin en escenes molt concretes, estaven barrejades amb les dels artistes internacionals.

Per entendre'ns, contràriament a la pràctica habitual a casa nostra de segregar els discos d'un mateix estil musical en funció de si són d'autors nacionals o internacionals, a les botigues de Suècia i dels Països Baixos no he vist cap apartat dedicat als artistes suecs o neerlandesos.

Si vull comprar-me un disc de Golden Earring en una botiga de Rotterdam l'aniré a buscar a la pestanya amb la lletra G, i segurament el trobaré molt a prop de les obres dels Go-Betweens o Goldfrapp. Igualment, si vull comprar-me l'últim dels Hellacopters a Estocolm, l'aniré a buscar a la lletra H tal com ho faria en qualsevol altra ciutat del món.

És un detall que m'agrada, i que d'alguna manera denota fins a quin punt aquests països s'arriben a creure la seva música –no és casualitat que Suècia tingui la tercera indústria musical més potent del món, per darrere dels Estats Units i del Regne Unit–. Aquí presumim de tenir seccions de música en català com si això fos la repera, però encara és l'hora que algú li dediqui el nom d'un carrer a Pau Riba.

A la fotografia, establiment de la cadena independent de botigues de discos Bengans al centre d'Estocolm. Parada obligatòria per a qualsevol melòman de base que es passegi per la capital sueca. Està en un carrer peatonal situat a dos blocs de la seu mundial d'Spotify. Pel carrer de Bengans hi passa gent a totes hores els set dies de la setmana. Al d'Spotify només hi ha vida en horari d'oficina. La metàfora em sembla de traca.

Estocolm, octubre de 2025.

L'aposta segura dels Hellacopters

THE HELLACOPTERS

Barcelona Rock Fest 2025

Parc de Can Zam, Santa Coloma de Gramenet

27 de juny de 2025

The Hellacopters celebrant tres dècades de trajectòria, ahir al vespre al Rock Fest. Amb el català LG Valeta (77) suplint al sempre providencial Dregen, que ningú sap si tornarà o no a les files del combo amb base a Estocolm. Amb Nicke Andersson, Robert Ericksson i Anders 'Boba Fett' Lindström encara com a pilars d'una de les bandes que van abanderar el rock escandinau de la segona meitat dels 90.

També amb un un nou disc sota el braç, el flamant "Overdriver", que certifica el present dels suecs com el més sòlid de tots els seus contemporanis. Va ser una de les obres més referenciades de la nit juntament amb el clàssic "High Visibility" –de cada un en van caure tres cançons–. Un concert que va anar de menys a més, sobretot un cop solventats els problemes tècnics inicials. Segueixen sent una aposta segura en directe.

Frank Kozik (1962-2023)

FRANK KOZIK

(1962-2023)

Un segell discogràfic que no feia signar cap contracte als artistes amb els quals treballava, limitant-se a arribar a acords de distribució de durada limitada –entre dos i cinc anys-, repartint els beneficis a parts iguals i garantint als músics la totalitat dels drets de la seva obra. Era l'ètica de Man's Ruin, la disquera fundada per Frank Kozik el 1994 i mitjançant la qual va publicar discos de Kyuss, Nebula, Queens Of The Stone Age i els Hellacopters, entre d'altres, abans d'abaixar la persiana el 2001. Kozik, artista gràfic que va dissenyar incomptables caràtules de discos –començant per les de les 200 referències lliurades per Man's Ruin-, ens ha deixat a l'edat de 61 anys.

The Hellacopters - "Eyes of Oblivion"

Després d'un retorn als escenaris en plena forma, el pas següent havia de ser un disc que a aquestes alçades ja no es pot considerar de tornada però ve a certificar la segona joventut d'una de les bandes que van abanderar el rock escandinau durant el canvi de segle. "Eyes of Oblivion" (2022) és el vuitè àlbum d'estudi dels Hellacopters, i el primer que publiquen des del llunyà "Head Off" (2008) –també el primer amb Dregen a bord des de l'encara més remot "Payin' the Dues" (1997)-. I si bé costarà situar-lo a l'alçada dels grans clàssics de la formació sueca, una simple escolta és suficient per comprovar que ens trobem davant quelcom més que un tràmit, i que unes quantes de les pistes que el formen tenen un potencial considerable de cara al directe.

L'inici a tota castanya amb "Reap a Hurricane" no deixa lloc a cap mena de dubte. El punk rock amb factura de garatge marca de la casa segueix donant fruits tan frescos com sucosos quan Nicke Andersson i companyia posen la directa. Una sensació que referma la torrencial "Can It Wait", candidata a fer-se un lloc entre els grans himnes de la banda. "So Sorry I Could Die" rebaixa revolucions i deixa sortir la passió d'Andersson per la música d'arrel afroamericana amb una cadència soul que, juntament amb el boogie rock de "Tin Foil Soldier" –amb ressons d'uns Status Quo-, és una de les grans sorpreses d'un àlbum on, malgrat tot, segueix manant el high energy rock'n'roll de pistes com la mateixa "Eyes of Oblivion". Ideal per escoltar amb el volum a l'onze.

Tanca Music World

Tanca Music World, una de les poques botigues de discos de tota la vida que encara queden obertes a Barcelona. Ho farà a principis del mes vinent perquè els propietaris del local del carrer Enric Granados amb Rosselló no li renoven el lloguer. Al seu lloc s'hi obrirà properament una franquícia, un basar xinès, un bar fashion dels que cobren els gintònics a preu de petroli, o qualsevol d'aquells establiments que sol freqüentar la gent pragmàtica que escolta música a través d'una pantalla de mòbil perquè, diuen, és el progrés.

Doncs què volen que els digui, quina pena de progrés aquell que ens porta a escoltar obres mestres a través d'aplicacions que només beneficien a grans corporacions, i que s'està carregant a marxes forçades la identitat i la vida de barris, pobles i ciutats senceres. Quina merda de progrés, aquell que fomenta el tancament negocis amb dècades o segles d'història, i deixa orfes les seves clienteles amb una simple però contundent jugada immobiliària.

Music World la vaig freqüentar sobretot quan encara era al carrer Tallers. Inoblidables aquelles tardes en què passaves per davant de la botiga i et trobaves el José Luis repartint flyers amb agendes de concerts –de quan les entrades es compraven a les disqueries i no en tristes plataformes digitals operades per entitats bancàries-. Tampoc oblidaré mai el dia que hi vaig anar a comprar el "Grande Rock" (1999) dels Hellacopters. "Te llevas un discazo, uno de mis favoritos", em va dir el José Luis, i sé que no m'ho va dir perquè sí: en posteriors visites a la botiga el tenia sonant a tota castanya. Aquell home és la passió per la música personificada, i no és just que hagi de marxar de darrere el taulell en nom de l'eufemisme de 'les lleis del mercat'.

Tanca Music World, i la notícia fa mal perquè amb aquesta mena de tancaments es perd molt més que un negoci. Es perd una part essencial de la poca ànima que encara li queda a una ciutat que, de tant posar-se guapa, s'ha acabat convertint en un parc temàtic. Es perd un espai de comerç però també de socialització. I què collons, es perd un estil de vida que potser serà cosa de quatre romàntics nostàlgics, però mentre ha durat no ha deixat de ser molt més apassionant i enriquidor que poder disposar de qualsevol cosa a qualsevol hora i a l'abast d'un miserable clic.

The Flaming Sideburns - "Silver Flames" (2021)

Si dies enrere celebràvem el retorn discogràfic de The Streetwalkin' Cheetahs amb el seu primer llançament en més d'una dècada i mitja, avui toca saludar uns contemporanis dels californians que també trenquen un llarg silenci discogràfic amb un àlbum dels que conviden a parar màquines, posar el volum a l'onze i deixar-se portar. Després d'una dècada llarga sense lliurar material nou, The Flaming Sideburns acaben de despenjar-se amb un disc que serà o no serà de retorn –oficialment no han marxat mai- però, en tot cas, reclama una càlida benvinguda per als seus autors.

Enregistrat per la formació original del grup, amb l'incombustible Eduardo Martinez al capdavant, "Silver Flames" (2021, Svart) destil·la en abundància totes aquelles essències que tan bé van saber maridar els finlandesos durant el canvi de segle. Punk rock amb alguna pinzellada soul, rock de garatge d'escola Detroit i fins i tot unes subtils gotes de psicodèlia per acabar-ho d'arrodonir. El resultat és un cançoner que torna a situar els Sideburns a l'avantguarda del rock'n'roll escandinau i on figuren reclams tan irresistibles com "Perfect Storm" o "A Song for Robert" –aquesta última remet a The Who i va dedicada a l'enyorat Robert Dahlqvist dels Hellacopters-.

Disponible a Bandcamp.

LG Petrov (1972-2021)

LG PETROV
(1972-2021)

Ens ha deixat LG Petrov, vocalista d'Entombed, aquella banda sueca que va ensenyar el death metal a ballar amb Ramones, Misfits i Chuck Berry. Una formació que tant podia assenyalar com a influències capitals a Slayer, Testament i Celtic Frost com a qualsevol dels noms anteriorment citats. Pioners del death metal escandinau amb obres tan aclaparadores com el seu disc de debut, "Left Hand Path" (1990), no van trigar a esdevenir un dels exemplars més singulars del metal extrem a escala global incorporant influències del punk rock i el rock'n'roll primitiu, i donant peu a plàstics tan rotundament incontestables com "DCLXVI: To Ride Shoot Straight and Speak the Truth" (1997) o "Uprising" (2000). Que entre els seus fundadors s'hi trobés tot un Nicke Andersson –que va acabar deixant la banda per dedicar-se als Hellacopters- explica perfectament la naturalesa d'un grup simplement irrepetible. Tensions internes havien acabat durant la passada dècada dividint Entombed en dues formacions diferents, passant Petrov a encapçalar Entombed A.D.

"Eleanor Rigby" segons The Hellacopters

Nick Royale i Dregen, durant l'actuació televisiva de The Hellacopters.

Si fer una versió vol dir agafar un títol aliè i transportar-lo al propi terreny, n'és una bona mostra el vitamínic tractament que els Hellacopters han aplicat a "Eleanor Rigby", el clàssic dels Beatles. La banda encapçalada per Nick Royale va interpretar la peça en qüestió la setmana passada al programa På Spåret de la televisió sueca, i hi va incloure oportunes cites a dos temes més dels Fab Four, "Ticket to Ride" i "Back in the USSR". Poden visionar l'actuació a Youtube. D'altra banda, els Hellacopters han vist finalment estrenat el documental "I'm in the Band", rodat l'any 2007 però inèdit fins aquest mes de gener.

20 anys de "Grande Rock"

La cosa sonarà marciana en un moment en què el més modern de cada casa disposa de la seva pròpia col·lecció de vinils estratègicament situats per tal d'impressionar les visites, però hi va haver un temps en què aquest format l'havien donat per mort i enterrat els mateixos que darrerament tant s'afanyen a ressuscitar-lo. I en aquell context resultaven dignes d'aplaudir gestos com el dels Hellacopters, que el 1999 van obsequiar tothom qui va adquirir en vinil el seu icònic tercer disc, "Grande Rock", amb un tema que s'havia suprimit de l'edició en cd. Atenció: no era un bonus track ni un afegit d'última hora, sinó una peça emmarcada en la continuïtat de l'obra i el títol de la qual apareixia convenientment ratllat a la funda del cd per deixar clar que només es podia escoltar a 33rpm.

El cas és que avui es commemora el vintè aniversari de "Grande Rock". El treball que va acabar de catapultar la carrera del conjunt suec, i un dels discos imprescindibles a l'hora d'entendre l'eclosió d'aquella escena escandinava que durant el canvi de segle va capitalitzar i revitalitzar les formes més urgents, elèctriques i vitamíniques del rock'n'roll. A tan sols una setmana de l'última actuació barcelonina de Nicke Andersson i companyia, no està de més refermar la vigència de talls com "Alright Already Now", "Welcome to Hell", "Paul Stanley" o, és clar, "The Devil Stole the Beat from the Lord". I per cert, m'alegra molt haver comprovat que l'àlbum en qüestió no es troba disponible a data d'avui en plataformes com Spotify. Vull dir que potser caldria revisar determinats mantres i absoluts hiperbòlics de l'estil A internet hi és tot.

El retorn d'una llegenda escandinava

THE HELLACOPTERS

Razzmatazz, Barcelona

10 de maig de 2019

El primer que cridava l'atenció del concert que els Hellacopters van oferir la nit passada en una atapeïda sala Razzmatazz, més enllà del bon estat de forma i l'excel·lent sintonia exhibits per la formació escandinava, era l'escassa presència de telèfons mòbils captant el moment des de la pista. En uns temps en què sembla que un no hagi arribat a viure una experiència si no l'ha compartit a tort i a dret als seus perfils socials, el públic rocker de base -el mateix que determinats corrents crítics s'afanyen a despatxar amb raonaments de caire demogràfic (!)- segueix anant als concerts a suar la cansalada i a esdevenir subjecte actiu d'allò que passa dins i fora de l'escenari. I quan s'hi posa, és capaç de desencadenar tot un seguit de reaccions tan aclaparadores com imprevisibles.

Que li ho expliquin al personal de seguretat de la sala del Poblenou, que ahir a la nit contemplava atònit com prenia forma un frenètic mosh pit davant mateix dels seus nassos, com diversos gots de plàstic volaven per sobre dels caps del respectable donant peu a escenes que no observaran vostès a l'entorn d'un macrofestival, com diversos centenars d'ànimes corejaven a l'uníson la tornada de la climàtica "By the Grace of God" amb prou força per a ressonar més enllà dels límits del recinte, i fins i tot com nombrosos espectadors practicaven el crowd surfing com si no hi hagués demà. Benvinguts als anys 90, un temps en què el rock era perillós i els seus incondicionals anaven als concerts a donar-ho tot en lloc de fer instagrams i trending topics.

Ara bé, que ningú contempli en clau nostàlgica aquest retorn als escenaris que ahir desembarcava per primer cop a Barcelona. Totes les peces interpretades la nit passada, de la inicial "Hopeless Case of a Kid in Denial" a la final "(Gotta Get Some Action) Now!", passant per unes celebradíssimes "The Devil Stole the Beat from the Lord", "Toys and Flavors" i "No Song Unheard", van sonar com si s'haguessin compost abans d'ahir però amb tota la força, l'ofici i la veterania d'una banda que efectivament sembla haver tornat per quedar-se. Amb un pletòric Dregen marcant terreny des de les sis cordes i reclamant el seu lloc al costat del sempre imponent Nicke Andersson, i amb tota una rereguarda completada per Robert Ericksson (bateria), Bobba Lee Fett (teclats) i Dolf DeBorst (baix).

La setmana vinent es commemorarà el vintè aniversari de "Grande Rock" (1999), probablement l'obra magna del conjunt suec i un dels discos que van situar Escandinàvia a la majoria de mapamundis melòmans ara fa cosa de dues dècades. Un detall que sembla no desvetllar-los en absolut: tan sols dos temes del plàstic en qüestió -"Alright Already Now" i la citada "The Devil..."- van treure el cap en un repertori centrat sobretot en els discos publicats per la banda durant el segle XXI. En altre paraules, i més enllà del retorn de Dregen -novament, toca lloar la seva tasca al lloc del desaparegut Robert Dahlqvist-, els actuals Hellacopters semblen partir del mateix punt on ho havien deixat al moment de separar-se l'any 2008. I encara amb la incògnita de si tornaran o no a l'estudi, el que no es pot negar és que segueixen essent invencibles en directe.

Disc de tribut als Hellacopters

Crespo, Silvestre i Estrada presenten "Payin' Our Dues" a la sala Sidecar.

Amb els reunits Hellacopters a punt de desembarcar a Barcelona (10 de maig, sala Razzmatazz), tota invitació a redescobrir el seu repertori és benvinguda, i més si va de la mà de tot un seguit d'alumnes avantatjats tant d'aquí com de fora. Les onze bandes que interpreten la mateixa quantitat de peces originals del conjunt suec a "Payin' Our Dues" (2019), un disc de tribut auspiciat pel segell barceloní Kraken Recordings i despatxat en dues edicions viníliques, una amb el plàstic de color negre i l'altra de color vermell. Es va presentar amb una intensa audició ahir a la tarda al bar de la sala Sidecar on van ser presents el pare de la criatura i impulsor de la pròpia disquera, Mario Silvestre, i els periodistes Alfred Crespo i Roger Estrada (Ruta 66).

Robert Dahlqvist (1976-2017)

ROBERT DAHLQVIST

(1976-2017)

Un 3 de febrer, la mateixa data en què ens van deixar Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper però 58 anys més tard, abandonava aquest món un dels components dels Hellacopters durant els seus anys de major projecció. Robert Dahlqvist va entrar al grup poc després de publicar-se el monumental "Grande Rock" (1999), i fins al moment de la seva mort ha militat a la que sens dubte ha estat una de les millors bandes de rock'n'roll mai sorgides a l'Europa continental, a més d'encapçalar els també recomanables Thunder Express.