Adrianne Lenker - "Songs / Instrumentals" (2020)

Encara no fa ni un any que saludàvem Big Thief com una de les grans bandes del moment, la gran revelació de 2019 i una de les grans esperances de cara a un 2020 que havia de ser molt diferent a com finalment s'ha acabat desenvolupant. Ni tan sols quan els vam poder degustar a finals de febrer en la intimitat d'una sala petita d'Apolo on es respirava ambient de multituds ens podíem arribar a imaginar el cúmul d'esdeveniments que començaria a desencadenar-se a poques setmanes vista. El confinament, l'estat d'alarma, les desescalades, el toc de queda i la desaparició fulminant de la música en directe tal i com l'havíem conegut fins aleshores.

Tot plegat va sorprendre la banda que encapçala Adrianne Lenker durant el decurs d'una gira europea que hauria pogut suposar la seva consagració si les circumstàncies no haguessin obligat a interrompre-la de forma sobtada. Per a Lenker, a més, l'inici de la coronacrisi va coincidir amb una ruptura amorosa que la va inspirar a compondre aquella mena de cançons que una tan sols és capaç d'entonar quan cerca refugi al seu propi interior. En certa manera, el fet de donar-los forma va ser la seva forma de confinar-se, entenent aquesta acció molt més enllà del lèxic covídic. Se'n va anar a una cabana remota en una zona rural de Massachsetts, i va enregistrar les seves composicions únicament amb allò que tenia a mà –la seva veu, la seva guitarra, un pinzell, les branques dels arbres-.

"Songs/Instrumentals" (2020, 4AD) són dos àlbums diferents però publicats de forma conjunta, un dedicat al format cançó i l'altre compost per dos onírics desenvolupaments instrumentals. Una successió de paisatges hivernals que contrasten amb la càlida veu de Lenker en títols tan destacables com "Two Reverse" o "Anything". Un plàstic nascut a partir del dolor i la incertesa, que destil·la fragilitat però alhora manifesta la fortalesa de qui s'ha sobreposat a l'adversitat fent allò que millor sap fer. Tan sols la pròpia Lenker sap si l'experiència li ha servit per fer teràpia o passar pàgina, però el resultat es pot contemplar com una de les seves obres més personals. També com una resposta ferma a les convulsions d'un any que de cap de les maneres havia d'haver estat tal i com el recordarem.

Dies de pluja i carreteres boscoses

A 4AD publiquen discos que tant poden entrar a la primera a dins de casa en un dia de pluja com a l'interior d'un cotxe en marxa tot enfilant algun coll de muntanya o carretera boscosa. Com a mostra, els últims de Big Thief –"U.F.O.F." i "Two Hands"- i Aldous Harding –"Designer"-, tots ells editats l'any passat.

Vaughan Oliver (1957-2019)

VAUGHAN OLIVER

(1957-2019)

Tothom qui encara valora els formats físics a l'hora d'escoltar música enllaunada coincideix en assenyalar la caràtula, el disseny i el packaging d'una obra discogràfica com un d'aquells valors afegits amb què els formats digitals mai podran competir. No descobrirem ara, de fet, que fins i tot determinades bandes o segells s'acaben associant amb una estètica determinada. En el cas de 4AD, un dels segells més emblemàtics de la música independent de les passades quatre dècades, el component estètic dels seus llançaments no s'entendria sense els dissenys de Vaughan Oliver, que van il·lustrar àlbums icònics de bandes com Cocteau Twins, Dead Can Dance, Throwing Muses, Red House Painters o Pixies –amb els quals va seguir treballant, ja fora de 4AD, quan van tornar a l'activitat discogràfica l'any 2014-. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

Gene Clark

Gene Clark - Foto Michael Ochs / Getty Images.

En certa manera i sense necessitat de salvar grans distàncies, Gene Clark va ser a l'òrbita dels Byrds el mateix que Syd Barrett a Pink Floyd, Brian Wilson als Beach Boys o Peter Green a Fleetwood Mac. Una peça fonamental del primer engranatge de la formació, però també aquell geni incomprès que va abandonar el vaixell prematurament a causa d'unes dinàmiques amb les quals no acabava d'encaixar –bé, i de la seva fòbia als avions, segons el relat oficial-.

Músic d'arrel tradicional i vocació visionària, Clark pràcticament es va avançar al country rock al mateix temps que ho feien els seus excompanys de files. I si els seus primers discos amb els Gosdin Brothers i Doug Dillard no va obtenir més repercussió al seu moment va ser precisament perquè a la disquera de torn li convenia més apostar pel valor més segur –uns Byrds que ja es trobaven en ple vol-.

Tampoc va obtenir la repercussió merescuda la que es considera com la seva obra mestra, "No Other" (1974). Un àlbum que explorava i eixamplava múltiples capes de la tradició sonora nord-americana, que passava la mà per la cara de contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young i al qual el temps ha acabat fent justícia. No deixa de resultar revelador que hagi estat ni més ni menys que 4AD el segell encarregat de reeditar-lo recentment amb abundant material extra.