Posem per cas un dormitori

Buck Meek i Adrianne Lenker, durant l'actuació de Big Thief a Tiny Desk.

Visionava ahir l'actuació que Big Thief han ofert aquesta setmana en streaming a través del canal Tiny Desk –poden veure-la vostès en aquest enllaç-. La banda de Brooklyn tocant en la intimitat d'un dormitori poques setmanes després d'haver-ho fet en macroescenaris com els del barceloní Primavera Sound, i interpretant quatre peces –"Change", "Dried Roses" i "Charity", totes tres del flamant "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022), més la inèdita "Happiness"- que definitivament guanyen en les distàncies curtes.

Segueixo pensant que una actuació emesa en streaming no és un concert –ara fa un parell d'anys vaig fer aquesta reflexió arran de l'auge d'aquest format en plena pandèmia-, perquè hi falta quelcom tan essencial com és el contacte entre l'artista i el públic. Però també penso que aquest contacte es perd igualment –o no es produeix tal com seria desitjable- en macroesdeveniments com els festivals que a tots ens poden venir al cap ara mateix –també en macroconcerts en estadis i altres grans recintes, sobretot des que les entrades VIP i similars es troben a l'ordre del dia-.

Cites on una selecta minoria –sovint, la que es pot permetre adquirir una entrada o un abonament més cars que les localitats situades al galliner- gaudeix de més a prop el que la resta ha de veure justament –i quina ironia- a través d'una pantalla. No em sap greu haver-me perdut Big Thief al Primavera Sound. Per mi no té cap sentit escoltar una cançó com "Change" en el marc d'un macrofestival amb les seves dimensions excessives. Menys encara després d'haver constatat –ni que sigui des de l'altre costat d'una pantalla- com pot arribar a funcionar de bé en un context, diguem-ne, més raonable. Posem per cas un dormitori.

Big Thief - "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022)

És possible que Big Thief hagin lliurat una de les millors cançons, no tan sols del que portem de dècada sinó de tot el segle XXI? Doncs sí, que ho és. I a més ho han fet sense Auto-Tune, ni caixes de ritmes, ni necessitat d'inventar-se la sopa d'all. A partir d'un valor tantes vegades invocat però tan pocs cops practicat com és la simplicitat, han donat forma a una cançó tan rodona com perdurable. Una melodia a contrallum que s'arrossega sobre un ritme subtil i pausat, i una lletra que reflexiona en clau existencialista sobre el pas del temps i els seus efectes en nosaltres mateixos però també en tot allò que ens envolta. La peça en qüestió es titula "Change", i és la que enceta el seu darrer disc d'estudi, "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022).

Ens trobem davant d'un àlbum doble, un format a priori incompatible amb aquests dies d'immediatesa, escoltes ràpides i poc temps per aprofundir en detalls i matisos. Però és que, justament, "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" es pot entendre com l'antídot contra el ritme frenètic del món que ens envolta, un paradís fonogràfic on refugiar-se de les inclemències exteriors i prendre's les coses d'una altra manera o, com a mínim, a un ritme més assumible. Gravat en quatre localitzacions diferents dels Estats Units, en estudis de Massachussetts, Califòrnia, Arizona i l'estat de Nova York, amb l'objectiu d'assolir diferents sonoritats, el plàstic presumeix d'una identitat heterogènia però coherent amb el discurs d'un quartet que destil·la a la seva manera les essències més genuïnes de la música d'arrel nord-americana.

Si "Change" és una perla de country folk crepuscular i amb la sensibilitat a flor de pell, "Spud Infinity" apunta a les formes més primitives de la música hillbilly i acaba sonant contemporània sense necessitat d'artificis ni coartades. "Time Escaping", en canvi, és una claustrofòbica muntanya russa de pop terminal on Adrianne Lenker i companyia invoquen des de les seves pròpies coordenades els esperits de Björk i Kate Bush. "Sparrow" és una majestuosa balada que en una altra vida hauria pogut esdevenir un estàndard. "Flower of Blood" explora el vessant més fosc i tenebrós del conjunt per endinsar-se en les profunditats del post-punk més atmosfèric. "No Reason" és una assolellada perla country de regust clàssic com ell sol. I "Simulation Swarm" és un dinàmic exercici de folk rock que es perfila com un altre dels grans reclams del cançoner de Lenker i companyia.

El trajecte que ha portat Big Thief fins a "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" no ha estat gens fàcil. Havent publicat amb mesos de diferència dos dels grans discos del final de la dècada passada –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos de 2019-, els nord-americans es van embarcar en una gira europea que a priori havia de suposar la seva consolidació en ple 2020. Aleshores va arribar la pandèmia i ho va capgirar tot. Lenker es va confinar en una cabana per gravar un nou àlbum en solitari, "Songs / Instrumentals" (2020). Buck Meek també va publicar un disc amb el seu nom –"Two Saviors" (2021)-, i en un moment donat va arribar a tocar amb Bob Dylan. Sigui com sigui, el grup va trobar forces per donar forma a aquest àlbum doble que bé podria ser la seva obra més monumental a hores d'ara. També un clàssic en potència de la música del nostre temps. Però sobretot la prova de vida d'una banda que no s'ha rendit davant l'adversitat.

2020 en música

Dylan, encara rellevant en ple 2020.

En termes generals, 2020 ha estat aquell any en què hem vist trontollar –fins i tot desaparèixer- tot allò que havíem donat per segur. L'exercici durant el qual la gran bombolla ha esclatat davant mateix dels nostres nassos i quan menys ens ho esperàvem, posant-nos a tots davant del mirall i recordant-nos, si és que ens n'havíem oblidat, que ni la humanitat és el centre de l'univers ni les mal anomenades societats desenvolupades són el centre de la humanitat. I a partir d'aquí, tota la resta. Sistemes socials i econòmics que s'han refermat més tòxics que mai, respostes institucionals tan incoherents com desesperades i desproporcionades, i dinàmiques de masses amb tot allò que implica un concepte com aquest.

2020 ha estat l'any del coronavirus, però sobretot de tot allò que s'ha derivat de la pandèmia. En el cas de la cultura, hem tornat a comprovar –potser com mai abans ho havíem fet- com segueix essent la gran oblidada si no directament l'ovella negra a ulls de qui ens governa –a Catalunya o a Espanya, tant és-. Un àmbit, el cultural, on els responsables institucionals s'han limitat a fer declaracions de bones intencions de les que acaben en paper mullat, mentre deixaven agonitzar un dels sectors més precaris en termes estructurals i més castigats per l'anomenada coronacrisi. Si parlem concretament del camp melòman, encara no som conscients del mal que han arribat a fer el tancament de les sales de concerts i l'estigmatització sistemàtica i permanent de la música en directe.

Enmig de tot plegat, és clar, també hem tornat a ser testimonis de la resiliència de tantíssims artistes i creadors que, més enllà de dur a terme autèntiques proeses per tal de sobreviure, ens han ajudat a passar una mica millor aquests mesos d'incertesa, desolació i –si no ho dic, rebento- derives totalitàries. Penso en els concerts en streaming amb accés lliure que van proliferar durant el primer confinament, per exemple. Penso també en totes aquelles creacions amb data de caducitat però concebudes amb l'ànim de fer-nos sentir una mica millor. Que com a societat encara no siguem capaços de traduir tota aquesta activitat creativa en feines remunerades de manera digna, diu molt poc a favor nostre.

D'altra banda, amb coronavirus o sense –perquè malgrat els titulars monotemàtics, segueix havent-hi mil formes diferents d'anar-se'n a l'altre barri-, 2020 també ha estat un any desolador pel que fa a baixes en l'àmbit de la música pop –tant o més del que ho havia estat 2016-. Durant els darrers dotze mesos hem perdut referents com Little Richard, Eddie Van Halen, McCoy Tyner, Bill Withers, Genesis P-Orridge, Kenny Rogers, John Prine, Charlie Daniels, Tony Allen, Ennio Morricone, Spencer Davis, Viola Smith, Phil May, Jerry Jeff Walker, Billy Joe Shaver, Charley Pride, Leslie West, Víctor Nubla, Martín Rodríguez, Peter Green o Amadeu Casas, entre molts d'altres. Si cada cop que perdem un d'aquests referents el món esdevé un lloc una mica pitjor, podem assegurar que aquest any ha estat fatal.

I bé, si durant aquest 2020 hem vist trontollar tot allò que donàvem per fet, també hem vist refermar-se tota una una sèrie de valors que alguns ja pretenien donar per enterrats. Penso en tots aquells il·lustres veterans amb dècades de trajectòria acumulada, arquitectes de la cultura pop tal i com encara avui l'entenem, que no tan sols han publicat algunes de les obres més rellevants d'aquest 2020 sinó que ens han vingut a recordar la vigència del format àlbum i de les trajectòries a llarg termini en aquests temps en què immediatesa equival a caducitat i una part important de la música que escoltem s'ha compost pensant en algoritmes. Penso per exemple en Bruce Springsteen recuperant les seves millors formes a "Letter to You", en Paul McCartney conquerint un dels seus cims creatius a "McCartney III" i, sobretot, en Bob Dylan explicant-nos com qui no vol la cosa el món on vivim i segellant una de les grans obres del que portem de segle XXI a "Rough and Rowdy Ways".

Parlant de McCartney, el seu darrer disc és paradigmàtic de l'any que ens ha tocat viure. Un repertori concebut i facturat des del confinament i davant la impossibilitat de dur a terme els plans inicialment previstos –una gira europea, concretament-. Molt 2020, tot plegat. Igual que "Songs / Instrumentals", el doble llançament amb què Adrianne Lenker responia a la cancel·lació d'una gira que havia d'haver dut a Big Thief fins a la consagració definitiva. Sí, 2020 també ha estat l'any dels plans frustrats. D'aquells artistes que havien de fer un salt qualitatiu però no l'han pogut fer a causa de l'aturada generalitzada. D'aquells que fins i tot haurien pogut esdevenir revelacions d'haver-se produït una temporada de festivals com les d'abans. La qual cosa em porta a preguntar-me si aquest model, el de les temporades de festivals, hauria de seguir essent vàlid a l'hora de definir cànons un cop la roda torni a girar. Potser hauríem hagut d'aprofitar l'aturada per fer totes aquelles reflexions que encara no hem arribat a fer?

Guitarra, baix i bateria - Programa 268

Charley Pride (1934-2020).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Brighton 64, Adrianne Lenker i Remei de Ca la Fresca. Música a la pantalla amb Joe Strummer i 091. Literatura melòmana amb Billy Bragg i "¿Quiénes son NRBQ?" (2020) de Josep Calle. I un homenatge pòstum a Charley Pride. Disponible en podcast.

Adrianne Lenker - "Songs / Instrumentals" (2020)

Encara no fa ni un any que saludàvem Big Thief com una de les grans bandes del moment, la gran revelació de 2019 i una de les grans esperances de cara a un 2020 que havia de ser molt diferent a com finalment s'ha acabat desenvolupant. Ni tan sols quan els vam poder degustar a finals de febrer en la intimitat d'una sala petita d'Apolo on es respirava ambient de multituds ens podíem arribar a imaginar el cúmul d'esdeveniments que començaria a desencadenar-se a poques setmanes vista. El confinament, l'estat d'alarma, les desescalades, el toc de queda i la desaparició fulminant de la música en directe tal i com l'havíem conegut fins aleshores.

Tot plegat va sorprendre la banda que encapçala Adrianne Lenker durant el decurs d'una gira europea que hauria pogut suposar la seva consagració si les circumstàncies no haguessin obligat a interrompre-la de forma sobtada. Per a Lenker, a més, l'inici de la coronacrisi va coincidir amb una ruptura amorosa que la va inspirar a compondre aquella mena de cançons que una tan sols és capaç d'entonar quan cerca refugi al seu propi interior. En certa manera, el fet de donar-los forma va ser la seva forma de confinar-se, entenent aquesta acció molt més enllà del lèxic covídic. Se'n va anar a una cabana remota en una zona rural de Massachsetts, i va enregistrar les seves composicions únicament amb allò que tenia a mà –la seva veu, la seva guitarra, un pinzell, les branques dels arbres-.

"Songs/Instrumentals" (2020, 4AD) són dos àlbums diferents però publicats de forma conjunta, un dedicat al format cançó i l'altre compost per dos onírics desenvolupaments instrumentals. Una successió de paisatges hivernals que contrasten amb la càlida veu de Lenker en títols tan destacables com "Two Reverse" o "Anything". Un plàstic nascut a partir del dolor i la incertesa, que destil·la fragilitat però alhora manifesta la fortalesa de qui s'ha sobreposat a l'adversitat fent allò que millor sap fer. Tan sols la pròpia Lenker sap si l'experiència li ha servit per fer teràpia o passar pàgina, però el resultat es pot contemplar com una de les seves obres més personals. També com una resposta ferma a les convulsions d'un any que de cap de les maneres havia d'haver estat tal i com el recordarem.

Big Thief - "Demos Vol. 1" (2020)

Fa avui tot just dos mesos d'aquell bany de multituds que es van fer Big Thief en una sala 2 d'Apolo on es respirava l'ambient de les grans ocasions. Impossible imaginar-se aleshores que en tan poc temps la música en directe semblaria un record d'èpoques pretèrites, i que els artistes es dedicarien a lliurar-nos continguts digitals per tal de fer-nos una mica més agradables aquests dies estranys que ens ha tocat viure.

Els nord-americans acaben de publicar un ep amb cinc maquetes que van enregistrar el febrer de 2018 en una cabana de Topanga Canyon, a Califòrnia, durant la preparació dels dos discos amb què s'acabarien consolidant com una de les bandes del moment –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-. Cinc talls que finalment no acabarien entrant als àlbums en qüestió –si bé dos d'ells formarien part de l'últim disc en solitari d'Adrianne Lenker, "abyskyss" (2018)-, i que ara es recuperen a "Demos Vol. 1 - Topanga Canyon, CA - Feb 2018".

Disponible a Bandcamp. Això sí, qui vulgui escoltar l'ep sencer haurà de passar per caixa. Una bona manera d'anar conscienciant al personal que la cultura té un valor i que aquells que s'hi dediquen també han de pagar factures.

Més enllà de les formalitats

Adrianne Lenker (Big Thief), la nit passada a la sala 2 d'Apolo.

BIG THIEF + PAYS P.

Apolo 2, Barcelona

20 de febrer de 2020

A Big Thief no els van les formalitats. Tenen el costum d'acabar les seves actuacions sense oferir bisos, perquè consideren que un concert s'acaba quan han dit tot allò que havien vingut a dir. Tampoc són partidaris de reservar els seus temes més reconeguts per generar hipotètics moments climàtics durant les rectes finals. Si els ve de gust despatxar els hits gairebé de bon principi per poder passar immediatament a altres coses, ho fan. Si els sembla oportú obrir el repertori tot encadenant la cara b d'un single amb un tema encara inèdit, també ho fan. I si Adrianne Lenker té un dia tou, no li fa cap vergonya afrontar l'actuació des de la vulnerabilitat de qui les ha vist passar de tots colors però no ha deixat mai de mirar endavant.

Va ser exactament així com van procedir en la seva segona visita a Barcelona, a menys d'un any d'haver debutat en la immensitat del Parc del Fòrum i en una sala de dimensions tan raonables com ajustades a la realitat d'un discurs que definitivament es degusta més i millor a curta distància. Va començar Lenker tota sola, amb la resta de la banda recolzant-la en silenci, interpretant "Masterpiece" en la seva versió més fràgil i mínima –localitzin-la a la cara b del single "Dandelion" (2016)-. I el quartet sencer se li va afegir per a enfilar "Two Rivers", peça inèdita que els de Brooklyn han començat a presentar en concerts recents i que confirma el caràcter prolífic de qui ha lliurat dos plàstics de pes en menys de dotze mesos –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-.

Van acabar d'entrar en matèria amb els horitzons boirosos de "Contact" i els paisatges feréstecs de "Forgotten Eyes". I aleshores van desencadenar el primer gran aplaudiment de la nit amb la torrencial distorsió de "Not", sis elèctrics minuts que tracen nous ponts entre Crazy Horse i Sonic Youth al mateix temps que refermen a Lenker com una de les grans lletristes de la seva generació. A partir d'aquí, els passatges a contrallum de "Mary" o "Paul" van alternar amb les dinàmiques urgents de "Shark Smile" o la rocallosa muralla de "Masterpiece" –aquest cop, en la seva concepció original i essencialment elèctrica-. Quan problemes tècnics van obligar a abortar "Cattails", van optar per estrenar una altra composició inèdita –"Bruiser"- abans de rebaixar tensions de cara a les finals "Rock and Sing" i "Mythological Beauty".


PRIMITIVISME I POESIA SUBTERRÀNIA

Prèviament havien actuat en condició de teloners els parisencs Pays P. Un trio de rock experimental que connecta el primitivisme del post-punk i de corrents subterranis com la No Wave, amb el soroll industrial i la concepció més visceral de l'spoken word. Estructures hipnòtiques i estridents, de vegades opressives, a cop de guitarra, bateria, pedals d'efectes i la poesia terminal de Laura Boullic. I un bon motiu per seguir saludant l'underground francès com aquella inesgotable mina de discursos singulars que tenim a tocar dels nostres dits i que molt sovint som incapaços ni tan sols de parar-nos a observar.

L'any de Big Thief

La banda de Brooklyn actuarà el 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

En un context en què nombrosos artistes opten per publicar les seves cançons en format senzill i prescindir del format àlbum per allò d'adaptar-se als nous paràmetres de consum de la música enllaunada, el que van fer Big Thief al llarg de 2019 no va ser tant una heroïcitat com una declaració de principis i un pas endavant en la seva consolidació com una de les realitats més fermes de l'indie contemporani –sigui quin sigui el significat d'aquest terme a aquestes alçades, qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Ni més ni menys que dos elapés en menys de dotze mesos va lliurar el quartet nord-americà durant el passat exercici. Dos plàstics, "U.F.O.F." i "Two Hands" –aquest últim publicat pràcticament sense avisar i mentre molts encara es recuperaven de l'impacte del primer-, que acabaven d'arrodonir un discurs que tant podria emmirallar-se en el folk rock britànic més boirós de la dècada dels 60 com en aquelles coordenades del so Americana on conflueixen els llegats de Neil Young i Wilco –molta atenció a "Not", un dels plats forts de "Two Hands"-. Entre l'ún i l'altre, vam poder comprovar com es consagraven en un dels escenaris grans del passat Primavera Sound.

Si ahir tancàvem l'exercici 2019 qualificant-lo com el gran any d'Adrianne Lenker i companyia, avui toca encetar el 2020 referint-nos novament a la formació amb base d'operacions a Brooklyn. I no tan sols per la citada condició de ferma realitat, sinó per tot allò que ha de venir a partir d'ara. D'entrada, el concert que tenen previst oferir el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo i que es tradueix a priori en la possibilitat de gaudir de prop una de les grans revelacions de la passada temporada de festivals. I, tenint en compte el caràcter prolífic de la banda, la possibilitat que durant els dotze mesos que tenim per davant tornin a passar per l'estudi i en surtin amb un nou reclam de pes. De moment, ens veiem el mes vinent a l'Apolo.