Tucker Zimmerman (1941-2026)

Ha mort Tucker Zimmerman, un d'aquells músics de culte que reclamen a crits ser descoberts per qualsevol ànima amb un mínim de sensibilitat per les cançons ben fetes. Nascut a San Francisco i criat al nord de Califòrnia, el 1966 va emigrar a Europa per estudis –i perquè no l'enviessin a Vietnam-, i ja no en va tornar mai més.

Va gravar el seu primer àlbum a Londres a les ordres de Tony Visconti –i de manera gairebé clandestina, perquè no tenia el visat en regla-. "Ten Songs by Tucker Zimmerman" (1969) és un clàssic subterrani del folk psicodèlic, i també era un dels discos preferits de David Bowie, segons reconeixeria el mateix Duc Blanc.

Establert a Bèlgica, on es va casar i on ha traspassat a 84 anys víctima d'un incendi, últimament l'havien reivindicat bandes com Big Thief –amb la qual va sortir de gira i va gravar el notable "Dance of Love" (2024)-. El seu últim disc, "Music by River Words by Ear", va sortir l'estiu passat i es pot contemplar entre les seves obres més rodones.

Bob Dylan - "Shadow Kingdom" (2023)

El 18 de juliol de 2021, amb bona part d'aquest món nostre encara paralitzada per la pandèmia, Bob Dylan es va sumar –a la seva manera, faltaria més- a l'allau d'actuacions en streaming. Un format a priori contradictori amb la naturalesa d'una obra, la seva, que sempre s'ha caracteritzat i es segueix caracteritzant per navegar al marge de tot corrent o tendència. I una emissió que no va ser en directe sinó que s'havia enregistrat prèviament, amb una escenografia d'allò més cuidada –inclosa una banda de figurants: posteriorment hem sabut que qui sortia en pantalla era Buck Meek (Big Thief) però qui havia gravat part de les guitarres era T-Bone Burnett-, si bé amb tota l'espontaneïtat de qui sol enfilar-se a l'escenari a reinventar –qui sap si fins i tot a redescobrir- el seu propi repertori.

El resultat de tot plegat va ser "Shadow Kingdom", un recital on el de Duluth passava per alt la seva obra més recent, aquell "Rough and Rowdy Ways" (2020) que definitivament ha marcat un abans i un després a molts nivells, per reinterpretar part del seu cançoner més pretèrit. Tot un encert, haver reservat per als escenaris de veritat l'estrena en viu de la seva última creació. I tot un encert, igualment, haver passat també per alt els grans reclams i haver tret la pols de perles sovint menys predicades. Sí, es va marcar una versió gairebé definitiva de "Forever Young" i una crepuscular lectura d'"It's All Over Now, Baby Blue". Però el gruix del repertori el van formar sucoses revisions de títols com "Watching the River Flow", "Just Like Tom Thumb's Blues" o "What Was It You Wanted".

A gairebé dos anys de la seva emissió, i coincidint amb l'inici del segon tram europeu d'un Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que és a punt de desembarcar per fi a casa nostra, Dylan –o qui sigui que gestioni els seus afers- s'ha decidit a publicar la versió discogràfica d'aquella sessió –igualment titulada "Shadow Kingdom" (2023)-. I una nova mirada al set list permet contemplar aquella actuació com un dels punts de partida de la citada gira. Si Dylan centra els seus concerts actuals en "Rough and Rowdy Ways", totes les cites al fons de catàleg menys tres –les dues mirades a l'etapa cristiana i una versió d'un títol aliè que ha anat variant durant els darrers concerts- ja van sonar a "Shadow Kingdom": de "When I Paint My Masterpiece" a "To Be Alone with You" i "I'll Be Your Baby Tonight".

Arribat aquest punt, i havent constatat que Dylan segueix disposat a mantenir intactes certs misteris –a la funda de l'àlbum no hi figura cap més crèdit que el mateix repertori i un apunt que acredita l'autoria de totes les peces al de Minnesota, com si fes falta aclarir-ho a aquestes alçades-, crida l'atenció l'última pista del disc, "Sierra's Theme". Un instrumental amb certes reminiscències d'autors a priori tan allunyats del cànon dylanià com podria ser un Yann Tiersen, i que ningú sembla saber del cert d'on nassos pot haver sortit. Era el tema que sonava durant els títols de crèdit que van tancar l'emissió en streaming. A les xarxes socials hi ha hagut qui ha arribat a especular que podria tractar-se d'una de versió de "Hurricane" (???). La resposta, de moment, sembla trobar-se al vent...

Posem per cas un dormitori

Buck Meek i Adrianne Lenker, durant l'actuació de Big Thief a Tiny Desk.

Visionava ahir l'actuació que Big Thief han ofert aquesta setmana en streaming a través del canal Tiny Desk –poden veure-la vostès en aquest enllaç-. La banda de Brooklyn tocant en la intimitat d'un dormitori poques setmanes després d'haver-ho fet en macroescenaris com els del barceloní Primavera Sound, i interpretant quatre peces –"Change", "Dried Roses" i "Charity", totes tres del flamant "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022), més la inèdita "Happiness"- que definitivament guanyen en les distàncies curtes.

Segueixo pensant que una actuació emesa en streaming no és un concert –ara fa un parell d'anys vaig fer aquesta reflexió arran de l'auge d'aquest format en plena pandèmia-, perquè hi falta quelcom tan essencial com és el contacte entre l'artista i el públic. Però també penso que aquest contacte es perd igualment –o no es produeix tal com seria desitjable- en macroesdeveniments com els festivals que a tots ens poden venir al cap ara mateix –també en macroconcerts en estadis i altres grans recintes, sobretot des que les entrades VIP i similars es troben a l'ordre del dia-.

Cites on una selecta minoria –sovint, la que es pot permetre adquirir una entrada o un abonament més cars que les localitats situades al galliner- gaudeix de més a prop el que la resta ha de veure justament –i quina ironia- a través d'una pantalla. No em sap greu haver-me perdut Big Thief al Primavera Sound. Per mi no té cap sentit escoltar una cançó com "Change" en el marc d'un macrofestival amb les seves dimensions excessives. Menys encara després d'haver constatat –ni que sigui des de l'altre costat d'una pantalla- com pot arribar a funcionar de bé en un context, diguem-ne, més raonable. Posem per cas un dormitori.

No em surt tornar a viure com abans

La d'aquest any serà la primera edició de Primavera Sound que em perdré des que el festival encara es feia al Poble Espanyol. De fet, no sé si perdre'm és el verb més adequat, tenint en compte que a aquestes alçades no tinc gens de ganes d'assistir-hi malgrat apreciar bona part dels artistes que en formen el cartell –per molt que m'agradi l'últim disc de Big Thief, no em ve gens de gust escoltar com el presenten en el context d'un macrofestival-. No és res que em vingui de nou, sinó una sensació que ja vaig tenir durant l'última edició a la qual vaig assistir –l'última que es va poder celebrar, de fet-, la de 2019.

No és que el Primavera Sound de 2019 no fos el de 2004 o el de 2005, és que no era ni tan sols el de 2011 ni el de 2012. Si ara fa una dècada el festival tot just començava a adquirir unes dimensions que el feien poc practicable en molts aspectes, l'edició de fa tres anys directament em va semblar inabastable en tots els sentits. Sempre he pensat que la música va d'emocions i de sensacions, i les dinàmiques pròpies d'un macrofestival –córrer d'un escenari a un altre, acumular concerts i tatxar noms de la llista com alumnes de Primària intercanviant cromos, i tantes coses més que podria dir sense entrar en aspectes dels quals ja s'ha parlat força, com els efectes nocius d'allò macro sobre el seu entorn- em semblen antagòniques a l'experiència que jo vaig a buscar quan assisteixo a un concert.

Però encara hi ha un detall que ha pesat més per mi a l'hora de prendre la decisió, no tan sols de no anar al Primavera Sound sinó de mantenir-me tan al marge com he pogut d'aquest retorn a la normalitat –així, en cursiva- més banal que hem viscut durant els darrers mesos post-pandèmics –o no, perquè en termes absoluts la pandèmia encara no s'ha acabat-. I és justament la facilitat amb què el conjunt de la societat –començant per qui fa tan sols quatre mesos omplia les xarxes de missatges apocalíptics i lliçons d'una responsabilitat que es va anar evaporant a mida que avançava el procés de vacunació- ha tornata  les velles dinàmiques de sempre, el que em tira enrere en tants sentits.

Ho sento, però a mi no em surt (ni ho vull) tornar a viure com abans. No puc (ni vull) fer com si aquí no hagués passat res. Com si no haguéssim viscut una crisi sanitària que també ha estat social i, sobretot, sistèmica. Com si no fos justament ara el moment de plantejar-se què ha passat i, més important encara, què cal fer perquè no torni a passar. Com si no calgués demanar explicacions als responsables d'una gestió política que ha estat qüestionable en molts aspectes. Ho sento, però a mi no em surt passar pàgina com si res. I em sembla escandalosa la forma com, un cop superada (o no) l'enèsima crisi sistèmica, s'ha tornat a imposar la manca de memòria i el tot s'hi val en el si d'una societat que efectivament es mou seguint dinàmiques pròpies d'un ramat.

Fa tan sols quatre (quatre mesos!) semblava que el món s'hagués d'acabar d'un moment a l'altre, i que els culpables de tot plegat fossin aquells que gosaven discrepar. Avui, en canvi, tothom està traumatitzat perquè els Strokes no tocaran en un macrofestival. I estressat perquè s'acumula la feina davant d'una oferta d'oci (arribat aquest punt és absurd dir-ne cultura) absolutament inabastable i inassumible en el seu pretext de recuperar en qüestió de setmanes tot el temps perdut durant els darrers dos anys. Se'n recorden vostès del coronavirus, de les declaracions de bones intencions amb forma de hashtags, de la solidaritat (la por), de la responsabilitat (la sobèrbia), del "Tot anirà bé" i (la meva preferida) "De la pandèmia en sortirem millors"? Doncs això.

Guitarra, baix i bateria - Programa 306

Big Thief - Foto Dustin Condrell.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Big Thief, Sabana, Bucòlic i Kurt Baker amb Bebe Buell. Música a la pantalla amb Patti Smith, Van Morrison i "Belfast" (2021) de Kenneth Branagh. I homenatges pòstums a James Johnson, Guitar Shorty i Cynthia Plaster Caster. Disponible en podcast.

Big Thief - "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022)

És possible que Big Thief hagin lliurat una de les millors cançons, no tan sols del que portem de dècada sinó de tot el segle XXI? Doncs sí, que ho és. I a més ho han fet sense Auto-Tune, ni caixes de ritmes, ni necessitat d'inventar-se la sopa d'all. A partir d'un valor tantes vegades invocat però tan pocs cops practicat com és la simplicitat, han donat forma a una cançó tan rodona com perdurable. Una melodia a contrallum que s'arrossega sobre un ritme subtil i pausat, i una lletra que reflexiona en clau existencialista sobre el pas del temps i els seus efectes en nosaltres mateixos però també en tot allò que ens envolta. La peça en qüestió es titula "Change", i és la que enceta el seu darrer disc d'estudi, "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022).

Ens trobem davant d'un àlbum doble, un format a priori incompatible amb aquests dies d'immediatesa, escoltes ràpides i poc temps per aprofundir en detalls i matisos. Però és que, justament, "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" es pot entendre com l'antídot contra el ritme frenètic del món que ens envolta, un paradís fonogràfic on refugiar-se de les inclemències exteriors i prendre's les coses d'una altra manera o, com a mínim, a un ritme més assumible. Gravat en quatre localitzacions diferents dels Estats Units, en estudis de Massachussetts, Califòrnia, Arizona i l'estat de Nova York, amb l'objectiu d'assolir diferents sonoritats, el plàstic presumeix d'una identitat heterogènia però coherent amb el discurs d'un quartet que destil·la a la seva manera les essències més genuïnes de la música d'arrel nord-americana.

Si "Change" és una perla de country folk crepuscular i amb la sensibilitat a flor de pell, "Spud Infinity" apunta a les formes més primitives de la música hillbilly i acaba sonant contemporània sense necessitat d'artificis ni coartades. "Time Escaping", en canvi, és una claustrofòbica muntanya russa de pop terminal on Adrianne Lenker i companyia invoquen des de les seves pròpies coordenades els esperits de Björk i Kate Bush. "Sparrow" és una majestuosa balada que en una altra vida hauria pogut esdevenir un estàndard. "Flower of Blood" explora el vessant més fosc i tenebrós del conjunt per endinsar-se en les profunditats del post-punk més atmosfèric. "No Reason" és una assolellada perla country de regust clàssic com ell sol. I "Simulation Swarm" és un dinàmic exercici de folk rock que es perfila com un altre dels grans reclams del cançoner de Lenker i companyia.

El trajecte que ha portat Big Thief fins a "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" no ha estat gens fàcil. Havent publicat amb mesos de diferència dos dels grans discos del final de la dècada passada –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos de 2019-, els nord-americans es van embarcar en una gira europea que a priori havia de suposar la seva consolidació en ple 2020. Aleshores va arribar la pandèmia i ho va capgirar tot. Lenker es va confinar en una cabana per gravar un nou àlbum en solitari, "Songs / Instrumentals" (2020). Buck Meek també va publicar un disc amb el seu nom –"Two Saviors" (2021)-, i en un moment donat va arribar a tocar amb Bob Dylan. Sigui com sigui, el grup va trobar forces per donar forma a aquest àlbum doble que bé podria ser la seva obra més monumental a hores d'ara. També un clàssic en potència de la música del nostre temps. Però sobretot la prova de vida d'una banda que no s'ha rendit davant l'adversitat.

Adrianne Lenker - "Songs / Instrumentals" (2020)

Encara no fa ni un any que saludàvem Big Thief com una de les grans bandes del moment, la gran revelació de 2019 i una de les grans esperances de cara a un 2020 que havia de ser molt diferent a com finalment s'ha acabat desenvolupant. Ni tan sols quan els vam poder degustar a finals de febrer en la intimitat d'una sala petita d'Apolo on es respirava ambient de multituds ens podíem arribar a imaginar el cúmul d'esdeveniments que començaria a desencadenar-se a poques setmanes vista. El confinament, l'estat d'alarma, les desescalades, el toc de queda i la desaparició fulminant de la música en directe tal i com l'havíem conegut fins aleshores.

Tot plegat va sorprendre la banda que encapçala Adrianne Lenker durant el decurs d'una gira europea que hauria pogut suposar la seva consagració si les circumstàncies no haguessin obligat a interrompre-la de forma sobtada. Per a Lenker, a més, l'inici de la coronacrisi va coincidir amb una ruptura amorosa que la va inspirar a compondre aquella mena de cançons que una tan sols és capaç d'entonar quan cerca refugi al seu propi interior. En certa manera, el fet de donar-los forma va ser la seva forma de confinar-se, entenent aquesta acció molt més enllà del lèxic covídic. Se'n va anar a una cabana remota en una zona rural de Massachsetts, i va enregistrar les seves composicions únicament amb allò que tenia a mà –la seva veu, la seva guitarra, un pinzell, les branques dels arbres-.

"Songs/Instrumentals" (2020, 4AD) són dos àlbums diferents però publicats de forma conjunta, un dedicat al format cançó i l'altre compost per dos onírics desenvolupaments instrumentals. Una successió de paisatges hivernals que contrasten amb la càlida veu de Lenker en títols tan destacables com "Two Reverse" o "Anything". Un plàstic nascut a partir del dolor i la incertesa, que destil·la fragilitat però alhora manifesta la fortalesa de qui s'ha sobreposat a l'adversitat fent allò que millor sap fer. Tan sols la pròpia Lenker sap si l'experiència li ha servit per fer teràpia o passar pàgina, però el resultat es pot contemplar com una de les seves obres més personals. També com una resposta ferma a les convulsions d'un any que de cap de les maneres havia d'haver estat tal i com el recordarem.

Big Thief - "Demos Vol. 1" (2020)

Fa avui tot just dos mesos d'aquell bany de multituds que es van fer Big Thief en una sala 2 d'Apolo on es respirava l'ambient de les grans ocasions. Impossible imaginar-se aleshores que en tan poc temps la música en directe semblaria un record d'èpoques pretèrites, i que els artistes es dedicarien a lliurar-nos continguts digitals per tal de fer-nos una mica més agradables aquests dies estranys que ens ha tocat viure.

Els nord-americans acaben de publicar un ep amb cinc maquetes que van enregistrar el febrer de 2018 en una cabana de Topanga Canyon, a Califòrnia, durant la preparació dels dos discos amb què s'acabarien consolidant com una de les bandes del moment –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-. Cinc talls que finalment no acabarien entrant als àlbums en qüestió –si bé dos d'ells formarien part de l'últim disc en solitari d'Adrianne Lenker, "abyskyss" (2018)-, i que ara es recuperen a "Demos Vol. 1 - Topanga Canyon, CA - Feb 2018".

Disponible a Bandcamp. Això sí, qui vulgui escoltar l'ep sencer haurà de passar per caixa. Una bona manera d'anar conscienciant al personal que la cultura té un valor i que aquells que s'hi dediquen també han de pagar factures.

Més enllà de les formalitats

Adrianne Lenker (Big Thief), la nit passada a la sala 2 d'Apolo.

BIG THIEF + PAYS P.

Apolo 2, Barcelona

20 de febrer de 2020

A Big Thief no els van les formalitats. Tenen el costum d'acabar les seves actuacions sense oferir bisos, perquè consideren que un concert s'acaba quan han dit tot allò que havien vingut a dir. Tampoc són partidaris de reservar els seus temes més reconeguts per generar hipotètics moments climàtics durant les rectes finals. Si els ve de gust despatxar els hits gairebé de bon principi per poder passar immediatament a altres coses, ho fan. Si els sembla oportú obrir el repertori tot encadenant la cara b d'un single amb un tema encara inèdit, també ho fan. I si Adrianne Lenker té un dia tou, no li fa cap vergonya afrontar l'actuació des de la vulnerabilitat de qui les ha vist passar de tots colors però no ha deixat mai de mirar endavant.

Va ser exactament així com van procedir en la seva segona visita a Barcelona, a menys d'un any d'haver debutat en la immensitat del Parc del Fòrum i en una sala de dimensions tan raonables com ajustades a la realitat d'un discurs que definitivament es degusta més i millor a curta distància. Va començar Lenker tota sola, amb la resta de la banda recolzant-la en silenci, interpretant "Masterpiece" en la seva versió més fràgil i mínima –localitzin-la a la cara b del single "Dandelion" (2016)-. I el quartet sencer se li va afegir per a enfilar "Two Rivers", peça inèdita que els de Brooklyn han començat a presentar en concerts recents i que confirma el caràcter prolífic de qui ha lliurat dos plàstics de pes en menys de dotze mesos –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-.

Van acabar d'entrar en matèria amb els horitzons boirosos de "Contact" i els paisatges feréstecs de "Forgotten Eyes". I aleshores van desencadenar el primer gran aplaudiment de la nit amb la torrencial distorsió de "Not", sis elèctrics minuts que tracen nous ponts entre Crazy Horse i Sonic Youth al mateix temps que refermen a Lenker com una de les grans lletristes de la seva generació. A partir d'aquí, els passatges a contrallum de "Mary" o "Paul" van alternar amb les dinàmiques urgents de "Shark Smile" o la rocallosa muralla de "Masterpiece" –aquest cop, en la seva concepció original i essencialment elèctrica-. Quan problemes tècnics van obligar a abortar "Cattails", van optar per estrenar una altra composició inèdita –"Bruiser"- abans de rebaixar tensions de cara a les finals "Rock and Sing" i "Mythological Beauty".


PRIMITIVISME I POESIA SUBTERRÀNIA

Prèviament havien actuat en condició de teloners els parisencs Pays P. Un trio de rock experimental que connecta el primitivisme del post-punk i de corrents subterranis com la No Wave, amb el soroll industrial i la concepció més visceral de l'spoken word. Estructures hipnòtiques i estridents, de vegades opressives, a cop de guitarra, bateria, pedals d'efectes i la poesia terminal de Laura Boullic. I un bon motiu per seguir saludant l'underground francès com aquella inesgotable mina de discursos singulars que tenim a tocar dels nostres dits i que molt sovint som incapaços ni tan sols de parar-nos a observar.

Guitarra, baix i bateria - Programa 236

Big Thief - Foto Dustin Condren.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de The Muffs, Big Thief, Emily Jane White, Marinho, Miquel Vilella i Aoife Nessa Frances. Repàs a la programació del 25è Minifestival de Música Independent. I música a la pantalla amb "Brighton Rock", "Performance" i "Ford vs. Ferrari". Disponible en podcast.

Dies de pluja i carreteres boscoses

A 4AD publiquen discos que tant poden entrar a la primera a dins de casa en un dia de pluja com a l'interior d'un cotxe en marxa tot enfilant algun coll de muntanya o carretera boscosa. Com a mostra, els últims de Big Thief –"U.F.O.F." i "Two Hands"- i Aldous Harding –"Designer"-, tots ells editats l'any passat.

L'any de Big Thief

La banda de Brooklyn actuarà el 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

En un context en què nombrosos artistes opten per publicar les seves cançons en format senzill i prescindir del format àlbum per allò d'adaptar-se als nous paràmetres de consum de la música enllaunada, el que van fer Big Thief al llarg de 2019 no va ser tant una heroïcitat com una declaració de principis i un pas endavant en la seva consolidació com una de les realitats més fermes de l'indie contemporani –sigui quin sigui el significat d'aquest terme a aquestes alçades, qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Ni més ni menys que dos elapés en menys de dotze mesos va lliurar el quartet nord-americà durant el passat exercici. Dos plàstics, "U.F.O.F." i "Two Hands" –aquest últim publicat pràcticament sense avisar i mentre molts encara es recuperaven de l'impacte del primer-, que acabaven d'arrodonir un discurs que tant podria emmirallar-se en el folk rock britànic més boirós de la dècada dels 60 com en aquelles coordenades del so Americana on conflueixen els llegats de Neil Young i Wilco –molta atenció a "Not", un dels plats forts de "Two Hands"-. Entre l'ún i l'altre, vam poder comprovar com es consagraven en un dels escenaris grans del passat Primavera Sound.

Si ahir tancàvem l'exercici 2019 qualificant-lo com el gran any d'Adrianne Lenker i companyia, avui toca encetar el 2020 referint-nos novament a la formació amb base d'operacions a Brooklyn. I no tan sols per la citada condició de ferma realitat, sinó per tot allò que ha de venir a partir d'ara. D'entrada, el concert que tenen previst oferir el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo i que es tradueix a priori en la possibilitat de gaudir de prop una de les grans revelacions de la passada temporada de festivals. I, tenint en compte el caràcter prolífic de la banda, la possibilitat que durant els dotze mesos que tenim per davant tornin a passar per l'estudi i en surtin amb un nou reclam de pes. De moment, ens veiem el mes vinent a l'Apolo.

2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.

Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb Somebody, Pol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, Zesc, Meconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

Primavera Sound 2019 (1)

ALICE PHOEBE LOU. Horitzons folk.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2019

Escoltar les cançons d'Alice Phoebe Lou a mitja tarda i amb el mar de fons pot ser una manera tan relaxant com evocadora d'iniciar un itinerari pel parc del Fòrum en plena setmana gran del Primavera Sound. La sud-africana, que va actuar per partida doble en dos dels setze escenaris repartits pel recinte, va recórrer aquella fina línia que pot separar el jazz vocal del folk més sofisticat. Una de les grans descobertes que un podia arribar a fer ahir a la tarda, juntament amb el folk fràgil i minimalista de la nord-americana Tomberlin, el hip hop avançat de 070 Shake o el folk rock d'alta volada d'uns Big Thief que ja flirtegen amb les multituds.

En el capítol dels grans reclams, Mac DeMarco tornava al Primavera disposat a defensar un "Here Comes the Cowboy" (2019) que algunes veus autoritzades assenyalen com un dels grans llançaments del present exercici. Ho va fer sense renunciar a un fons de catàleg que va tornar a alçar passions al Fòrum. El seu bany de masses va ser comparable al d'una Courtney Barnett que es va refermar com una de les grans icones del rock alternatiu contemporani amb un directe dels que no ademeten discussions. En canvi Erykah Badu, malgrat la solvència del seu repertori i la seva posada en escena, va resultar poc convincent en un macroescenari que probablement no era el seu entorn natural.

En les coordenades més elèctriques del programa, Stiff Little Fingers van oferir tota una lliçó magistral d'història punk amb himnes de batalla com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster", i fins i tot es van atrevir a presentar un tema nou, "16 Shots", on carreguen contra la violència policial. Uns revitalitzats Carcass van presumir d'un excel·lent estat de forma i d'un nervi metàl·lic fora de sèrie amb títols com l'encara infal·lible "Keep on Rotting in the Free World". I Myrkur va explorar les textures més atmosfèriques i oníriques del metal extrem al mateix temps que servia una imponent muralla de decibels.

Amb tot això, hauran observat que a l'itinerari seguit ahir per un servidor no hi figuren artistes de trap, reggaeton ni cap altre dels gèneres que tanta controvèrsia han generat durant els darrers mesos per la seva presència al cartell del festival -no pas per manca d'interès, sinó perquè no es pot ser a tot arreu i ahir tocava el que tocava-. Vull dir amb això que és perfectament factible passar-se una jornada sencera al Fòrum sense haver de conviure amb cap artista que pugui no ser del gust de determinats paladars. És clar que, ja se sap, queixar-se sempre resulta d'allò més còmode i a més sol sortir de franc.

TOMBERLIN. Una de les revelacions d'aquest Primavera.

STIFF LITTLE FINGERS. Història viva del punk.

CARCASS. Revitalitzats. 

MYRKUR. Atmosferes metàl·liques.