Un genuí concert de rock'n'roll

THE LONG RYDERS
Sala Upload, Barcelona

8 d'octubre de 2023

S'havia anunciat el concert dels Long Ryders com una cita amb els pares d'allò que avui anomenem country alternatiu. Una consideració que podria aplicar-se –i sol aplicar-se- igualment si parléssim d'uns Jayhawks, uns Dream Syndicate o una Lucinda Williams, però que, en tot cas, ofereix una idea de la magnitud de tot plegat i del pes històric dels de Los Angeles a gairebé quatre dècades d'haver lliurat "Native Sons" (1984). Quan els superlatius es fan servir gairebé perquè sí, quan tot esdeveniment és venut com a únic i irrepetible, és just assenyalar que efectivament un concert dels Long Ryders no és quelcom que es pugui veure cada dia.

Amb tres quartes parts de la formació original encara en marxa –els eterns Sid Griffin i Stephen McCarthy a les guitarres i compartint tasques vocals, i el metronòmic Greg Sowders a la bateria; Murry Hammond dels Old 97's cobreix la baixa de Tom Stevens a les quatre cordes-, exhibint un estat de forma envejable malgrat els anys que no perdonen a ningú, el quartet venia a presentar "September November" (2023), un treball notable pel qual van passar gairebé de puntetes –potser sigui aquest l'únic però que se li podria trobar al concert, no haver tret més suc d'un present creatiu certament formidable-. El gruix del repertori el van basar en una bateria de clàssics tan generosa com incontestable.

Guarnits amb indumentària vaquera –excepte Griffin, més discret, amb camisa de professor universitari nord-americà, corbata a joc i pantalons de tirants-, els músics es van enfilar a l'escenari mentre sonava de fons "The Lonely Surfer", el nugget instrumental signat al seu dia per un jove Jack Nitzsche. Entrada triomfal i entusiasta rebuda per part d'un respectable absolutament entregat –la sala va ser a punt de penjar el cartell de Sold Out-, que el quartet va respondre tot posant la directa de bon principi amb el rock'n'roll desbocat de "Tell It to the Judge on Sunday" i el country rock amb regust fronterer de "You Don't Know What's Right, You Don't Know What's Wrong".

Va ser l'inici d'un recital que va treure la pols del fons d'armari –la introspectiva acidesa d'"A Stitch in Time", la majestuositat d'un "Ivory Tower" que van dedicar a la memòria de Gene Clark, un atemporal "Final Wild Son"-, va marcar terreny amb encerts recents –"September November Sometime", "Greenville"-, va citar amics i referents com NRBQ ("I Want You Bad") o els Byrds ("I'll Feel a Whole Lot Better"), i va segellar una climàtica recta final tot encadenant la clatellada protopunk de "Gunslinger Man" amb la contagiosa tornada de "Lights of Downtown". En tanda de bisos van recordar l'enyorat Tom Petty amb una sentida lectura de "Walls", abans de marxar per la porta gran amb aquell himne no oficial dels Estats Units que bé podria ser "Looking for Lewis and Clark".

Els Long Ryders no són una banda massiva, tampoc una banda de culte. Però són una institució amb totes les lletres, divulgadors d'una tradició que els va precedir i que els sobreviurà, en part, gràcies a l'empremta que ells mateixos hi han deixat. Assistir a una de les seves actuacions equival a presenciar una lliçó magistral d'història musical nord-americana, però sobretot a viure en pròpia carn tota la grandesa d'un genuí concert de rock'n'roll. Sí, abusar dels superlatius pot tenir els seus riscos. Però és que, val la pena insistir-hi, uns Long Ryders tocant en un escenari no és quelcom que es pugui veure cada dia.

50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

50 anys de "Byrds", l'àlbum

Durant el que portem de segle han estat més que mai a l'ordre del dia, fins al punt d'esdevenir un dels pilars que han aguantat bona part de la indústria musical al llarg de les passades dues dècades, però ni les gires ni els discos de reunió s'han inventat ara. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim que va reunir la formació original dels Byrds en un estudi de gravació per primer cop des de 1966. Que a la caràtula hi figuressin ben visibles els noms de Gene Clark, Chris Hillman, David Crosby, Roger McGuinn i Michael Clarke –per aquest ordre- no era cap casualitat. De fet, es podria dir que la signatura del disc era la dels cinc músics i no pas la del grup.

Situem-nos. L'any 1972 els Byrds eren una banda a la deriva. Els seus dies més inspirats –també els de més cotització- quedaven lluny, i per si això fos poc les tensions internes d'un combo amb McGuinn com a únic component original no ajudaven gaire a desembolicar la troca. Quant a la resta de membres originals, només Crosby –amb la nissaga CSNY- i Hillman –que venia de formar Manassas amb Stephen Stills- havien aconseguit treure el cap des de les respectives sortides de la banda mare. Quan David Geffen va fer una oferta molt temptadora per reunir la primera formació del grup i fitxar-la pel seu aleshores flamant segell, Asylum, tot va acabar d'encaixar.

Les sessions de gravació de "Byrds" (1973), el disc, es van dur a terme durant la tardor de 1972. Mentre es gestava l'àlbum, McGuinn seguia actuant en directe amb la formació aleshores vigent de la banda, que mantenia un contracte discogràfic amb Columbia –dues encarnacions dels Byrds en dues disqueres diferents: legalment, el més fàcil era signar l'obra amb els noms dels cinc músics i donar-li el títol de "Byrds" per allò de tenir un reclam-. A petició de Crosby, McGuinn va acabar desfent els Byrds de Columbia a principis de 1973. Però quan el plàstic va sortir a la venda el 7 de març d'aquell mateix any, la resposta de crítica i públic va ser tan poc entusiasta que els reformats Byrds van descartar la idea de fer cap gira i van acabar dissolent el grup de forma definitiva –fins a la reunió de 1989-.

Musicalment, "Byrds" és un àlbum menor però en absolut dolent. No té les cançons més inspirades del catàleg de la banda, però cobreix bona part del ventall estilístic practicat pels californians al llarg de la seva trajectòria –del folk rock al country rock, descartant això sí la psicodèlia-. Entre els títols més destacables, la inicial "Full Circle", original de Clark que ell mateix havia publicat prèviament en solitari a "Roadrunner" (1973). També "Sweet Mary" i la dylaniana "Born to Rock and Roll". Més estrany es fa escoltar els Byrds tocant dues composicions de Neil Young, "Cowgirl in the Sand" i "(See the Sky) About to Rain". Que no sonen malament, però refermen el caràcter erràtic d'una reunió que, com tantes altres i per molt greu que sàpiga dir-ho, s'havia fet per la pasta.

Gene Clark

Gene Clark - Foto Michael Ochs / Getty Images.

En certa manera i sense necessitat de salvar grans distàncies, Gene Clark va ser a l'òrbita dels Byrds el mateix que Syd Barrett a Pink Floyd, Brian Wilson als Beach Boys o Peter Green a Fleetwood Mac. Una peça fonamental del primer engranatge de la formació, però també aquell geni incomprès que va abandonar el vaixell prematurament a causa d'unes dinàmiques amb les quals no acabava d'encaixar –bé, i de la seva fòbia als avions, segons el relat oficial-.

Músic d'arrel tradicional i vocació visionària, Clark pràcticament es va avançar al country rock al mateix temps que ho feien els seus excompanys de files. I si els seus primers discos amb els Gosdin Brothers i Doug Dillard no va obtenir més repercussió al seu moment va ser precisament perquè a la disquera de torn li convenia més apostar pel valor més segur –uns Byrds que ja es trobaven en ple vol-.

Tampoc va obtenir la repercussió merescuda la que es considera com la seva obra mestra, "No Other" (1974). Un àlbum que explorava i eixamplava múltiples capes de la tradició sonora nord-americana, que passava la mà per la cara de contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young i al qual el temps ha acabat fent justícia. No deixa de resultar revelador que hagi estat ni més ni menys que 4AD el segell encarregat de reeditar-lo recentment amb abundant material extra.