Nedra Talley (1946-2026)

Ha mort Nedra Talley, l'última supervivent de les Ronettes, la cosina de les germanes Veronica i Estelle Bennett, la corista que cantava a l'esquerra de Ronnie Spector. Amb ella s'acaba una de les grans nissagues de l'era daurada dels girl groups.

Dia de la Música 2023

La commemoració del Dia de la Música coincideix amb l'inici de l'estiu. La d'avui, 21 de juny, és una data en què habitualment m'agrada fer sonar els meus discos dels Beach Boys i de les Ronettes, també recuperar alguna joia del surf instrumental, i deixar-me portar per l'esperit de revetlla de tota la vida de l'Orquestra Plateria. Per això he tornat a desenfundar aquesta còpia en vinil del segon àlbum de la formació barcelonina, publicat el 1979 amb títol homònim –el plàstic d'"Estremécete", "La Neurastenia", "El Sabio", "Mambo nº 8" i "Pedro Navaja", gairebé res-. Un disc dels que fan festa en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però que ara mateix també porta implícit l'homenatge a qui ens ha deixat abans d'hora. Va per Emili Baleriola. En pau descansi. I que la música no deixi mai de sonar.

Cynthia Weil (1940-2023)

CYNTHIA WEIL
(1940-2023)

Què tenen en comú cançons com "Walking in the Rain" (The Ronettes), "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers, posteriorment gravada per Elvis Presley i molts més), "I Just Can't Help Believing" (B.J. Thomas, també enregistrada pel Rei), "On Broadway" (The Drifters, més tard versionada per George Benson i Neil Young, entre d'altres), "Kicks" (Paul Revere & The Raiders), "We Gotta Get Out of This Place" (The Animals) o "None of Us Are Free" (Ray Charles, també gravada per Solomon Burke i Lynyrd Skynyrd), per citar-ne tan sols unes quantes?

La resposta és el nom de la lletrista i compositora Cynthia Weil, qui juntament amb Barry Mann –el seu marit- va ser autora d'un dels cançoners sobre els quals s'edificaria la música pop tal com la coneixem –alguns dels títols anteriorment citats els signava també Phil Spector-. Figura destacada de l'era daurada del Brill Building, Weil va destacar durant la dècada dels 60 per una lírica que connectava amb els estàndards de les llistes d'èxits del moment però també abordava –ni que fos de forma subtil- temàtiques socials com ara el racisme o la Guerra del Vietnam. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Jody Miller (1941-2022)

JODY MILLER

(1941-2022)

No és cap novetat sinó que ve de molt lluny, malgrat els dogmes de certs puristes, el maridatge de pop i música country. Ve de gairebé tan lluny com totes dues etiquetes, i ha tingut entre els seus grans exponents noms com els de Jody Miller. Natural d'Arizona tot i que criada a mig camí de Califòrnia i Oklahoma, va començar la seva carrera al circuit folk de Los Angeles abans de fitxar per Capitol Records el 1964 i publicar el seu primer èxit, "He Walks Like a Man", una irresistible perla pop fruit del moment.

Al cap d'un any va participar al festival de Sanremo, on va cantar al costat de Pino Donaggio la celebrada "Io che non vivo (senza te)", perla de la cançó lleugera italiana que posteriorment gravarien en anglès Dusty Springfield i Elvis Presley –sota el títol de "You Don't Have to Say You Love Me"-. Aquell mateix 1965 va enregistrar la seva peça més reconeguda, "Queen of the House", irònica resposta al "King of the Road" que havia publicat l'any anterior Roger Miller –amb el qual no tenia cap relació de parentiu malgrat el cognom-. Va ser la seva aproximació definitiva a la música country, gènere amb el qual se la sol associar més sovint.

Altres plats forts del seu catàleg són els senzills "Home of the Brave", també de 1965, i "Be My Baby", versió del clàssic de les Ronettes facturada el 1970. Reivindicada per diverses generacions de cantants –sobretot femenines- de country, es va retirar a principis de la dècada dels 80 però va tornar al cap d'uns anys com a cantant de gòspel. Durant el segle XXI havia girat de forma més o menys regular, interpretant material religiós però també alguns dels seus èxits dels 60 i els 70, fins que el Parkinson la va anar allunyant dels escenaris. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.

Dia de la Música: "I Can Hear Music"

The Ronettes.

El calendari marca el 21 de juny. El Dia Internacional de la Música. I l'inici de l'estiu. Una jornada que convida a gaudir, però també a homenatjar els nostres referents. Em ve molt de gust avui punxar "I Can Hear Music", paradigmàtica cançó d'amor de l'era pop però alhora un cant d'amor a la mateixa música, el clàssic compost per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector, que les Ronettes van gravar originalment el 1966 i que els Beach Boys van versionar al cap de tres anys. Una cançó que fa companyia cada dia de l'any, però que entra millor que mai un dia com avui. Bon Dia de la Música a tothom. I que passin vostès un bon estiu.

Les Ronettes a l'hora del pati

The Ronettes, amb Ronnie Spector al centre.

Ahir al matí, la megafonia de l'Escola Les Aigües de Cardedeu va anunciar al seu alumnat –i al seu professorat- l'inici de l'hora del pati tot fent sonar arreu del recinte el "Be My Baby" de les Ronettes. Un gest simbòlic amb què el centre va voler homenatjar Ronnie Spector a pocs dies de la seva mort. I un homenatge que es suma als que el mateix centre ja havia fet al seu moment a altres icones musicals com Eddie Van Halen o més recentment Jordi Sabatés, arran dels seus traspassos. Desconec si la iniciativa és de la direcció de l'escola o d'algun treballador a títol personal, però no puc fer més que aplaudir-la.

Rosa Lee Hawkins (1945-2022)

ROSA LEE HAWKINS

(1945-2022)

La mala fortuna ha volgut que, pràcticament al mateix temps que ens deixava Ronnie Spector, perdéssim també a Rosa Lee Hawkins de les Dixie Cups, un altre referent dels girl groups de la dècada dels 60. I una altra formació que va tenir en Phil Spector un aliat clau a l'hora de conquerir les ones radiofòniques. El seu gran èxit, "Chapel of Love", de 1964, l'havien compost Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Spector pensant en les Ronettes, que també van acabar gravant la cançó aquell mateix any –la primera versió l'havia enregistrat Darlene Love, però va romandre inèdita al seu dia perquè al productor no li havia agradat el resultat final-.

Les Dixie Cups eren originàries de Nova Orleans, però se'n van anar a buscar fortuna –i la van trobar- a Nova York. Entre els seus senzills més destacats, a més de la citada "Chapel of Love", hi figuren pistes com "Iko Iko". Adaptació al seu registre de "Jock-A-Mo" de James "Sugar Boy" Crawford, la peça reivindicava l'herència de la Crescent City i Louisiana al so de la formació –posteriorment la gravarien figures de tant pes com Dr. John-, i des d'aleshores el gran públic l'associaria amb les Dixie Cups. Hawkins ens ha deixat a l'edat de 77 anys, després de patir complicacions durant una intervenció quirúrgica.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

Phil Spector (1939-2021)

PHIL SPECTOR

(1939-2021)

"Quan miro enrere, estic content d'haver gravat un disc amb Phil Spector, perquè vaig treballar amb una llegenda del rock'n'roll. L'últim que conec d'ell són les seves produccions per als Ramones i els Beatles. Estic orgullós de formar part de la seva discografia. Quan vam gravar amb ell, va ser molt difícil i estressant. Però tot i això estic molt content d'haver-ho fet". Són declaracions de Johnny Ramone en una entrevista que apareix reproduïda de forma parcial al llibret d'una de les reedicions d'"End of the Century" (1980), l'àlbum que Ramones van gravar a les ordres de Phil Spector. Unes sessions caòtiques i accidentades –s'ha arribat a parlar fins i tot de la presència de pistoles a l'estudi-, tal i com marcava el modus operandi del llegendari productor, que no obstant van donar peu una obra amb caràcter essencial, com pràcticament tot allò que tocava el geni del Bronx.

Les paraules de Ramone expliquen molt bé la dimensió d'una figura tan referencial en el terreny artístic com qüestionable en l'àmbit personal. Algú capaç de reinventar l'estudi de gravació com a concepte i d'expandir-ne el ventall de possibilitats a través d'una tècnica, l'anomenat Wall of Sound, que ell mateix havia pensat i desenvolupat. Algú capaç de (re)definir la música pop fins a deixar-la a punt d'encarar les següents cinc o sis dècades (com a mínim), però alhora fer la vida impossible i fins i tot martiritzar a tothom qui tenia al voltant. Com a mostra el drama de Ronnie Spector, que després de tocar el cel amb les Ronettes de la mà d'aquell "Be My Baby" que possiblement sigui la més definitiva de totes les pistes que va produir el del Bronx, va haver de conviure amb un marit possessiu i maltractador que la va mantenir pràcticament presonera a casa seva fins que ella mateixa en va fugir a la desesperada.

El convuls matrimoni amb Ronnie Spector és el més destacat d'una sèrie de capítols obscurs que culminen l'any 2009 amb una pena de presó per l'assassinat de l'actriu Lana Clarkson el 2003, i que inclouen també sessions de gravació tan tenses com les del disc de versions "Rock'n'Roll" (1975), de John Lennon, durant les quals Spector va arribar a disparar una pistola a l'estudi –sí, l'home tenia força desenvolupat el gust per les armes de foc- abans d'abandonar el projecte literalment segrestant uns màsters que l'exBeatle va trigar anys a poder recuperar. O les desavinences amb uns Starsailor que van decidir prescindir d'ell a mitja gravació de l'àlbum "Silence Is Easy" (2003), una de les últimes produccions en les quals va treballar.

Spector ha mort a la presó, per causes derivades del coronavirus, a l'edat de 81 anys. Deixa un llegat tan monumental com inabastable, que va de les Ronettes, les Crystals i els Teddy Bears a obres majúscules de Dion, Ike & Tina Turner, George Harrison o el mateix Lennon –menció a part mereix la seva reconversió de l'abortat projecte Get Back dels Beatles en aquell "Let It Be" (1970) que va salvar els mobles però no va convèncer a Paul McCartney-. Se'n va havent influït a múltiples generacions –de The Jesus and Mary Chain a Twin Temple passant per La Brigada, són incomptables les bandes que han homenatjat el totèmic patró rítmic de Hal Blaine a "Be My Baby"-. Ens ha deixat un dels arquitectes de la música pop tal i com l'hem conegut durant dècades. També un personatge difícil i controvertit, com la gran majoria de genis que han passat per aquest món. En pau descansi.

Hal Blaine (1929-2019)

HAL BLAINE

(1929-2019)

Ens ha deixat Hal Blaine, un dels pilars d'aquell selecte grup de músics de sessió que es va anomenar Wrecking Crew. La seva bateria va acompanyar gent com els Beach Boys, els Byrds, Frank Sinatra, Simon & Garfunkel i bona part de l'obra de Phil Spector. La seva aportació més icònica, sens dubte, es troba als primers compassos del "Be My Baby" de les Ronettes. I la seva influència es pot escoltar en peces que van del "Just Like Honey" de The Jesus and Mary Chain a l'"Eighties Fan" de Camera Obscura -si volen un referent més proper, busquin vostès el "Nit d'estrena" de La Brigada-.

Aquells eterns himnes adolescents

Spector (de negre, a l'esquerra de la imatge), sota la mirada de Winehouse.

RONNIE SPECTOR & THE RONETTES

Sala Apolo, Barcelona

18 de juny de 2018

Normalment són els alumnes els que reten homenatges pòstums als seus mestres, i rarament a l'inrevés. Hi ha excepcions, és clar, com la que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo mentre Ronnie Spector recordava Amy Winehouse amb una sentida lectura de "Back to Black", projecció inclosa del rostre de la tributada a la pantalla gegant que presidia l'escenari. No va ser l'únic record d'una vetllada durant la qual Spector va mencionar també a Johnny Thunders, Joey Ramone o la seva germana Estelle Bennett. Tampoc es va oblidar d'altres companys de viatge com els Rolling Stones, Brian Wilson o The Dave Clark Five. Records d'una trajectòria artística i vital que va començar com un conte de fades a l'Spanish Harlem novaiorquès, que va superar set anys de tempestuós matrimoni amb un dels grans arquitectes de la música pop -a Phil Spector també el va citar, però molt de passada i sense arribar-lo a anomenar-, i que ja en etapa de maduresa ha donat lloc a col·laboracions amb The Raveonettes o The E Street Band i a obres tan notables com "The Last of the Rock Stars" (2006).

I precisament per això, perquè la seva producció discogràfica en solitari és poc prolífica però en qualsevol cas reivindicable, un no acaba d'entendre que l'obviï en uns directes centrats de forma gairebé exclusiva en els clàssics de les Ronettes. Perquè més enllà de l'homenatge a Winehouse, de tornar-li a Brian Wilson la dedicatòria de "Don't Worry Baby", de recordar a Johnny Thunders amb una sentida "You Can't Put Your Arms Around a Memory", i de recuperar alguns talls de l'àlbum de versions "English Heart" (2016) -a destacar l'adaptació en clau femenina de l'"I'd Much Rather Be with the Boys" dels Stones-, el gruix central del repertori el van ocupar títols com "Baby, I Love You", "Walking in the Rain", "I Can Hear Music" o un "Be My Baby" que podia justificar tot sol el preu de l'entrada. Himnes adolescents de vocació encara eterna que Spector va cantar com si no haguessin passat els anys, acompanyada per unes Ronettes que en realitat no eren les Ronettes però van desenvolupar el seu paper a la perfecció. Menció a part mereixen les anècdotes que explicava la vocalista a l'inici de cada cançó. Entranyables batalletes personals que en el seu cas equivalen a lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.