50 anys de "Down the Road"

El segon i últim capítol d'una trajectòria tan breu com essencial. La de Manassas, aquell supergrup de música d'arrel nord-americana que es va formar gairebé per accident durant la gravació del que havia d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Down the Road" (1973), el segon elapé del combo, despatxat a un any del celebrat debut homònim.

Un disc que al seu dia va rebre per totes bandes –cosa comprensible si se'l compara amb el seu predecessor, tot i que el temps li ha fet justícia-, però que treia el cap amb els aires southern rock de la hipnòtica "Isn't It About About Time", el country rock de "Lies" o les pinzellades llatines de "Pensamiento" i "Guaguanco de Vero", també amb el blues estripat de la peça titular o l'escalada soul de "City Junkies".

En qüestió de mesos, Stills es va reunir amb CSNY, Chris Hillman va formar la Souther-Hillman-Furay Band –on també es va incorporar Al Perkins-, Dallas Taylor va ser enxampat en un lavabo amb una agulla al braç, i el grup va saltar pels aires. Una llàstima, tenint en compte tot allò que hauria pogut arribar a oferir tal suma de talents si les coses haguessin anat d'una altra manera.

Mig segle de "GP"

Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones –"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

50 anys de "Manassas"

Hauria d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. En lloc d'això, va suposar l'inici d'una banda de trajectòria efímera però amb una empremta que arriba fins als nostres dies. Manassas, tot un supergrup abans que s'inventés aquest concepte, amb el mateix Stills al capdavant i envoltat d'aliats tan solvents com Chris Hillman i Al Perkins, tots dos provinents aleshores dels Flying Burrito Brothers, també de vells coneguts com el bateria Dallas Taylor.

Manassas van arribar a publicar dos àlbums el primer dels quals, amb títol homònim, va veure la llum tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys. Tot un tractat de rock genuïnament nord-americà, que es retroalimentava amb registres com el country, el folk, el blues, el jazz o el soul per donar peu a una obra capital com ella mateixa, i on Stills presumia de repertori amb pistes tan incontestables com "Song of Love", el medley de "Rock & Roll Crazies" i "Cuban Bluegrass", o "Both of Us (Bound to Lose)", aquesta última composta amb Hillman.