Entre Crazy Cavan i Bauhaus

FULLMOON SHAKERS
Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça Perpinyà, Granollers

23 d'agost de 2022

Entre el públic del concert que Fullmoon Shakers van oferir la nit passada a la plaça Perpinyà de Granollers s'hi podia observar una samarreta de Crazy Cavan i una altra de Bauhaus. Dos noms i dos estils distants però certament complementaris, que d'alguna manera podrien delimitar les coordenades discursives del quartet barceloní. No van tocar cap peça de l'un ni dels altres, però sí que van presumir d'una habilitat innata per interpretar clàssics de l'era post-punk –de contemporanis de Bauhaus, vaja- a ritme de salvatge i visceral rockabilly –el que beu de tòtems com Crazy Cavan, per exemple-, que juntament amb el surf més frenètic és la seva raó de ser.

Van sorprendre, i de quina manera, despatxant "The Killing Moon" d'Echo & The Bunnymen, "Enola Gay" d'Orchestral Manoeuvres In The Dark i "Enjoy the Silence" de Depeche Mode com si fossin nuggets de Sun Records. I van fer diana tot deconstruint el "Das Model" de Kraftwerk a partir del riff d'"Apache" dels Shadows. També van presumir de repertori propi amb peces tan potents com "Fullmoon Boogie" o la final "Facebook No Good" –quin títol més ben triat, per cert-. Amb un notable ep al seu nom –"Isolation Tales" (2020)- i la presència de tot un Jordi Ollé (Th'Booty Hunters) a la bateria, Fullmoon Shakers ja es poden contemplar com una de les promeses més fermes de l'efervescent escena rocker catalana.

An Evening of a Thousand Vampires

Dave Vanian, caracteritzat com a Nosferatu, a l'actuació d'aquest dilluns.

Els seus promotors havien plantejat l'esdeveniment com la més gran reunió de vampirs de la història del Regne Unit, i molt probablement es van quedar curts. El London Palladium va acollir el passat dilluns 28 An Evening of a Thousand Vampires, un esdeveniment musical teatralitzat on tothom, artistes i bona part del públic, va assistir caracteritzat com una d'aquestes criatures. L'eix central de tot plegat va ser un concert de The Damned reforçat visualment amb un espectacle de The Dok Haze Circus of Horrors i una impactant escenografia obra de la llegendària factoria Hammer. Per al record quedarà la imatge de Dave Vanian caracteritzat com a Nosferatu mentre la banda interpreta el "Bela Logosi's Dead" de Bauhaus abans de deixar pas al seu propi "Neat Neat Neat". Poden veure-ho a Youtube, i ara mateix no se m'acut millor manera de desitjar-los un bon Halloween, Castanyada o el que sigui que vostès tinguin previst celebrar aquesta nit.

Bauhaus sense Bauhaus

PETER MURPHY

Sala Bikini, Barcelona

1 de juny de 2013

Casualitat. L'endemà que Lagartija Nick incendiessin la sala 2 d'Apolo repassant el seu històric debut, l'home que els va donar nom tornava a trepitjar Barcelona. Però la casualitat s'acabava aquí. Perquè mentre els de Granada havien sonat més frescos que mai tot reivindicant un present d'allò més sòlid -malgrat l'apunt històric-, Peter Murphy semblava ahir mirar enrere perquè a aquestes alçades no veu cap on més apuntar. Cosa que sap especialment greu havent comprovat el seu bon estat de forma, tant a nivell vocal com d'actitud escènica. Cal preguntar-se d'entrada si, pocs anys després de la dissolució definitiva d'uns reunits Bauhaus, té cap sentit que el britànic faci una gira interpretant únicament temes de la seva antiga banda. En la meva modesta opinió, no el té. Ara bé, el que ningú pot negar és que les cançons són seves i per tant té dret a fer-ne el que vulgui. Encara que això acabi desencadenant nits agredolces com la d'ahir. Dolça, perquè davant d'un repertori com aquest no hi ha discussió possible. Agra, perquè la posada en escena es va carregar tota -o gairebé tota- la màgia del repertori. El principal error de Murphy va ser elaborar un repertori exclusivament amb temes de Bauhaus sense comptar amb la resta de parts implicades. I el que és pitjor: substiuïnt-les per una colla de mercenaris tan professionals com freds i mecànics. La qual cosa va esdevenir per al de Northampton una mena de karaoke on explaiar-se amb una vintena de cançons que en alguns casos van emocionar -"Bela Lugosi's Dead" encara feia tremolar, i "A Strange Kind of Love", amb Murphy sol a la guitarra i a la veu i la banda de vacances forçades, es va situar entre el millor de la nit-, però que per norma general sonava a pilot automàtic. L'anècdota de la nit -i un claríssim signe dels temps que corren- la van protagonitzar una desena de veterans de la parròquia sinistra que es dedicaven a fotografiar-se al vestíbul de la sala, tot ignorant allò que passava a l'escenari. Tenint en compte que tots ells han viscut prou per haver vist a Murphy en circumstàncies millors, poca cosa s'estaven perdent.