Una banda genuïna i necessària

TH' BOOTY HUNTERS

Festival Fusiònica 25.0

Nau B1, Granollers

25 d'octubre de 2024

Els incombustibles Booty Hunters van tancar la primera nit del festival Fusiònica a la Nau B1, i de passada van segellar el que probablement sigui un dels grans moments de la història recent del festival. Per als del Baix Llobregat, el mestissatge de country i punk no és cap fórmula matemàtica, i encara menys un reclam per captar seguidors en cap plataforma digital.

A les seves mans, les formes més essencials de la música d'arrel nord-americana es deixen seduir per l'electricitat i la mala llet del rock'n'roll més bàsic i visceral, però també per llenguatges com el folklore balcànic o fins i tot el metal en fase embrionària. El seu repertori val tots els guardons que mai els atorgarà la indústria, i els seus directes són llegendaris perquè hi pot passar literalment qualsevol cosa.

Per exemple, que Xavi Ollé (veu, guitarra i banjo) s'enfili a la barra del bar i clavi un dels extrems d'un cable jack a una llauna de cervesa, per tot seguit fer-la servir com a micròfon mentre el seu contingut raja a pressió. On altres haurien tingut por de morir electrocutats, Th' Booty Hunters van tornar-se a refermar ahir a la nit com una raresa en el millor sentit, una banda tan genuïna com necessària. No hi ha ningú més com ells. Ni aquí, ni enlloc.

Bluegrass a plaça

RED PIG BLUEGRASS + BUM DITTY
FIMAC 2023 @ Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de la Caserna, Granollers

2 de setembre de 2023

El doble concert de Red Pig Bluegrass i Bum Ditty al FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer) de la festa major de Granollers es va acabar amb una jam espontània al bell mig de la plaça. Els components de totes dues bandes –més Magalí Sare (flauta i veu), que ja havia sortit a tocar una peça durant l'actuació de Bum Ditty- improvisant cançons tradicionals en clau de bluegrass amb el respectable al seu voltant. Detalls que no solen donar-se en aquests macrofestivals a petita escala que han esdevingut les festes majors, i que sens dubte marquen diferències. Les festes populars haurien de ser això, ni més ni menys.

Red Pig Bluegrass és un quartet barceloní de música d'arrel nord-americana, encapçalat per Xavi Ollé dels Booty Hunters (guitarra i veu) i augmentat amb tot un Ricky Araiza al banjo –extraordinari el combat que es van marcar tots dos en una atòmica versió de "Dueling Banjos", l'estàndard d'Arthur Smith-. Durant una hora frenètica van despatxar clàssics com "Foggy Mountain Breakdown" (Flatt & Scruggs), "Folsom Prison Blues" (Johnny Cash), "Cocaine Blues" (Troy Junius Arnall) o fins i tot "Ace of Spades" (Motörhead). El bluegrass de tota la vida, interpretat amb el màxim rigor i amb unes gotes d'actitud punk.

Prèviament, Bum Ditty ho havien petat amb el seu refrescant maridatge de música tradicional nord-americana i arrels mediterrànies, sempre amb la dosi necessària de frescor i desvergonyiment. Com uns Moldy Peaches fent versions de la Charlie Daniels Band, amb aquesta frontwoman tot terreny que és Joana Gumí en primer terme i una base instrumental tan àgil com robusta, capaç de fer ballar la plaça com en una revetlla de tota la vida i, alhora, enfilar patrons rítmics gairebé progressius. A destacar la cançó "El balancí", una reflexió en clau feminista sobre un coixí de high lonesome sound on van ressonar misteris ancestrals.

Red Pig Bluegrass.

Bum Ditty.

Entre Crazy Cavan i Bauhaus

FULLMOON SHAKERS
Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça Perpinyà, Granollers

23 d'agost de 2022

Entre el públic del concert que Fullmoon Shakers van oferir la nit passada a la plaça Perpinyà de Granollers s'hi podia observar una samarreta de Crazy Cavan i una altra de Bauhaus. Dos noms i dos estils distants però certament complementaris, que d'alguna manera podrien delimitar les coordenades discursives del quartet barceloní. No van tocar cap peça de l'un ni dels altres, però sí que van presumir d'una habilitat innata per interpretar clàssics de l'era post-punk –de contemporanis de Bauhaus, vaja- a ritme de salvatge i visceral rockabilly –el que beu de tòtems com Crazy Cavan, per exemple-, que juntament amb el surf més frenètic és la seva raó de ser.

Van sorprendre, i de quina manera, despatxant "The Killing Moon" d'Echo & The Bunnymen, "Enola Gay" d'Orchestral Manoeuvres In The Dark i "Enjoy the Silence" de Depeche Mode com si fossin nuggets de Sun Records. I van fer diana tot deconstruint el "Das Model" de Kraftwerk a partir del riff d'"Apache" dels Shadows. També van presumir de repertori propi amb peces tan potents com "Fullmoon Boogie" o la final "Facebook No Good" –quin títol més ben triat, per cert-. Amb un notable ep al seu nom –"Isolation Tales" (2020)- i la presència de tot un Jordi Ollé (Th'Booty Hunters) a la bateria, Fullmoon Shakers ja es poden contemplar com una de les promeses més fermes de l'efervescent escena rocker catalana.

Th'Booty Hunters - "The End of the Country" (2022)

Si arriben a venir de l'altre costat de l'Atlàntic ningú –ni aquí ni allà- dubtaria en assenyalar-los com una de les bandes més refotudament essencials del country del que portem de segle. I el fet que vinguin del Baix Llobregat no ens hauria d'impedir saludar-los com a tal. Th'Booty Hunters poden haver-se criat al Delta del Llobregat, que la seva música remet a les profunditats del Sud dels Estats Units. I la seva aproximació a la tradició nord-americana és tan respectuosa com irreverent, tan rigorosa com visceral, tan fidel com renovadora sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.

Fusionant les formes més primitives del country –el hillbilly, el bluegrass i els seus derivats més immediats- amb registres que van del punk al folklore de l'est d'Europa, Xavi Ollé, Jordi Ollé, Javi Bañón i Dani Bañón han construït un discurs únic en la seva espècie que mira de tu a tu a qualsevol dels seus contemporanis transatlàntics, i que assoleix en aquest "The End of the Country" (2022) alguns dels seus moments més àlgids –si era un repte titànic superar el monumental "Speaking of the Devil" (2018), se n'han sortit amb nota-.

L'accelerat inici amb aires balcànics de "Rage" no tan sols és una declaració d'intencions de bon principi, sinó que podria servir com a lliçó d'humilitat a totes aquelles bandes nostrades que porten anys banalitzant el concepte de mestissatge aplicat a la creació musical. Una sensació que refermen la potent "Funny Consequences" o la tètrica "The End of the Rope", que tanca l'àlbum. El punkabilly a tota castanya de "Believe in Higher" contrasta amb la polsegosa balada "Gold Tone", "It Mets as Black" és un corrosiu i pantanós monument a l'estètica Southern Gothic, i "Anyway We Do" és un exercici de country rock mutant que faria les delícies del mateix Tarantino. Brutal, en tots els sentits.

La perspectiva de Xavier Mercadé

Estic dedicant part d'aquests dies de confinament a contemplar, revisar i, en definitiva, gaudir les 300 fotografies de concerts realitzades pel fotoperiodista Xavier Mercadé al llarg de tres dècades i mitja de trajectòria a peu d'escenari, que la revista Enderrock recopila aquest mes de març en un volum especial amb motiu de les seves 300 edicions. Imatges que d'alguna manera repassen part de la història melòmana d'aquest país nostre, i la perspectiva de qui és capaç de veure la música a més d'escoltar-la. Alguns d'aquests 300 concerts els he pogut presenciar jo mateix i ha estat agradable recordar-los des de la intimitat domèstica, a la resta (la majoria) ja m'agradaria haver-hi estat present.

De totes les instantànies, n'hi ha una que m'ha cridat especialment l'atenció i a la qual estic tornant de forma recurrent. És la del concert que Th' Booty Hunters van oferir el passat dia de Nadal a la sala RockSound –la que apareix a la part superior esquerra de la captura que acompanya aquestes línies-. Una banda de casa, en estat de gràcia, actuant en un local que pràcticament pot considerar com la seva segona (o primera) llar i davant la seva parròquia més incondicional. I una escena que vindria a il·lustrar, més que allò que passa quan es suprimeixen les barreres entre artistes i públic, tot allò que té lloc més enllà de l'escenari i que de vegades pot arribar a definir una vetllada tant o més que la pròpia actuació.

A la fotografia s'hi pot veure el vocalista del grup, Xavi Ollé, enfilat a la barra del bar i donant-ho literalment tot. Just al seu davant, una parella es fa un petó de forma apassionada, construint el seu propi espai i generant el seu propi moment a partir de tot allò que els envolta i de l'experiència d'estar assistint a aquell concert. És precisament la posada en comú de totes les experiències individuals –la d'ella, la d'ell, la de l'espectador que es pren una copa a l'altre extrem de la barra- allò que acaba definint i fins i tot donant sentit a una actuació en directe. Tinguem-ho sempre present, sobretot quan les circumstàncies ens priven d'aquesta mena d'estímuls i provem de convèncer-nos a nosaltres mateixos –quin remei- que l'experiència del directe es pot arribar a viure a través d'una pantalla.

Th'Booty Hunters i Tecum Terra a Palautordera

Th'Booty Hunters - Foto Joan Mas.

TH'BOOTY HUNTERS + TECUM TERRA

Pati del Cau, Santa Maria de Palautordera

27 de gener de 2019

Th'Booty Hunters és una d'aquelles bandes que no van pels llocs a fer amics sinó a predicar amb l'exemple una concepció de la música country que evita formalismes, esquiva protocols i enllaça les formes més viscerals i indòmites de la tradició nord-americana amb allò que la parròquia rockera entén com a actitud punk. Les seves cançons són l'antídot definitiu contra la correcció política més recalcitrant, relats de vici, perdició i mala vida amanits amb referències satàniques i estètica Southern Gothic, i disparats a tota castanya per una banda que no estableix diferències entre Hank Williams i Motörhead ni entre Johnny Cash i Pantera.

D'amics també en fan, és clar. Davant de cada escenari on actuen s'hi concentren autèntiques parròquies on els nous conversos conviuen amb veterans devots. La qual cosa fa que es puguin sentir com a casa en entorns com el Baix Montseny, tal i com va recordar el seu vocalista, Xavi Ollé, durant l'actuació que el quintet barceloní va oferir ahir al migdia en el marc de la festa major d'hivern de Santa Maria de Palautordera -organitzat per la gent de Som del Montseny i Hora Roja-. Una hora llarga de repertori on no van faltar cites al seu treball més recent -l'encara flamant "Speaking of the Devil" (2018)- ni encerts pretèrits com "Railroad Train", i que va culminar amb els cinc components del grup actuant desendollats entre un respectable absolutament entregat.

Abans havia actuat Tecum Terra, un jove duet de Sant Celoni que es dedica a recuperar gèneres d'arrel tradicional com la jota, la glosa o la cançó d'autor i a reinterpretar-los des d'una òptica renovadora i contemporània. Peces com "Gallo rojo, gallo negro" o "Què volen aquesta gent?", traslladades a unes coordenades sonores i estètiques on poden ressonar des de Sílvia Pérez Cruz fins a Dead Can Dance passant per She Owl. Les veus d'Ariadna Ruiz i Noelia Sànchez, alternant instruments de percussió i reforçant el seu discurs amb apunts de dansa contemporània que atorguen color i singularitat a la seva posada en escena. El d'ahir era el primer concert que oferien fora del seu municipi, però la seguretat i la solvència amb què es van defensar denoten taules acumulades i auguren un llarg recorregut.

Th'Booty Hunters, viscerals i indòmits - Foto O.S.

Tecum Terra, renovant la tradició - Foto O.S.

Th'Booty Hunters presenten "Speaking of the Devil" a l'Apolo

El showcase acústic a la sala 3 d'Apolo.

TH'BOOTY HUNTERS

Apolo (sales 2 i 3), Barcelona

19 de maig de 2018

Cervesa, fum, bourbon i suor. Els que invoquen les cançons d'aquest endimoniat quintet barceloní que es capbussa en les essències més pures de la música country per a destil·lar-ne un discurs únic en aquestes latituds i cada vegada més reclamat fora de les nostres fronteres. Cançons que tant poden aproximar-se al bluegrass més accelerat com al punk entès a la manera d'uns Supersuckers, al honky tonk en la seva concepció més etílica com al rock d'arrels d'injecció elèctrica i gust de carretera, al folk més animal com al Southern Gothic més pantanós. Th'Booty Hunters van presentar el seu darrer disc, "Speaking of the Devil" (2018), amb una doble actuació en diferents espais de la renovada sala Apolo. Primer un breu però intens showcase en acústic a La 3, quatre temes com a tastet del que passaria quan els músics s'endollessin a l'escenari de La 2. Una hora llarga de hillbilly i rock'n'roll amb totes les lletres, despatxats a tota castanya per una banda que va sortir a donar-ho tot des del primer moment i va marxar sense fer presoners. A destacar títols com "Black and Decker", "Keep on Dope" o la visceral lectura marca de la casa de "Cocaine Blues" (T. J. "Red" Arnall via Johnny Cash), així com la col·laboració puntual de tot un Ricky Araiza per a acabar d'arrodonir una vetllada absolutament memorable.

Th'Booty Hunters - "Speaking of the Devil" (2018)

Th'Booty Hunters - Foto Desi Estévez.

Mai oblidaré l'ocasió en què vaig presenciar un concert de Th'Booty Hunters en el marc d'una festa major. "Això no és country, això és punk!", va exclamar indignat un dels presents a la plaça com si li haguessin venut gat per llebre, mentre els barcelonins escopien veritats com temples a tota castanya i sense contemplacions. Algun dia entendrem també en aquest país que el country, la música d'arrel nord-americana per definició, és quelcom més que un reclam amable per ballar en línia sota un envelat cada vegada que arriba el bon temps. Però mentre no ho acabem d'entendre, sempre podem acudir a aquesta banda que invoca com cap altra a casa nostra l'esperit d'outlaws i outsiders nats de la talla de Hank III o Bob Wayne.

Th'Booty Hunters són country, per descomptat. I també són punk. I són moltes coses més. Són una colla de hillbillies que no han vingut a entretenir ningú sinó a provocar les ments més benpensants de cada casa. Són aquella facció del so Americana que es nega a claudicar davant cap exercici d'estil o consideració estètica. Són una caravana sònica carregada amb litres i més litres de bourbon, moonshine i cervesa barata. Són Hank Williams, Merle Haggard i Johnny Cash anant de farra amb Motörhead, Supersuckers i Nashville Pussy. I el seu nou disc, "Speaking of the Devil" (2018, Stash Records), és amb tota probabilitat el més sorprenent de tots els que han publicat a data d'avui. Onze talls que sumen matisos al discurs dels barcelonins sense restar-li un sol gram de força ni mala llet.

Fixin-se per exemple en "20 Dollar Job", un duet amb la sempre oportuna Myriam Swanson que no desentonaria a les discografies de Waylon Jennings o David Allan Coe. O en la llòbrega "In a Holler", que tant pot recordar al Nick Cave més polsegós com als American Recordings de Johnny Cash. O en "The Ship that Never Sails", una èpica balada de regust Southern Gothic amb elaborats arranjaments que dibuixen textures fins ara inèdites al cànon dels barcelonins. I no s'oblidin, és clar, de talls com l'inicial "Last Drink for a Dead Man", frenètic punkabilly marca de la casa amb un violí que faria les delicies del mateix Charlie Daniels. I un dels punts forts d'un plàstic que també treu espurnes al ritme de "Black and Decker", "Agonic Blues" o la pròpia peça titular. El presentaran en directe el 19 de maig a la sala 2 d'Apolo. I anuncien que la cervesa es servirà a preu reduït mentre duri el concert. Algú s'ho pensa perdre?


Més informació:
Th'Booty Hunters  /  Pàgina web

Al Ras 2017 a El 9 Nou

Michael J. Miles, Jake Schepps, Th' Booty Hunters, Howdy, Lluís Gómez i Toni Giménez van actuar el passat dissabte 11 de novembre en una nova edició del festival Al Ras a Mollet del Vallès. Aquesta és la breu crònica d'un servidor publicada aquest mateix matí a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Al Ras 2017

La jam session final.

AL RAS 2017

Mercat Vell, Mollet del Vallès

11 de novembre de 2017

Ja fa anys que la ciutat de Mollet del Vallès esdevé durant un dia a l'any la capital catalana de tots aquells gèneres musicals que es deriven del bluegrass i les formes més primitives del country. Ho fa de la mà d'Al Ras, un festival pioner en la matèria a Catalunya que desenvolupa part de la seva programació a Barcelona però té com a epicentre el municipi vallesà. La seva setzena edició va aplegar al Mercat Vell alguns dels valors autòctons de la música d'arrels nord-americanes, un parell de referents internacionals del banjo i una bona colla d'aficionats vinguts d'arreu del país, molts dels quals van participar en les improvisades jam sessions que al llarg de la tarda es van dur a terme tant a dins com a fora del recinte -tal i com ja és habitual en aquesta cita, el final de festa va reunir músics professionals i amateurs en una celebrada jam a l'escenari principal-.

Els plats forts del cartell d'enguany eren els nord-americans Michael J. Miles i Jake Schepps, dues eminències del banjo que han partit del bluegrass i els seus derivats per acabar obrint nous camins amb aquest instrument i explorant les seves múltiples aplicacions en llenguatges com els del blues, el jazz, el pop, la música clàssica o fins i tot les avantguardes. Miles, de Chicago, va alternar peces tradicionals del seu país amb incursions en els sons caribenys i solvents relectures de clàssics com "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan) o "Cross Road Blues" (Robert Johnson), sempre amb to divulgatiu i arribant-se a servir en part del repertori d'un banjo fabricat l'any 1855. Schepps, acompanyat del quartet Round Window, va centrar bona part del seu set en la banda sonora que ell mateix ha compost per al clàssic del cinema mut "The Scarecrow" (1920), comèdia de Buster Keaton que es va projectar mentre sonava la música i va suposar una de les grans postals de l'edició d'enguany d'Al Ras.

També ha destacat en l'àmbit del banjo el barceloní Lluís Gómez, que va obrir el festival tot presentant el seu darrer disc, "Dotze contes" (2017). Veterà de formacions com la Barcelona Bluegrass Band, Gómez és un habitual d'Al Ras de la mateixa manera que ho és Toni Giménez, un dels grans difusors del folk d'arrel anglosaxona a casa nostra, que el va succeir a l'escenari i va deixar pas al country amb accent del nord dels donostiarres Howdy. La nota més salvatge de la nit la va posar una de les bandes més letals i viscerals que ha donat mai l'underground barceloní, Th' Booty Hunters. Hillbilly, Southern Gothic, suor, fum, cervesa fresca, litres i més litres de bourbon i una sobredosi d'actitud punk per a recordar-nos que el country no és allò que ballen les tietes a les festes majors. El maridatge gairebé perfecte de Hank Williams, Johnny Cash i Motörhead. I un dels directes més potents del país, que ningú en tingui cap mena de dubte.

Michael J. Miles.

Jake Schepps & Round Window.

"The Scarecrow", el clàssic de Buster Keaton amb banda sonora de Jake Schepps.

Th' Booty Hunters.

Hillbilly i bluegrass a la plaça

TH' BOOTY HUNTERS + MOONSHINE WAGON

FIMAC @ Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de la Caserna, Granollers

26 d'agost de 2016

Country i festa major. Dos conceptes que solen fer molt de mal quan van de la mà, arribant sovint a assolir-se i fins i tot superar-se les pitjors expectatives. Hi ha comptades excepcions, és clar, i la vetllada que va tenir lloc ahir a Granollers per cortesia del FIMAC en va ser una. Ni barrets dels que fan mal a la vista, ni funcionaris en edat de prejubilació disfressats de cowboy, ni sessions de line dance per a tots els públics. A canvi, dues bandes que revitalitzen discursos com els del bluegrass o el hillbilly des de la mateixa arrel i a cop d'actitud punk: Th' Booty Hunters i Moonshine Wagon, des de Barcelona i Vitòria respectivament.

Van obrir foc aquests últims amb un repertori de bluegrass a tota pastilla. Velocitat, nervi i les dosis necessàries de mala llet i bon humor, alternant originals amb peces tradicionals i estàndards de la Carter Family o Hank Williams. Els Booty Hunters, d'altra banda, van centrar bona part del seu set en un tercer disc de títol tan inequívoc com és "Wild and Drunk" (2015). Country salvatge i etílic, tenyit de suor, incorrecció política i uns acabats Southern Gothic que fan dels barcelonins un exemplar únic en la seva espècie. I un directe a prova de bales, bombes i ments benpensants. Van acabar tocant desendollats entre el respectable juntament amb els components de Moonshine Wagon. Un d'aquells finals de festa que certifiquen vetllades memorables.

Th' Booty Hunters.

Moonshine Wagon.