Don't fear the reaper

Seasons don't fear the reaper

Nor do the wind, the sun or the rain

(Blue Öyster Cult)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, setembre de 2024.

50 anys de "Tyranny and Mutation"

Van arribar massa tard a l'era psicodèlica i massa d'hora a l'esclat del punk. I d'alguna manera van fer de pont entre l'una i l'altre, sempre a cavall d'un rock dur però dinàmic, amb la dosi justa d'acidesa i un component extra de visceralitat. Les seves arrels apuntaven als tòtems del rock més robust i monolític dels anys immediatament anteriors, però també a la Detroit protopunk i a les catacumbes del Lower East Side de Manhattan. Per les seves cançons i desfilaven motoristes, fugitius i altres criatures de la nit. I a les històries que explicaven hi havia mals viatges, sobredosis i caigudes en picat a l'abisme.

Benvinguts a l'univers absolutament fascinant de Blue Öyster Cult, aquella banda novaiorquesa que no va acabar d'encaixar enlloc però va esdevenir per mèrits propis un pilar del rock nord-americà de la dècada dels 70 –i més enllà-. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació del segon segon àlbum, "Tyranny and Mutation" (1973). Vuit pistes que prenien el relleu del debut homònim de l'any anterior, acabant d'afinar la punteria amb perles de la mida de "The Red & The Black" o "O.D.'d on Life Itself". La lletra de "Baby Ice Dog" la va escriure una jove poetessa que tot just començava a fer-se escoltar als ambients més bohemis de Nova York, i que responia al nom de Patti Smith.

"Halloween Ends" (2022)

Laurie Strode (Curtis) i Michael Myers en un fotograma de "Halloween Ends".

El millor de "Halloween Ends" (2022), enèsim capítol de la nissaga cinematogràfica de Michael Myers i tancament de la trilogia iniciada ara fa quatre anys amb "Halloween" (2018), és amb tota probabilitat la banda sonora. Un combinat de rock'n'roll primitiu, soul i punk rock que en el millor dels casos despertarà l'espectador de l'estat d'estupefacció que pot arribar a generar el visionat de la cinta en qüestió. Per contra, el pitjor de "Halloween Ends" és tota la resta, la pel·lícula en ella mateixa. Un despropòsit que no aconsegueix salvar ni la presència d'una Jamie Lee Curtis a qui sempre ve de gust veure a la gran pantalla, i que bé podria ser una ferma competidora de "Halloween: Resurrection" (2002) si féssim un rànquing dels films més desafortunats de tota la franquícia.

I això que les perspectives eren prou elevades. Si la citada "Halloween" presentava Myers en bona forma malgrat no assolir els nivells d'excel·lència que cal esperar d'un dels grans carnissers de la història del setè art, la segona part de la trilogia dirigida per David Gordon Green –"Halloween Kills" (2021)- directament feia un salt endavant, tornava a les essències més genuïnes de la nissaga i es perfilava com el capítol més notable des que John Carpenter engendrés la criatura amb la fundacional i canònica "Halloween" (1978). Tan altes eren les expectatives després de veure com Michael Myers per fi tornava a ser ell mateix al cap de tants anys, que igual de dura ha estat la caiguda al buit un cop visionada la seva seqüela.

El problema de "Halloween Ends" no és que el guió faci aigües per totes bandes –i no resolgui cap de les incògnites deixades a l'aire al final de "Halloween Kills"-, que també, sinó que a mida que van avançant els esdeveniments un té la sensació de no estar veient ni tan sols una pel·lícula de Halloween. Si un dels grans encerts de "Halloween Kills" havia estat posar Michael Myers –novament interpretat per James Jude Courtney i el veterà Nick Castle- al centre de la pel·lícula –apartant-ne fins i tot a Curtis-, un dels errors més inexplicables de "Halloween Ends" és justament haver fet el contrari. Prescindir de la figura central de la nissaga fins al punt que amb prou feina se l'arriba a veure, que les morts més notables del film –si és que n'hi ha alguna en una història tan previsible- ni tan sols les provoca ell, i que l'esperat duel final amb Laurie Strode (Curtis) arriba tard i té un gust certament descafeïnat.

El problema de "Halloween Ends" també és haver introduït un personatge tan prescindible i desubicat com aquest aprenent de Myers que és Corey Cunningham (Rohan Campbell). Un gir totalment innecessari al guió, i una comparació –la de Cunningham amb Myers- que resulta tan absurda com la de Darth Maul amb Darth Vader –no hi ha color, vaja-. Si aconsegueix alguna cosa, a banda de desesperar a qui hagi passat per caixa per poder veure Myers un cop més en acció, és accentuar la sensació de naufragi que embolcalla gairebé dues hores de metratge que no es fan llargues sinó eternes. Fins al punt que un acaba agraint el moment en què salten els títols de crèdit al ritme trepidant del "(Don't Fear) The Reaper" de Blue Öyster Cult –un dels plats forts de la citada banda sonora juntament amb The Cramps, Dead Kennedys i Jack & Jim-. Sí, una altra cosa bona de "Halloween Ends" és que, fent honor al seu títol, hi ha un moment en què per fi s'acaba.

Arribat aquest punt, no cal dir que "Halloween Ends" no seria la recomanació més idònia per a una vetllada com la d'avui. Vagin a veure-la si desitgen assistir al final d'una trilogia francament malaguanyada, però esperin-se a demà o a la setmana vinent. Per a una nit de Halloween com cal, tornin a l'original de 1978, a la seva primera seqüela –"Halloween II" (1981)-, a la mai prou reivindicada "Halloween H20" (1998) o, és clar, a Halloween 2018 i "Halloween Kills". Hi sortiran vostès guanyant, i en acabat podran donar-se el gustàs de fer sonar els Cramps a tot gas. Sigui com sigui, passin una bona nit de Halloween –o Castanyada, que una cosa no és incompatible amb l'altra-, i que Michael Myers els agafi fent bondat.

50 anys de "Blue Öyster Cult"

Quan Blue Öyster Cult van sortir de gira per promocionar el seu àlbum de debut, publicat amb títol homònim el 16 de gener de 1972 –avui fa 50 anys-, van arribar a actuar com a teloners de bandes com els Byrds, Alice Cooper o la Mahavishnu Orchestra. Tres noms i tres estils que ofereixen una perspectiva de l'eclecticisme de l'escena musical del moment, però també de l'ampli ventall de registres que podien complementar-se amb el discurs dels novaiorquesos. Un combo de rock dur i heavy metal que gairebé sense voler-ho marcava distàncies amb bona part dels grans exponents d'ambdós gèneres, i que en qüestió d'anys arribaria a connectar sense problema amb les primeres generacions del punk.

"Blue Öyster Cult", l'àlbum, s'emmirallava en la psicodèlia més sòlida i rocallosa de la dècada anterior, i les seves cançons tractaven sobre bandes de motoristes –la inicial "Transmaniacon MC", inspirada en el festival d'Altamont-, fugitius de la justícia –"I'm on the Lamb But I Ain't No Sheep"- i tripijocs que s'acaben malament –"Then Came the Last Days of May"-. També hi figuraven ja algunes de les composicions més apreciades pels seguidors del grup encara avui, com "Stairway to the Stars" o "Cities on Flame with Rock and Roll". Amb la poderosa veu d'Eric Bloom dialogant amb el binomi de guitarres format per Buck Dharma i Allen Lanier, l'àlbum es va reeditar el 2001 amb sucosos bonus tracks, a destacar una frenètica lectura del "Betty Lou's Got a New Pair of Shoes" de Bobby Freeman.

Shane MacGowan, Motörhead i el petit transistor

Shane MacGowan.

"Vaig estar al primer concert de Motörhead. Telonejaven a Blue Öyster Cult, que suposadament eren aquells temibles gegants del heavy metal, però medien tots un metre i mig. Van fer bones cançons, com 'Don't Fear the Reaper', però els seus teloners eren Motörhead, que va ser la cosa més sorollosa que he escoltat mai. El so era caòtic, perquè Blue Öyster Cult devien haver-lo sabotejat. I pràcticament tothom que tenia més de disset o divuit anys va marxar corrents. Però uns quants que encara en teníem setze o disset ens vam quedar, i vam córrer a posar els caps als altaveus, per mirar de fer-nos esclatar els cervells". Shane MacGowan ens mata a tots d'enveja explicant la seva primera presa de contacte amb Motörhead, en una entrevista que firma Andrew Perry i publica Mojo a la seva edició de gener. El líder dels Pogues es mostra en plena forma, quedant amb Perry simplement per a dir-li que vol fer l'entrevista un altre dia. Quan finalment tornen a quedar, l'amenaça de fer-lo caure des d'un balcó si menciona a Jimmy Saville al qüestionari i es passa mitja conversa bebent gintònics. La millor resposta? La que tanca l'entrevista. "En alguna part del teu cos hi ha un petit transistor que pot ser manipulat per control remot. Et donaré una pista, es troba entre les teves cames, en algun punt aproximat d'aquella zona, però és igual en quin punt es trobi perquè afecta a tota la zona sencera. Si no m'agrada l'article que escriguis, apretaré el botó".






Audio: "Streams of Whiskey" - The Pogues