Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.
Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.
El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.
