Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chris Blackwell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chris Blackwell. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 d’abril del 2023

50 anys de "Catch a Fire"


Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

dijous, 7 de maig del 2020

Millie Small (1946-2020)

MILLIE SMALL
(1946-2020)

Contràriament al que s'ha arribat a afirmar, no va ser "My Boy Lollipop" (1964) el single que va introduir l'ska al Regne Unit ni el punt de partida de la totpoderosa Island Records. Sí que va esdevenir però el títol que va popularitzar aquell gènere d'arrel jamaicana a escala global i el primer èxit radiofònic de la disquera fundada per Chris Blackwell. També la peça que va posar al mapa el nom de Millie Small i aquell timbre vocal que d'alguna manera invocava una innocència gairebé infantil.

Va ser el mateix Blackwell qui es va encarregar de portar Small, originària de Jamaica, fins a Londres i de produir la peça en qüestió, adaptació amb accent caribeny d'un nugget de rhyhtm & blues que la nord-americana Barbie Gaye havia enregistrat per primer cop vuit anys abans. A la gravació hi van participar diversos membres dels Five Dimensions de Jimmy Powell –durant molts anys ha circulat el rumor que el solo d'harmònica l'hauria tocat un jove Rod Stewart, una història confirmada per la mateixa Small en una entrevista de 2012 però desmentida pel propi Stewart-.

Small va tornar a signar singles d'èxit com "Sweet William", però poc a poc la seva flama es va anar apagant i el seu nom es va mantenir com el d'una figura de culte entre la parròquia mod i els aficionats a la música jamaicana. Després de passar uns anys al seu país d'origen, va tornar a Londres per instal·lar-s'hi definitivament i va abandonar la música a principis de la dècada dels 70. L'any 2012 va anunciar la seva intenció de tornar als escenaris, un projecte que mai es va arribar a materialitzar. Ens ha deixat aquesta setmana a causa d'un vessament cerebral.

dimecres, 28 d’agost del 2019

Mojo: Island Radicals


Es commemorava el mes passat el 60è aniversari d'Island Records, aquell segell fundat per Chris Blackwell amb l'ànim de distribuir música d'arrel jamaicana al Regne Unit i que en qüestió de pocs anys va jugar un paper crucial en el desenvolupament i la difusió de gèneres com l'ska o el reggae, però també el folk rock amb accent britànic, el blues d'ascendència mod o el rock progressiu, a més d'apostar de forma decidida per artistes de naturalesa singular fins i tot quan les xifres no acompanyaven -el cas més paradigmàtic és el de Nick Drake- La revista Mojo es suma a les celebracions tot lliurant amb la seva edició de setembre un recopilatori, "Island Radicals", que aplega algunes figures de pes del catàleg del segell -de John Martyn a PJ Harvey i de Fairport Convention a Paul Weller, passant per Free, The Slits, Steel PulseAmy Winehouse o el mateix Drake-, però també noms menys predicats però tan reivindicables com el de Quintessence. Qui no hi apareix malgrat la seva fèrtil etapa a la disquera anglojamaicana és un Tom Waits a qui la publicació dedica la portada i un sucós article a l'interior.