Neville Garrick (1950-2023)

NEVILLE GARRICK
(1950-2023)

I seguim parlant de reggae, perquè hem de lamentar el traspàs de Neville Garrick, fotògraf i artista gràfic jamaicà que va dissenyar caràtules d'incomptables clàssics del gènere. El seu nom sol anar associat sobretot al de Bob Marley and The Wailers. Va ser el seu director artístic durant la segona meitat de la dècada dels 70, i va fer les portades d'obres com "Rastaman Vibration" (1976), "Exodus" (1977) o "Uprising" (1980).

Discos publicats el 19 d'octubre de 1973

Steve Miller Band.

Devia fer goig, el 19 d'octubre de 1973, entrar a una botiga de discos i fixar-se en les novetats del dia. Es commemora avui el cinquantenari de quatre àlbums clàssics dins dels seus respectius estils, també mostres de l'eclecticisme del moment. Començant per "Burnin'", el sisè llarga durada dels Wailers de Bob Marley –aleshores encara no signaven com a Bob Marley and The Wailers-. Gravat a mig camí de Kingston i Londres, un digne successor del notable "Catch a Fire", publicat mesos abans. I un altre pas endavant en la popularització dels ritmes jamaicans a escala global, i en la consolidació dels seus autors a l'avantguarda del reggae. El disc de "Get Up, Stand Up", "I Shot the Sheriff" i "Small Axe", i l'últim treball del grup amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord.

El mateix dia va veure la llum "The Joker", l'obra que va marcar un abans i un després a la trajectòria d'Steve Miller Band. La peça que el titula és amb tota probabilitat la composició més coneguda del guitarrista –que a la lletra d'aquesta cançó cita el seu propi fons de catàleg i fins i tot fa un homenatge al "Lovey Dovey" dels Clovers-, i va escalar posicions a les llistes d'èxits tot elevant el combo de San Francisco fins a les més altes esferes del rock nord-americà. Un desenfadat exercici de refrescant folk rock, apte per deixar-se portar, oblidar qualsevol problema i gaudir del moment. A destacar igualment els aires southern rock de la inicial "Sugar Babe" i els contorns jazzístics de la psicodèlica "Shu Ba Da Du Ma Ma Ma Ma". També una visceral lectura acústica, gravada en directe, del "Come On in My Kitchen" de Robert Johnson.

El 19 d'octubre de 1973 també es va posar a la venda "Pin Ups", el disc de versions amb què David Bowie va reconèixer la influència d'icones del rock britànic dels 60 com els Pretty Things –"Rosalyn" i "Don't Bring Me Down"-, els Yardbirds –"Shapes of Things" i "I Wish You Would", aquesta última original de Billy Boy Arnold-, The Who –"I Can't Explain", "Anyway, Anyhow, Anywhere"-, els Pink Floyd de Syd Barrett –"See Emily Play"- o els Merseys –"Sorrow"-, entre d'altres. Producció de l'habitual Ken Scott i Aynsley Dunbar a la bateria d'uns reformulats Spiders from Mars. Publicat mig any després del definitiu "Aladdin Sane", una de les últimes concessions de Bowie a un estil, el glam, que ell mateix havia definit –amb permís de Marc Bolan- però ja se li havia fet petit.

Finalment, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hat Trick", el tercer àlbum d'America. Lliurat un any després del notable "Homecoming" (1972), sol contemplar-se com una obra menor al catàleg del grup. I si bé es tracta d'un treball certament menys inspirat que els seus predecessors, el cert és que té els seus moments –i que el públic el va rebre amb bastant més entusiasme que no pas la crítica-. La càlida "Muskrat Love" és un dels clàssics del cançoner del trio. La fràgil "She's Gonna Let You Down" és una balada tardorenca que pot remetre als Beatles d'"Abbey Road" (1969). I la brisa suau de "Rainbow Song" encapsula bona part de l'essència del soft rock més genuí de la Costa Oest dels Estats Units.

Lester Sterling (1936-2023)

LESTER STERLING

(1936-2023)

Ja fa anys (dècades) que anar a un concert de la banda que es fa anomenar The Skatalites equival pràcticament a assistir a un concert d'un grup de tribut. Ara bé, diuen aquells que han presenciat actuacions recents de la nissaga pionera de l'ska, que l'experiència encara val molt la pena. I jo no en tinc cap dubte, si bé reconec que porto molts anys (però no pas dècades) sense veure'ls en directe. Fa tant de temps, de fet, que l'últim cop que vaig anar a un concert dels Skatalites encara vaig poder veure tres dels seus membres fundadors a l'escenari: aquella irrepetible secció rítmica que formaven Lloyd Knibb (bateria) i Lloyd Brevett (contrabaix), i aquell saxofonista de saxofonistes –sovint injustament eclipsat per la resta de la formació- que era Lester Sterling.

Knibb i Brevett van morir respectivament el 2011 i el 2012, deixant Sterling –retirat des de 2014- com a únic supervivent de l'encarnació original del combo –no comptem la vocalista Doreen Shaffer, que si bé ha estat vinculada amb el grup des dels seus inicis i a data d'avui segueix formant part de les gires, no n'era component oficial durant el període fundacional-. La mort del saxofonista –que també havia militat a Byron Lee and the Dragonaires- a l'edat de 87 anys, per tant, tanca de forma definitiva un dels capítols més gloriosos de la música del segle XX. El d'una banda que no es va inventar l'ska, però sí que va contribuir a definir-lo tant pel seu compte com al costat de Prince Buster, uns joves Wailers –els de Bob Marley- i altres figures sense les quals no s'entendria l'evolució de la música jamaicana –i, per extensió, global-.

Claude Gray (1932-2023)

CLAUDE GRAY
(1932-2023)

Si últimament hem parlat de Willie Nelson amb motiu del seu 90è aniversari, avui toca lamentar la pèrdua de qui va popularitzar una de les seves composicions, "Family Bible". El passat 28 d'abril, tan sols un dia abans que Nelson celebrés 90 primaveres, ens deixava el també texà Claude Gray, exponent del country amb accent de Nashville que el 1960 va escalar posicions a les llistes d'èxits amb la gravació original de la peça en qüestió –eren els dies en què Nelson encara destacava més com a compositor per a d'altres que no pas com a intèrpret-. Gray també va ser el primer a gravar una altra cançó de Nelson, "The Party's Over" –la va publicar el mateix 1960 amb el títol de "My Party's Over"-. Un altre títol destacat del seu repertori és "I'll Just Have a Cup of Coffee (Then I'll Go)" (1961), original de Bill Brock –al cap d'un any, un jove Bob Marley i els seus Wailers en van fer una versió en clau ska que van titular "One Cup of Coffee"-.

50 anys de "Catch a Fire"

Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

Tyrone Downie (1956-2022)

TYRONE DOWNIE

(1956-2022)

Ha mort Tyrone Downie, teclista i percussionista dels Wailers de Bob Marley entre 1974 i 1981, l'any de la defunció del cantant. Se'l pot escoltar a tots els àlbums del grup a partir de "Rastaman Vibration" (1976) i fins a "Uprising" (1980). Després va tocar amb Black Uhuru, Peter Tosh, Steel Pulse, Ian Dury, Tom Tom Club i Youssou N'Dour, entre molts altres. El 1983, Grace Jones li va dedicar la cançó "My Jamaican Guy".

40 anys d'"Uprising"

Es commemoren avui quatre dècades de la publicació d'"Uprising" (1980), l'últim disc que Bob Marley va veure publicat en vida –a menys d'un any de veure la llum el plàstic, el seu autor hauria abandonat aquest món-, i també un dels punts àlgids del seu catàleg. Una col·lecció de cançons que conjugaven la lírica d'arrel rastafari amb l'abast global de qui ja es podia contemplar com el més gran ambaixador de la cultura jamaicana a escala global. Dotze pistes enregistrades amb el suport dels sempre oportuns Wailers, i un repertori que seguia ampliant horitzons. Entre els seus arguments, la revitalitzadora "Coming in from the Cold", la majestuosa "Bad Card", la contagiosa "Could You Be Loved" i, per descomptat, la totèmica "Redemption Song".