Lord Creator (1935-2023)

LORD CREATOR
(1935-2023)

Originari de Trinitat i Tobago, Kentrick Patrick, conegut artísticament com a Lord Creator, va ser no tan sols un pioner d'estils com l'ska o el rocksteady, sinó un dels arquitectes de la música jamaicana tal com se l'ha conegut durant les passades sis dècades. Es va establir a Jamaica el 1959. El 1962 va gravar "Independent Jamaica", que va esdevenir l'himne per celebrar la independència de l'illa del Regne Unit –també va ser el primer senzill publicat per Island Records-. En anys posteriors, la seva evolució estilística i el seu creixement artístic van avançar en paral·lel als de la música d'arrel del seu país d'adopció, signant singles tan notables com "Kingston Town" (1970). Ha mort a l'edat de 87 anys.

50 anys de "Catch a Fire"

Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

50 anys de "Pink Moon"

"His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing". És el text promocional de "Pink Moon" (1972), el tercer àlbum de Nick Drake, publicat avui fa 50 anys. El va escriure l'aleshores cap de premsa d'Island Records, David Sandison. I més enllà d'una inequívoca declaració de principis, suposa a hores d'ara el testimoni d'uns temps en què les coses es podien fer i es feien d'una altra manera. A la indústria del disc i en tants altres àmbits. De quan la perspectiva d'una carrera a llarg termini solia ser una aposta més temptadora que no pas l'enèsim producte de temporada.

El cert és que Drake era un músic difícil en termes mercantils. La seva negativa a tocar en directe, derivada d'una timidesa extrema, feia encara més complicat promocionar uns discos que la crítica va saludar de forma entusiasta però el públic no va arribar descobrir fins que ja va ser massa tard. Com a mostra la peça titular d'aquest "Pink Moon", que gairebé tres dècades després de publicar-se va ser utilitzada en un anunci de cotxes com qui no volia la cosa. Fora de context, va esdevenir un dels títols més reconeixibles del catàleg de Drake a les portes del segle XXI, arribant a eclipsar momentàniament un cançoner on també figuren joies com "Place to Be", "Things Behind the Sun", "Know", "Parasite" o "From the Morning", per citar-ne tan sols algunes de l'àlbum que ens ocupa.

"Pink Moon" va ser el primer treball que Drake va gravar sense el suport de cap músic extern. Totes les pistes les va interpretar en solitari –també va tocar el solo de piano afegit a la mescla final de la peça titular-, amb John Wood als controls prenent el relleu de Joe Boyd. El resultat és un disc de naturalesa més orgànica que els seus prodecessors, on el xiuxiueig vocal del britànic i l'eterna malenconia de les seves cançons es manifesten més properes que mai. Un àlbum que més d'una veu autoritzada ha assenyalat com la seva obra mestra, i que una vegada més va convèncer la crítica però no va arribar al gran públic. Dos anys i mig més tard vindria el fatal desenllaç. Hi ha qui afirma que el disc era premonitori de tot plegat. En tot cas, una de les obres més precioses i influents del folk de les passades cinc dècades.

50 anys de "Bryter Layter"

Era un d'aquells plàstics que servidor sempre solia portar a la maleta anys enrere, quan em dedicava a allargar vetllades melòmanes des de les cabines de disc jockey de pubs, bars i sales de concerts de diferent tipus i condició. I solia punxar-ne la segona pista, "Hazey Jane II", ja fos cap al principi de les sessions per allò d'anar entrant en matèria o directament al final per a rebaixar revolucions i enviar el respectable a casa amb un somriure al rostre. L'única cançó alegre del catàleg de Nick Drake, va dir algú des d'una barra de bar durant una d'aquelles sessions. I el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el més maleït dels músics de la seva generació.

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Bryter Layter" (1971), el segon àlbum de Drake i un dels grans tresors del catàleg folk d'Island Records. Repetien Joe Boyd als controls i, com a músics de sessió, pesos pesants del folk rock britànic del moment com Richard Thompson, Dave Mattacks o Dave Pegg, aleshores tots tres a Fairport Convention. També tot un John Cale va col·laborar en un parell de cançons. El resultat va ser un tractat de folk tardorenc, tan fràgil i cristal·lí com sofisticat, evocador de l'aguda sensibilitat del seu autor. La crítica el va deixar pels aires. El públic no va respondre –l'extrema timidesa de Drake i la seva poca disposició a tocar en directe tampoc hi van ajudar-. Al cap d'un any arribaria el definitiu "Pink Moon" (1972), i després el tràgic final.

Millie Small (1946-2020)

MILLIE SMALL

(1946-2020)

Contràriament al que s'ha arribat a afirmar, no va ser "My Boy Lollipop" (1964) el single que va introduir l'ska al Regne Unit ni el punt de partida de la totpoderosa Island Records. Sí que va esdevenir però el títol que va popularitzar aquell gènere d'arrel jamaicana a escala global i el primer èxit radiofònic de la disquera fundada per Chris Blackwell. També la peça que va posar al mapa el nom de Millie Small i aquell timbre vocal que d'alguna manera invocava una innocència gairebé infantil.

Va ser el mateix Blackwell qui es va encarregar de portar Small, originària de Jamaica, fins a Londres i de produir la peça en qüestió, adaptació amb accent caribeny d'un nugget de rhyhtm & blues que la nord-americana Barbie Gaye havia enregistrat per primer cop vuit anys abans. A la gravació hi van participar diversos membres dels Five Dimensions de Jimmy Powell –durant molts anys ha circulat el rumor que el solo d'harmònica l'hauria tocat un jove Rod Stewart, una història confirmada per la mateixa Small en una entrevista de 2012 però desmentida pel propi Stewart-.

Small va tornar a signar singles d'èxit com "Sweet William", però poc a poc la seva flama es va anar apagant i el seu nom es va mantenir com el d'una figura de culte entre la parròquia mod i els aficionats a la música jamaicana. Després de passar uns anys al seu país d'origen, va tornar a Londres per instal·lar-s'hi definitivament i va abandonar la música a principis de la dècada dels 70. L'any 2012 va anunciar la seva intenció de tornar als escenaris, un projecte que mai es va arribar a materialitzar. Ens ha deixat aquesta setmana a causa d'un vessament cerebral.

L'artista que no volia ser famosa

Karen Dalton, fotografiada el 1966 a casa seva, a Boulder, Colorado.

"For ten years, Karen Dalton has been trying hard not to be famous". Era el titular de la nota de premsa amb què Paramount Records va promocionar l'any 1971 el segon disc de Karen Dalton, "In My Own Time". Una manera poc habitual de vendre el producte, que sintonitza amb la nota promocional que Island Records va emetre al cap d'un any amb motiu de la publicació del tercer disc de Nick Drake –"Pink Moon"-: "His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing".

Són actituds, les dels responsables de comunicació –si és que aleshores existien tals càrrecs- de Paramount i Island, que contrasten amb les dinàmiques que han acabat imperant en indústries com la de la música, però que ens parlen d'un moment en què les maneres de fer eren unes altres. A aquestes alçades són de sobra coneguts els finals que van patir tant Dalton com Drake, però també la forma com els seus respectius llegats han estat des d'aleshores revaloritzats i reivindicats per diverses generacions de músics.

Tot això m'ha vingut al cap perquè la gent de Megaphone acaba de posar en circulació "The Karen Dalton Box Set" (2020), un luxós volum que recopila tot el material gravat per Dalton abans de debutar oficialment amb "It's So Hard to Tell Who's Going to Love You the Best" (1969), és a dir mentre provava de no ser famosa. Gravacions en directe i maquetes enregistrades de forma casolana al seu domicili de Boulder, Colorado, al llarg de la dècada dels 60 –bona part dels continguts havien vist la llum prèviament, si bé mai s'havien agrupat en un únic llançament-.  I el principi de tot allò que vindria després.

Mojo: Island Radicals

Es commemorava el mes passat el 60è aniversari d'Island Records, aquell segell fundat per Chris Blackwell amb l'ànim de distribuir música d'arrel jamaicana al Regne Unit i que en qüestió de pocs anys va jugar un paper crucial en el desenvolupament i la difusió de gèneres com l'ska o el reggae, però també el folk rock amb accent britànic, el blues d'ascendència mod o el rock progressiu, a més d'apostar de forma decidida per artistes de naturalesa singular fins i tot quan les xifres no acompanyaven -el cas més paradigmàtic és el de Nick Drake- La revista Mojo es suma a les celebracions tot lliurant amb la seva edició de setembre un recopilatori, "Island Radicals", que aplega algunes figures de pes del catàleg del segell -de John Martyn a PJ Harvey i de Fairport Convention a Paul Weller, passant per Free, The Slits, Steel Pulse, Amy Winehouse o el mateix Drake-, però també noms menys predicats però tan reivindicables com el de Quintessence. Qui no hi apareix malgrat la seva fèrtil etapa a la disquera anglojamaicana és un Tom Waits a qui la publicació dedica la portada i un sucós article a l'interior.

La nota promocional de "Pink Moon"

Nick Drake.

Atenció a la nota promocional de "Pink Moon", el tercer disc de Nick Drake, publicat per Island Records l'any 1972: "His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing". De vegades penso que si algunes grans disqueres d'aquest món haguessin seguit aquesta filosofia, si haguessin apostat de forma decidida per les trajectòries a llarg termini en lloc de vendre productes de temporada a un públic majoritari però no melòman, actualment contemplaríem tots plegats un panorama força més esperançador que el que tenim davant. La nota la signava l'aleshores cap de premsa d'Island Records, David Sandison.