The Stone

Aquest local situat al 412 de Broadway, al barri de North Beach, va ser durant la dècada dels 80 el club The Stone, un dels temples de la música en directe a San Francisco, també un dels escenaris on es van foguejar uns joves Metallica –alguns dels bootlegs més celebrats dels seus primers anys es van gravar a l'Stone-.

Abans havia estat breument la segona seu del Matrix, sala de concerts impulsada per l'entorn de Jefferson Airplane que havia viscut els seus millors dies durant la seva primera etapa a Fillmore Street –el local de Broadway només va durar tres mesos, de setembre a novembre de 1973, acollint actuacions de Bob Marley i els New York Dolls, entre d'altres-.

Com es pot apreciar a la fotografia, avui la seva icònica façana negra està pintada de blanc i a l'interior del local s'hi porten a terme actuacions d'una altra mena.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024. 

Neville Garrick (1950-2023)

NEVILLE GARRICK
(1950-2023)

I seguim parlant de reggae, perquè hem de lamentar el traspàs de Neville Garrick, fotògraf i artista gràfic jamaicà que va dissenyar caràtules d'incomptables clàssics del gènere. El seu nom sol anar associat sobretot al de Bob Marley and The Wailers. Va ser el seu director artístic durant la segona meitat de la dècada dels 70, i va fer les portades d'obres com "Rastaman Vibration" (1976), "Exodus" (1977) o "Uprising" (1980).

Discos publicats el 19 d'octubre de 1973

Steve Miller Band.

Devia fer goig, el 19 d'octubre de 1973, entrar a una botiga de discos i fixar-se en les novetats del dia. Es commemora avui el cinquantenari de quatre àlbums clàssics dins dels seus respectius estils, també mostres de l'eclecticisme del moment. Començant per "Burnin'", el sisè llarga durada dels Wailers de Bob Marley –aleshores encara no signaven com a Bob Marley and The Wailers-. Gravat a mig camí de Kingston i Londres, un digne successor del notable "Catch a Fire", publicat mesos abans. I un altre pas endavant en la popularització dels ritmes jamaicans a escala global, i en la consolidació dels seus autors a l'avantguarda del reggae. El disc de "Get Up, Stand Up", "I Shot the Sheriff" i "Small Axe", i l'últim treball del grup amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord.

El mateix dia va veure la llum "The Joker", l'obra que va marcar un abans i un després a la trajectòria d'Steve Miller Band. La peça que el titula és amb tota probabilitat la composició més coneguda del guitarrista –que a la lletra d'aquesta cançó cita el seu propi fons de catàleg i fins i tot fa un homenatge al "Lovey Dovey" dels Clovers-, i va escalar posicions a les llistes d'èxits tot elevant el combo de San Francisco fins a les més altes esferes del rock nord-americà. Un desenfadat exercici de refrescant folk rock, apte per deixar-se portar, oblidar qualsevol problema i gaudir del moment. A destacar igualment els aires southern rock de la inicial "Sugar Babe" i els contorns jazzístics de la psicodèlica "Shu Ba Da Du Ma Ma Ma Ma". També una visceral lectura acústica, gravada en directe, del "Come On in My Kitchen" de Robert Johnson.

El 19 d'octubre de 1973 també es va posar a la venda "Pin Ups", el disc de versions amb què David Bowie va reconèixer la influència d'icones del rock britànic dels 60 com els Pretty Things –"Rosalyn" i "Don't Bring Me Down"-, els Yardbirds –"Shapes of Things" i "I Wish You Would", aquesta última original de Billy Boy Arnold-, The Who –"I Can't Explain", "Anyway, Anyhow, Anywhere"-, els Pink Floyd de Syd Barrett –"See Emily Play"- o els Merseys –"Sorrow"-, entre d'altres. Producció de l'habitual Ken Scott i Aynsley Dunbar a la bateria d'uns reformulats Spiders from Mars. Publicat mig any després del definitiu "Aladdin Sane", una de les últimes concessions de Bowie a un estil, el glam, que ell mateix havia definit –amb permís de Marc Bolan- però ja se li havia fet petit.

Finalment, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hat Trick", el tercer àlbum d'America. Lliurat un any després del notable "Homecoming" (1972), sol contemplar-se com una obra menor al catàleg del grup. I si bé es tracta d'un treball certament menys inspirat que els seus predecessors, el cert és que té els seus moments –i que el públic el va rebre amb bastant més entusiasme que no pas la crítica-. La càlida "Muskrat Love" és un dels clàssics del cançoner del trio. La fràgil "She's Gonna Let You Down" és una balada tardorenca que pot remetre als Beatles d'"Abbey Road" (1969). I la brisa suau de "Rainbow Song" encapsula bona part de l'essència del soft rock més genuí de la Costa Oest dels Estats Units.

Lester Sterling (1936-2023)

LESTER STERLING

(1936-2023)

Ja fa anys (dècades) que anar a un concert de la banda que es fa anomenar The Skatalites equival pràcticament a assistir a un concert d'un grup de tribut. Ara bé, diuen aquells que han presenciat actuacions recents de la nissaga pionera de l'ska, que l'experiència encara val molt la pena. I jo no en tinc cap dubte, si bé reconec que porto molts anys (però no pas dècades) sense veure'ls en directe. Fa tant de temps, de fet, que l'últim cop que vaig anar a un concert dels Skatalites encara vaig poder veure tres dels seus membres fundadors a l'escenari: aquella irrepetible secció rítmica que formaven Lloyd Knibb (bateria) i Lloyd Brevett (contrabaix), i aquell saxofonista de saxofonistes –sovint injustament eclipsat per la resta de la formació- que era Lester Sterling.

Knibb i Brevett van morir respectivament el 2011 i el 2012, deixant Sterling –retirat des de 2014- com a únic supervivent de l'encarnació original del combo –no comptem la vocalista Doreen Shaffer, que si bé ha estat vinculada amb el grup des dels seus inicis i a data d'avui segueix formant part de les gires, no n'era component oficial durant el període fundacional-. La mort del saxofonista –que també havia militat a Byron Lee and the Dragonaires- a l'edat de 87 anys, per tant, tanca de forma definitiva un dels capítols més gloriosos de la música del segle XX. El d'una banda que no es va inventar l'ska, però sí que va contribuir a definir-lo tant pel seu compte com al costat de Prince Buster, uns joves Wailers –els de Bob Marley- i altres figures sense les quals no s'entendria l'evolució de la música jamaicana –i, per extensió, global-.

Claude Gray (1932-2023)

CLAUDE GRAY
(1932-2023)

Si últimament hem parlat de Willie Nelson amb motiu del seu 90è aniversari, avui toca lamentar la pèrdua de qui va popularitzar una de les seves composicions, "Family Bible". El passat 28 d'abril, tan sols un dia abans que Nelson celebrés 90 primaveres, ens deixava el també texà Claude Gray, exponent del country amb accent de Nashville que el 1960 va escalar posicions a les llistes d'èxits amb la gravació original de la peça en qüestió –eren els dies en què Nelson encara destacava més com a compositor per a d'altres que no pas com a intèrpret-. Gray també va ser el primer a gravar una altra cançó de Nelson, "The Party's Over" –la va publicar el mateix 1960 amb el títol de "My Party's Over"-. Un altre títol destacat del seu repertori és "I'll Just Have a Cup of Coffee (Then I'll Go)" (1961), original de Bill Brock –al cap d'un any, un jove Bob Marley i els seus Wailers en van fer una versió en clau ska que van titular "One Cup of Coffee"-.

50 anys de "Catch a Fire"

Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

Bobby Caldwell (1951-2023)

BOBBY CALDWELL
(1951-2023)

A la biografia de Bobby Caldwell hi ha un episodi molt curiós que va tenir lloc durant l'adolescència del cantant i guitarrista. Resulta que la seva mare era agent immobiliària a Florida, i que un dels seus clients era Bob Marley. El jove nord-americà es va fer amic del músic jamaicà, i de ben segur aquella amistat va forjar part de la seva personalitat musical per molt que el seu registre acabés esdevenint més aviat distant del de l'estrella del reggae. A Caldwell se'l recordarà per un discurs a mig camí del soul, l'smooth jazz i el soft rock, que va donar fruits com el celebrat senzill "What You Won't Do for Love", de 1978. El seu autor ha mort a l'edat de 71 anys.

Jo Mersa Marley (1991-2022)

JO MERSA MARLEY

(1991-2022)

El fet que Jo Mersa Marley publiqués el seu primer treball discogràfic –l'ep "Comfortable" (2014)- exclusivament a través d'iTunes i d'Spotify, il·lustra a la perfecció el canvi de paradigma del negoci del disc a gran escala en ple segle XXI, però sobretot assenyala que la seva carrera ja caminava de bon principi en una direcció bastant allunyada de l'esperit de tot allò que havia vingut a representar el seu avi. Parlem de Bob Marley, amb tota probabilitat la figura més icònica de la història de la música jamaicana i un dels músics més influents de tots els temps.

Jo Mersa Marley era el fill d'Stephen Marley, a la vegada un dels 11 fills de l'autor de "Redemption Song". Nascut a Kingston, Jamaica, tot i que format a Miami, Florida, es va foguejar musicalment al costat del seu pare i del més reconegut dels seus oncles, Ziggy Marley, abans d'anar pel seu compte. El seu únic àlbum el va publicar l'any passat sota el títol d'"Eternal" i en unes coordenades que tenen més a veure amb els registres més contemporanis del reggae i fins i tot del dancehall, que no pas amb els himnes atemporals que havia signat el seu avi. Ha mort a l'edat de 31 anys.

20 anys sense Joe Strummer

Joe Strummer (1952-2002).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Joe Strummer. El fill de diplomàtic que va acabar ensenyant a diverses generacions a viure més enllà de la norma. El rocker d'arrel que també escoltava a Woody Guthrie, i que amb el pas dels anys es va deixar seduir per tota mena de ritmes, arribant a definir un discurs tan global com personal. El portaveu de la revolució punk que va saber-hi veure més enllà del nihilisme per facturar obres tan transcendents com perdurables. L'heroi de milions de persones que va preferir esquivar els radars i viure en un discret segon pla, en lloc d'esdevenir una caricatura d'ell mateix. El vocalista dels 101ers i l'ànima de The Clash. També l'etern rebel que va comandar els Mescaleros al mateix temps que s'asseia amb tot un Johnny Cash a versionar un clàssic de Bob Marley, aquell "Redemption Song" que tots dos van veure publicat ja de forma pòstuma –a la caixa "Unearthed" (2003), que repassa l'etapa American de l'Home de Negre-. La seva figura, la seva obra i el seu missatge segueixen vigents.

Tyrone Downie (1956-2022)

TYRONE DOWNIE

(1956-2022)

Ha mort Tyrone Downie, teclista i percussionista dels Wailers de Bob Marley entre 1974 i 1981, l'any de la defunció del cantant. Se'l pot escoltar a tots els àlbums del grup a partir de "Rastaman Vibration" (1976) i fins a "Uprising" (1980). Després va tocar amb Black Uhuru, Peter Tosh, Steel Pulse, Ian Dury, Tom Tom Club i Youssou N'Dour, entre molts altres. El 1983, Grace Jones li va dedicar la cançó "My Jamaican Guy".

De Kingston a Nova Orleans

MEMI SILLAH GROUP

Plaça de Sant Miquel, Granollers

8 de juliol de 2022

El jazz es troba a l'adn de la música jamaicana tal com la coneixem des que els pioners de l'ska van fusionar les seves arrels tropicals amb les essències que arribaven des de les (no tan llunyanes) costes del sud dels Estats Units. La cantant i trompetista Memi Sillah es dedica a explorar les connexions entre el jazz i el reggae –també els seus predecessors, llenguatges com el rocksteady, el calipso o el mateix ska-. Ho fa de la mà d'un eclèctic repertori de versions, però també d'originals que bé mereixen ser tinguts en compte.

La nit passada va actuar a la plaça de Sant Miquel de Granollers, en el marc del cicle Nits d'estiu: Les dones prenem l'escenari, encapçalant un quintet on destacava la presència de Pol Prats (saxo) i Eduard Fernández (piano). Va escurçar més que mai la distància entre Kingston i Nova Orleans amb aquesta perla d'autoria pròpia que és "Good Times" –a mig camí del jazz vocal i l'ska, del rhythm & blues i el rocksteady, una delícia-, i va citar referents d'un i altre costat com Bob Marley, Dizzy Gillespie o el Dave Brubeck Quartet –majestuosa lectura vocal de "Take Five"-.

Bunny Wailer (1947-2021)

BUNNY WAILER

(1947-2021)

Va ser un dels fundadors dels Wailers jamaicans, l'any 1963, juntament amb Bob Marley i Peter Tosh, i va romandre a la banda fins al 1974, quan va decidir que l'activitat del grup –aleshores en plena conquesta del mercat nord-americà i actuant en clubs vinculats amb la cultura underground- era incompatible amb la seva fe en els postulats rastafaris. Bunny Livingston, més conegut com a Bunny Wailer, va militar durant una dècada llarga a la banda jamaicana més essencial amb permís dels Skatalites i els Maytals, i com a tal va participar activament de la transició de l'ska cap al rocksteady i posteriorment al reggae.

Pel camí va signar tota una sèrie d'albums i singles que no solen comptar-se entre els més massius de la formació –aquesta etapa va venir després de la seva marxa-, però disposats per ordre cronològic expliquen l'evolució de la música jamaicana durant un dels seus moments de màxima expansió –i hi ha qui els considera com el millor del llegat dels Wailers-. Ja en solitari va flirtejar amb llenguatges com el soul o el funk, sense deixar mai de banda un gènere, el reggae, que va seguir practicant i difonent arreu del planeta. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys l'últim supervivent dels Wailers (jamaicans) originals.

40 anys d'"Uprising"

Es commemoren avui quatre dècades de la publicació d'"Uprising" (1980), l'últim disc que Bob Marley va veure publicat en vida –a menys d'un any de veure la llum el plàstic, el seu autor hauria abandonat aquest món-, i també un dels punts àlgids del seu catàleg. Una col·lecció de cançons que conjugaven la lírica d'arrel rastafari amb l'abast global de qui ja es podia contemplar com el més gran ambaixador de la cultura jamaicana a escala global. Dotze pistes enregistrades amb el suport dels sempre oportuns Wailers, i un repertori que seguia ampliant horitzons. Entre els seus arguments, la revitalitzadora "Coming in from the Cold", la majestuosa "Bad Card", la contagiosa "Could You Be Loved" i, per descomptat, la totèmica "Redemption Song".

Marley

Imprescindible el documental sobre Bob Marley que ha realitzat l'escocès Kevin Macdonald i que s'acaba d'estrenar a les nostres pantalles. "Marley" repassa la trajectòria vital i artística de l'astre jamaicà amb imatges inèdites, fragments d'entrevistes, concerts i actuacions televisives, i testimonis directes d'aquells que el van conèixer -familiars, músics i gent vinculada amb la indústria discogràfica, entre d'altres-. De la passió adolescent per Dion & The Belmonts i el soul de Motown a ser rebut com a heroi en diversos països africans i a la seva Jamaica natal. D'una infància immersa en la misèria de Trench Town, al moment en què va evitar una guerra civil a l'illa caribenya. D'uns primers i tímids passos en l'ska a la condició d'heroi del reggae i icona cultural del Tercer Món.



Audio: "Three Little Birds" - Bob Marley