Discos publicats el 19 d'octubre de 1973

Steve Miller Band.

Devia fer goig, el 19 d'octubre de 1973, entrar a una botiga de discos i fixar-se en les novetats del dia. Es commemora avui el cinquantenari de quatre àlbums clàssics dins dels seus respectius estils, també mostres de l'eclecticisme del moment. Començant per "Burnin'", el sisè llarga durada dels Wailers de Bob Marley –aleshores encara no signaven com a Bob Marley and The Wailers-. Gravat a mig camí de Kingston i Londres, un digne successor del notable "Catch a Fire", publicat mesos abans. I un altre pas endavant en la popularització dels ritmes jamaicans a escala global, i en la consolidació dels seus autors a l'avantguarda del reggae. El disc de "Get Up, Stand Up", "I Shot the Sheriff" i "Small Axe", i l'últim treball del grup amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord.

El mateix dia va veure la llum "The Joker", l'obra que va marcar un abans i un després a la trajectòria d'Steve Miller Band. La peça que el titula és amb tota probabilitat la composició més coneguda del guitarrista –que a la lletra d'aquesta cançó cita el seu propi fons de catàleg i fins i tot fa un homenatge al "Lovey Dovey" dels Clovers-, i va escalar posicions a les llistes d'èxits tot elevant el combo de San Francisco fins a les més altes esferes del rock nord-americà. Un desenfadat exercici de refrescant folk rock, apte per deixar-se portar, oblidar qualsevol problema i gaudir del moment. A destacar igualment els aires southern rock de la inicial "Sugar Babe" i els contorns jazzístics de la psicodèlica "Shu Ba Da Du Ma Ma Ma Ma". També una visceral lectura acústica, gravada en directe, del "Come On in My Kitchen" de Robert Johnson.

El 19 d'octubre de 1973 també es va posar a la venda "Pin Ups", el disc de versions amb què David Bowie va reconèixer la influència d'icones del rock britànic dels 60 com els Pretty Things –"Rosalyn" i "Don't Bring Me Down"-, els Yardbirds –"Shapes of Things" i "I Wish You Would", aquesta última original de Billy Boy Arnold-, The Who –"I Can't Explain", "Anyway, Anyhow, Anywhere"-, els Pink Floyd de Syd Barrett –"See Emily Play"- o els Merseys –"Sorrow"-, entre d'altres. Producció de l'habitual Ken Scott i Aynsley Dunbar a la bateria d'uns reformulats Spiders from Mars. Publicat mig any després del definitiu "Aladdin Sane", una de les últimes concessions de Bowie a un estil, el glam, que ell mateix havia definit –amb permís de Marc Bolan- però ja se li havia fet petit.

Finalment, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hat Trick", el tercer àlbum d'America. Lliurat un any després del notable "Homecoming" (1972), sol contemplar-se com una obra menor al catàleg del grup. I si bé es tracta d'un treball certament menys inspirat que els seus predecessors, el cert és que té els seus moments –i que el públic el va rebre amb bastant més entusiasme que no pas la crítica-. La càlida "Muskrat Love" és un dels clàssics del cançoner del trio. La fràgil "She's Gonna Let You Down" és una balada tardorenca que pot remetre als Beatles d'"Abbey Road" (1969). I la brisa suau de "Rainbow Song" encapsula bona part de l'essència del soft rock més genuí de la Costa Oest dels Estats Units.

Lester Sterling (1936-2023)

LESTER STERLING

(1936-2023)

Ja fa anys (dècades) que anar a un concert de la banda que es fa anomenar The Skatalites equival pràcticament a assistir a un concert d'un grup de tribut. Ara bé, diuen aquells que han presenciat actuacions recents de la nissaga pionera de l'ska, que l'experiència encara val molt la pena. I jo no en tinc cap dubte, si bé reconec que porto molts anys (però no pas dècades) sense veure'ls en directe. Fa tant de temps, de fet, que l'últim cop que vaig anar a un concert dels Skatalites encara vaig poder veure tres dels seus membres fundadors a l'escenari: aquella irrepetible secció rítmica que formaven Lloyd Knibb (bateria) i Lloyd Brevett (contrabaix), i aquell saxofonista de saxofonistes –sovint injustament eclipsat per la resta de la formació- que era Lester Sterling.

Knibb i Brevett van morir respectivament el 2011 i el 2012, deixant Sterling –retirat des de 2014- com a únic supervivent de l'encarnació original del combo –no comptem la vocalista Doreen Shaffer, que si bé ha estat vinculada amb el grup des dels seus inicis i a data d'avui segueix formant part de les gires, no n'era component oficial durant el període fundacional-. La mort del saxofonista –que també havia militat a Byron Lee and the Dragonaires- a l'edat de 87 anys, per tant, tanca de forma definitiva un dels capítols més gloriosos de la música del segle XX. El d'una banda que no es va inventar l'ska, però sí que va contribuir a definir-lo tant pel seu compte com al costat de Prince Buster, uns joves Wailers –els de Bob Marley- i altres figures sense les quals no s'entendria l'evolució de la música jamaicana –i, per extensió, global-.

Claude Gray (1932-2023)

CLAUDE GRAY
(1932-2023)

Si últimament hem parlat de Willie Nelson amb motiu del seu 90è aniversari, avui toca lamentar la pèrdua de qui va popularitzar una de les seves composicions, "Family Bible". El passat 28 d'abril, tan sols un dia abans que Nelson celebrés 90 primaveres, ens deixava el també texà Claude Gray, exponent del country amb accent de Nashville que el 1960 va escalar posicions a les llistes d'èxits amb la gravació original de la peça en qüestió –eren els dies en què Nelson encara destacava més com a compositor per a d'altres que no pas com a intèrpret-. Gray també va ser el primer a gravar una altra cançó de Nelson, "The Party's Over" –la va publicar el mateix 1960 amb el títol de "My Party's Over"-. Un altre títol destacat del seu repertori és "I'll Just Have a Cup of Coffee (Then I'll Go)" (1961), original de Bill Brock –al cap d'un any, un jove Bob Marley i els seus Wailers en van fer una versió en clau ska que van titular "One Cup of Coffee"-.

50 anys de "Catch a Fire"

Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

D.E.P. Luis Mario Quintana

Luis Mario Quintana.

"Louie Louie". La perla rhythm & blues de Richard Berry que els Wailers de Tacoma van elevar a pilar fundacional del rock'n'roll de garatge i a partir de la qual els Kingsmen van arribar a definir bona part de la música nord-americana de la dècada dels 60 –la peça és digna d'estudi i fins i tot ha donat peu a un recopilatori temàtic-. Al veterà disc jockey i locutor radiofònic Luis Mario Quintana, conegut també com El Profe, li agradava "Louie Louie". Fins al punt que va ser ell qui va dir allò de "O eres de Louie Louie, o de lo otro".

El cert és que molts considerem que és perfectament compatible ser de Louie Louie amb ser de lo otro –si bé és igualment cert que tant un concepte com l'altre podrien admetre molts matisos que probablement ell no hauria acceptat-, però la frase és tan clara com demolidora. De fet, de sentències tan fermes com glorioses en va deixar anar unes quantes –ara mateix em ve al cap "Solo me interesa el underground, lo demás no vale nada"-. Geni i figura, referent del rock'n'roll a la ràdio espanyola, va morir a principis d'aquesta setmana. En pau descansi.

Bunny Wailer (1947-2021)

BUNNY WAILER

(1947-2021)

Va ser un dels fundadors dels Wailers jamaicans, l'any 1963, juntament amb Bob Marley i Peter Tosh, i va romandre a la banda fins al 1974, quan va decidir que l'activitat del grup –aleshores en plena conquesta del mercat nord-americà i actuant en clubs vinculats amb la cultura underground- era incompatible amb la seva fe en els postulats rastafaris. Bunny Livingston, més conegut com a Bunny Wailer, va militar durant una dècada llarga a la banda jamaicana més essencial amb permís dels Skatalites i els Maytals, i com a tal va participar activament de la transició de l'ska cap al rocksteady i posteriorment al reggae.

Pel camí va signar tota una sèrie d'albums i singles que no solen comptar-se entre els més massius de la formació –aquesta etapa va venir després de la seva marxa-, però disposats per ordre cronològic expliquen l'evolució de la música jamaicana durant un dels seus moments de màxima expansió –i hi ha qui els considera com el millor del llegat dels Wailers-. Ja en solitari va flirtejar amb llenguatges com el soul o el funk, sense deixar mai de banda un gènere, el reggae, que va seguir practicant i difonent arreu del planeta. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys l'últim supervivent dels Wailers (jamaicans) originals.

40 anys d'"Uprising"

Es commemoren avui quatre dècades de la publicació d'"Uprising" (1980), l'últim disc que Bob Marley va veure publicat en vida –a menys d'un any de veure la llum el plàstic, el seu autor hauria abandonat aquest món-, i també un dels punts àlgids del seu catàleg. Una col·lecció de cançons que conjugaven la lírica d'arrel rastafari amb l'abast global de qui ja es podia contemplar com el més gran ambaixador de la cultura jamaicana a escala global. Dotze pistes enregistrades amb el suport dels sempre oportuns Wailers, i un repertori que seguia ampliant horitzons. Entre els seus arguments, la revitalitzadora "Coming in from the Cold", la majestuosa "Bad Card", la contagiosa "Could You Be Loved" i, per descomptat, la totèmica "Redemption Song".

Louie Louie

Richard Berry.

Hi ha cançons amb històries tan fascinants com la de qualsevol banda o artista que els pugui passar pel cap. Probablement un dels millors exemples en sigui el de "Louie Louie". Perla del rhythm & blues vocal, pilar gairebé fundacional del que anomenem garage rock i imparable trencapistes en qualsevol de les seves incomptables encarnacions. La versió original la va compondre i enregistrar el 1957 Richard Berry, conscient que havia trobat tot un diamant però probablement incapaç d'imaginar-se que la seva troballa acabaria transcendint els límits del doo-wop per a esdevenir una de les lliçons magistrals per excel·lència del rock'n'roll de tres acords i vocació immediata.

"Love that Louie".

La versió més cèlebre la van signar sis anys més tard els Kingsmen, anticipant tota resposta possible a la British Invasion des de l'altre costat de l'Atlàntic i assegurant-se un lloc d'honor a la nissaga Nuggets -i desencadenant una investigació del mateix FBI pel contingut presumptament obscè de la seva lletra-. Durant les dècades posteriors l'hem pogut escoltar de boques tan diverses i heterogènies com les dels Wailers –els de Tacoma-, els Kinks, els Sonics, els Beach Boys, Otis Redding, The Clash, Toots & The Maytals, Joan Jett, Motörhead, Black Flag, els Fat Boys o Iggy Pop. Ace Records fins i tot va publicar l'any 2002 el recopilatori "Love that Louie - The Louie Louie Files". Un recorregut sonor que enllaça les arrels de "Louie Louie" -antecedents que apunten tant al rock'n'roll com al jazz i la música llatina, i que tenen en comú la progressió d'acords més ben amortitzada dels darrers cent anys- amb un bon grapat de versions de la peça titular -no hi falten Berry ni els Kingsmen- i algunes de les branques sorgides posteriorment d'aquell tronc original tan robust com inabastable.

Ahir vaig sentir la versió de Richard Berry, la primera de totes, en un anunci de telefonia mòbil. Suposo que ara és qüestió de temps que hi hagi un nou revival amb forma de remescla o versió insulsa com les que anys enrere van banalitzar "Beggin'" de Frankie Valli o el "Mambo No 5" de Pérez Prado. Possiblement l'escoltarem als llocs més insospitats: al súper, al fil musical del pàrquing d'un centre comercial o en una d'aquelles cafeteries on només entrem quan no trobem res més obert. Qui sap, potser fins i tot trobarem samarretes de "Louie Louie" a les franquícies de Passeig de Gràcia i Portal de l'Àngel. Però què volen que els digui, jo preferiria que l'FBI tornés a investigar la seva presumpta obscenitat lírica. Que el rock'n'roll, la música, l'art, tornessin a ser perillosos o com a mínim transgressors. I que "Louie Louie" no despertés entre els seus receptors ganes de trucar i enviar whatsapps sinó aquells instints que tanta por feien i segueixen fent a les elits més benpensants.

The Kingsmen.