Cinc dècades d'un triplet progressiu

Emerson, Lake & Palmer - Foto Ullstein Bild / Getty Images.

Si el rock progressiu va ser un dels gèneres musicals que van definir la primera meitat de la dècada dels 70, el 7 de desembre de 1973, avui fa 50 anys, es van publicar ni més ni menys que tres clàssics de l'estil en qüestió. Aquí tenim "Tales from Topographic Oceans", el primer àlbum d'estudi de Yes amb Alan White a la bateria –completaven la formació John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-. Una obra conceptual al voltant de la filosofia hinduïsta, en quatre pistes d'alta complexitat instrumental que duraven una mitjana de 20 minuts cadascuna.

Hi ha qui sol veure en aquest disc de Yes els excessos que tants prejudicis han generat envers la música progressiva –ells s'ho perden, en tot cas-. També hi ha qui sol veure'ls en tot el catàleg d'uns Emerson, Lake & Palmer que el mateix dia publicaven "Brain Salad Surgery", i ho feien a un any i mig d'haver facturat el canònic "Trilogy" (1972) –i després de la seva mastodòntica gira de presentació-. Una obra igualment majúscula, on el trio britànic seguia establint nexes a priori improbables entre el rock i la música clàssica, alhora que es refermava com una de les bandes més massives del moment.

I encara aquell 7 de desembre de fa mig segle veia la llum "Angel's Egg", el quart treball d'uns Gong que sempre van menjar a part, ja fons dins de l'òrbita psicodèlica o de la progressiva, ja fos al Regne Unit o a França –on s'havia format el grup quan Daevid Allen no havia pogut tornar al Regne Unit amb els seus companys de Soft Machine per problemes de visat-. Un combinat de rock àcid i jazz sideral que forma l'anomenada Radio Gnome Trilogy juntament amb "Flying Teapot" (1973) i "You" (1974). Un disc molt menys tècnic que els de Yes i ELP, però més atrevit en molts aspectes.

Mig segle de "Yessongs"

El primer disc en directe de Yes, però sobretot el document de l'any més intens de tota la trajectòria de la banda britànica. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Yessongs" (1973), testimoni de les dues gires mundials que els londinencs havien fet el 1972 per presentar dues obres de la mida de "Fragile" (1971) i "Close to the Edge" (1972). Tot plegat coincideix també amb la marxa del seu bateria original, Bill Bruford, qui havia deixat el grup després de gravar aquest darrer àlbum per anar-se'n a King Crimson, i amb l'entrada d'Alan White, que s'havia incorporat justament durant la gira de presentació del plàstic en qüestió.

La major part del disc està gravada durant la segona gira –ja amb White als tambors-, si bé les últimes gravacions de Bruford amb Yes també es poden trobar en aquest àlbum i corresponen a la gira de "Fragile". Amb els immensos John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra) completant la formació, "Yessongs" mostra una banda en plena forma desplegant el seu repertori més canònic –de "Siberian Khatru" a "Roundabout" i d'"I've Seen All Good People" a "Starship Trooper"- al llarg de sis cares de gloriós vinil –sí, en plena era dels àlbums dobles en directe, Yes es van despenjar amb un de triple-.

50 anys de "The Six Wives of Henry VIII"

A la discografia en solitari de Rick Wakeman s'hi poden comptar més de 90 àlbums. Avui fa cinc dècades que va sortir el primer –si no comptem "Piano Vibrations", gravat per encàrrec dos anys abans i ni tan sols publicat amb el seu nom- i, si no el millor, com a mínim el que sol considerar-se com el més representatiu de tota la seva carrera. "The Six Wives of Henry VIII" (1973) són sis peces instrumentals inspirades, com indica el seu títol, en les esposes del rei Enric VIII d'Anglaterra.

Wakeman hi va tocar tot un arsenal de teclats que anaven del Minimoog a l'orgue Hammond passant pel Mellotron o el piano. I sense deixar de ser el protagonista absolut d'una obra que es podria considerar paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock simfònic, va comptar amb una extensa nòmina de músics de sessió entre els quals destacava Chris Squire (baix), aleshores company seu a les files de Yes. Admirat i menyspreat a parts iguals, al seu dia va ser un èxit de vendes i avui és un clàssic del rock progressiu.

50 anys de "Close to the Edge"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Close to the Edge" (1972), el cinquè àlbum de Yes i l'últim disc d'estudi del grup on va tocar Bill Bruford –el bateria va abandonar la formació durant la gira posterior per incorporar-se a King Crimson, essent substituït pel recentment desaparegut Alan White-. El successor de "Fragile" (1971), i una altra obra de pes tant al catàleg de la banda londinenca com al cànon del rock progressiu.

Un treball ambiciós –de fet, les laborioses sessions de gravació van ser un dels motius de la sortida de Bruford-, amb una peça central –la que titula el disc- que ocupa tota la primera cara del vinil. Gairebé vint minuts dividits en quatre moviments que s'inspiren líricament en el "Siddhartha" (1922) de Herman Hesse i que, musicalment, evoquen tot allò que representa Yes dins de l'òrbita progressiva –completaven la formació en aquell moment els essencials John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-.

La cara b comença amb "You and I", també una suite feta a partir de diversos moviments on la banda juga al seu aire amb registres com el folk, la música clàssica o el pop barroc –la suma de tot plegat, i de moltes coses més, seria el prog rock tal com solia entendre's en un principi.- Tanca el disc el dinàmic rock psicodèlic de "Siberian Khatru", si bé posteriors reedicions inclouen sucoses bonus tracks com ara una sorprenent (re)interpretació d'"America", el clàssic de Simon & Garfunkel.

50 anys de "Fragile"

Hi va haver un temps en què els grups de música podien arribar a facturar dues –o més- obres capitals durant el decurs d'un mateix any. El cas de Yes el 1971 n'és un (altre) bon exemple. La banda britànica havia publicat a principis d'aquell exercici el seminal "The Yes Album", el seu tercer elapé però la primera pedra de tot el que era a punt d'arribar. El plàstic on els londinencs havien descobert la seva identitat a tots els efectes i havien posat les bases d'un dels discursos més essencials de la música progressiva i del rock dels 70. En qüestió de nou mesos en van lliurar la continuació, un "Fragile" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys i que va acabar de consolidar Yes com un referent de ple dret.

D'entrada, "Fragile" va ser l'àlbum on va debutar la formació més clàssica del combo. A John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Bill Bruford (bateria) i Steve Howe (guitarra) s'hi sumava Rick Wakeman (teclat), que entrava al grup en substitució de Tony Kaye, que havia abandonat per diferències creatives amb la resta de components. I si bé és cert que el teclista es presentava en societat amb tota una excentricitat com era l'homenatge a Brahms "Cans and Brahms", també ho és que la seva tècnica fora de sèrie jugava a favor del conjunt en un treball on destacaven peces com com "Roundabout", "South Side of the Sky" o una "Long Distance Runaround" que gairebé defineix tota sola el gènere progressiu. Possiblement, l'obra més definitiva de Yes.

50 anys de "The Yes Album"

No va ser el seu primer àlbum, però va suposar la base i el punt de partida de tot el que havia de venir. No era gratuït per tant que Yes bategessin el seu tercer disc amb el títol de "The Yes Album". Una obra on els londinencs van descobrir en certa manera qui eren, van acabar de definir el seu so i es van posicionar a l'avantguarda del rock progressiu. També va ser la seva rampa de llançament cap a les més elevades esferes del rock de les dècades posteriors.

Publicat tal dia com avui de 1971, "The Yes Album" és el plàstic on figuren joies com "Starship Trooper" o la que esdevindria com una de les composicions més icòniques del grup, aquell himne progressiu en dos moviments que és "I've Seen All Good People". També va suposar el primer pas cap a la consolidació de la formació clàssica de Yes. Al nucli de John Anderson (veu), Chris Squire (baix) i Bill Bruford (bateria) s'hi sumava Steve Howe (guitarra). I el teclista Tony Kaye deixaria pas al cap de poc temps a Rick Wakeman. Mig segle d'un clàssic.