Reuben Wilson (1935-2023)

REUBEN WILSON
(1935-2023)

Exponent de la generació d'organistes de jazz que havia pogut aprendre de referents com Jimmy Smith, Reuben Wilson es podia considerar ell mateix un dels grans mestres del Hammond B3. Va debutar el 1968 amb el notable "On Broadway", pas previ al salt endavant de "Love Bug" (1969) i a obres de la mida de "Set Us Free" (1971) o "Got to Get Your Own" (1975), que van posar part de les bases de corrents com l'acid jazz. Ha mort a l'edat de 88 anys.

50 anys de "The Six Wives of Henry VIII"

A la discografia en solitari de Rick Wakeman s'hi poden comptar més de 90 àlbums. Avui fa cinc dècades que va sortir el primer –si no comptem "Piano Vibrations", gravat per encàrrec dos anys abans i ni tan sols publicat amb el seu nom- i, si no el millor, com a mínim el que sol considerar-se com el més representatiu de tota la seva carrera. "The Six Wives of Henry VIII" (1973) són sis peces instrumentals inspirades, com indica el seu títol, en les esposes del rei Enric VIII d'Anglaterra.

Wakeman hi va tocar tot un arsenal de teclats que anaven del Minimoog a l'orgue Hammond passant pel Mellotron o el piano. I sense deixar de ser el protagonista absolut d'una obra que es podria considerar paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock simfònic, va comptar amb una extensa nòmina de músics de sessió entre els quals destacava Chris Squire (baix), aleshores company seu a les files de Yes. Admirat i menyspreat a parts iguals, al seu dia va ser un èxit de vendes i avui és un clàssic del rock progressiu.

Bobbie Nelson (1931-2022)

BOBBIE NELSON
(1931-2022)

Ha mort Bobbie Nelson. La germana de Willie Nelson, però sobretot la matriarca d'una nissaga musical que arriba fins a Lukas Nelson i Promise Of The Real. Nou dècades de trajectòria vital i un inabastable llegat musical tant pel seu compte com al costat del seu germà. Tots dos havien debutat durant la dècada dels 50 a les files de The Texans, grup format per la mateixa Nelson i el seu primer marit, Bud Fletcher. El combo es va dissoldre després d'un divorci tempestuós que la va portar a ella, pianista, a retirar-se temporalment dels escenaris i a treballar per la Hammond Organ Company a Fort Worth, Texas, fins que el seu germà la va tornar a cridar perquè s'unís a la seva banda d'acompanyament a principis dels 70. Eren els dies del moviment outlaw, i Willie Nelson anava camí d'esdevenir un dels més grans referents de la música country. Des d'aleshores havien seguit tocant junts fins a data d'avui, havent debutat ella pel seu compte el 2008 amb un primer àlbum a reivindicar, "Audiobiography".

Mig segle de la gravació de "Root Down"

L'irrepetible Jimmy Smith va jugar un paper clau en la popularització de l'orgue Hammond durant les dècades dels 50 i els 60, esdevenint un dels grans mestres i màxims referents d'aquest instrument i arribant a establir línia directa entre les òrbites del jazz i el soul. Va obsequiar el moviment mod amb algunes de les peces més essencials de la seva banda sonora, i en plena era del rock i el funk va seguir explorant les possibilitats d'un instrument que a les seves mans semblava no conèixer límits. Una bona mostra en són les pistes que componen "Root Down", àlbum en directe enregistrat el 8 de febrer de 1972, avui fa exactament mig segle, i publicat per Verve aquell mateix any.

Gravat al Bombay Bicycle Club de Los Angeles amb una banda on figuraven Arthur Adams (guitarra), Paul Humphrey (bateria), Buck Clarke (percussions), Wilton Felder (baix) i Steve Williams (harmònica), "Root Down" és el testimoni d'una actuació excepcional a càrrec d'una formació tan inspirada com ben compenetrada. També és un àlbum on Smith refresca el seu discurs sense renunciar a un sol gram d'aquella essència que durant més de deu anys li havia permès sintonitzar amb diverses tendències sense necessitat de casar-se amb cap d'elles. A destacar títols com "Sagg Shootin' His Arrow" o "Root Down (and Get It)" –que els Beastie Boys samplejarien dues dècades més tard a "Root Down", un dels grans reclams d'"Ill Communication" (1994)-.

El Hammond és la clau

HAMMOND GROOVE SUMMIT

Jamboree, Barcelona

5 de gener de 2012

El mercat està ple d'artefactes japonesos que poden imitar-ne el timbre, però encara hi ha qui per sort prefereix el producte original. Suposo que és com apreciar un vinil en temps d'mp3 i descàrregues digitals. L'intangible i la fugacitat de l'era dels zeros i els uns, versus el valor d'un objecte amb ànima. I la freda tecnologia que no pot fer res on hi hagi un Hammond B3 i el seu corresponent amplificador Leslie. Orgue originalment pensat per a sonar en esglésies i a la llarga peça clau per a entendre la identitat d'incomptables combos de jazz, rock, americana i rhythm & blues, l'austríac Raphael Wressnig n'és tota una eminència. Un d'aquells músics amb tanta tècnica com ànima, que han estudiat l'instrument molt més enllà de les seves tecles. Tornava ahir a Barcelona al capdavant de Hammond Groove Summit. Un trio que completen el també austríac Marcus Horn, a la bateria, i el català Xavier Figuerola, al saxo. Un viatge pel bop, el boogaloo, el funk, el soul jazz i el blues, sempre de la mà envolvent i orgànica del Hammond -i amb les hipnòtiques oscil·lacions del Leslie gairebé en primer terme-. El soterrani del Jamborre hi va fer la resta. Aïllats del fred exterior, uns quants afortunats vam tenir la sensació de trobar-nos en qualsevol forat del Soho londinenc quan el modern jazz encara era un secret i els mods poc més que una llegenda urbana.