Cinc dècades d'un triplet progressiu

Emerson, Lake & Palmer - Foto Ullstein Bild / Getty Images.

Si el rock progressiu va ser un dels gèneres musicals que van definir la primera meitat de la dècada dels 70, el 7 de desembre de 1973, avui fa 50 anys, es van publicar ni més ni menys que tres clàssics de l'estil en qüestió. Aquí tenim "Tales from Topographic Oceans", el primer àlbum d'estudi de Yes amb Alan White a la bateria –completaven la formació John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-. Una obra conceptual al voltant de la filosofia hinduïsta, en quatre pistes d'alta complexitat instrumental que duraven una mitjana de 20 minuts cadascuna.

Hi ha qui sol veure en aquest disc de Yes els excessos que tants prejudicis han generat envers la música progressiva –ells s'ho perden, en tot cas-. També hi ha qui sol veure'ls en tot el catàleg d'uns Emerson, Lake & Palmer que el mateix dia publicaven "Brain Salad Surgery", i ho feien a un any i mig d'haver facturat el canònic "Trilogy" (1972) –i després de la seva mastodòntica gira de presentació-. Una obra igualment majúscula, on el trio britànic seguia establint nexes a priori improbables entre el rock i la música clàssica, alhora que es refermava com una de les bandes més massives del moment.

I encara aquell 7 de desembre de fa mig segle veia la llum "Angel's Egg", el quart treball d'uns Gong que sempre van menjar a part, ja fons dins de l'òrbita psicodèlica o de la progressiva, ja fos al Regne Unit o a França –on s'havia format el grup quan Daevid Allen no havia pogut tornar al Regne Unit amb els seus companys de Soft Machine per problemes de visat-. Un combinat de rock àcid i jazz sideral que forma l'anomenada Radio Gnome Trilogy juntament amb "Flying Teapot" (1973) i "You" (1974). Un disc molt menys tècnic que els de Yes i ELP, però més atrevit en molts aspectes.

Mig segle de "Yessongs"

El primer disc en directe de Yes, però sobretot el document de l'any més intens de tota la trajectòria de la banda britànica. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Yessongs" (1973), testimoni de les dues gires mundials que els londinencs havien fet el 1972 per presentar dues obres de la mida de "Fragile" (1971) i "Close to the Edge" (1972). Tot plegat coincideix també amb la marxa del seu bateria original, Bill Bruford, qui havia deixat el grup després de gravar aquest darrer àlbum per anar-se'n a King Crimson, i amb l'entrada d'Alan White, que s'havia incorporat justament durant la gira de presentació del plàstic en qüestió.

La major part del disc està gravada durant la segona gira –ja amb White als tambors-, si bé les últimes gravacions de Bruford amb Yes també es poden trobar en aquest àlbum i corresponen a la gira de "Fragile". Amb els immensos John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra) completant la formació, "Yessongs" mostra una banda en plena forma desplegant el seu repertori més canònic –de "Siberian Khatru" a "Roundabout" i d'"I've Seen All Good People" a "Starship Trooper"- al llarg de sis cares de gloriós vinil –sí, en plena era dels àlbums dobles en directe, Yes es van despenjar amb un de triple-.

50 anys de "The Six Wives of Henry VIII"

A la discografia en solitari de Rick Wakeman s'hi poden comptar més de 90 àlbums. Avui fa cinc dècades que va sortir el primer –si no comptem "Piano Vibrations", gravat per encàrrec dos anys abans i ni tan sols publicat amb el seu nom- i, si no el millor, com a mínim el que sol considerar-se com el més representatiu de tota la seva carrera. "The Six Wives of Henry VIII" (1973) són sis peces instrumentals inspirades, com indica el seu títol, en les esposes del rei Enric VIII d'Anglaterra.

Wakeman hi va tocar tot un arsenal de teclats que anaven del Minimoog a l'orgue Hammond passant pel Mellotron o el piano. I sense deixar de ser el protagonista absolut d'una obra que es podria considerar paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock simfònic, va comptar amb una extensa nòmina de músics de sessió entre els quals destacava Chris Squire (baix), aleshores company seu a les files de Yes. Admirat i menyspreat a parts iguals, al seu dia va ser un èxit de vendes i avui és un clàssic del rock progressiu.

Tracy Hitchings (1962-2022)

TRACY HITCHINGS
(1962-2022)

Poques coses podien ser més revolucionàries a principis de la dècada dels 90 que posar en marxa un grup de rock progressiu. Els britànics Landmarq van ser una d'aquelles bandes que, en plena eclosió de l'era alternativa, van venir a refermar la vigència d'un gènere musical encara capaç d'apuntar en múltiples direccions. Tracy Hitchings en va ser la cantant entre 1996 i 2017. Prèviament havia format part de diversos projectes dels quals cal destacar el seu pas pels també progressius Quasar durant la segona meitat dels 80. També va treballar amb figures com Rick Wakeman, Steve Hackett o Pallas. Ha mort a l'edat de 60 anys.

50 anys de "Close to the Edge"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Close to the Edge" (1972), el cinquè àlbum de Yes i l'últim disc d'estudi del grup on va tocar Bill Bruford –el bateria va abandonar la formació durant la gira posterior per incorporar-se a King Crimson, essent substituït pel recentment desaparegut Alan White-. El successor de "Fragile" (1971), i una altra obra de pes tant al catàleg de la banda londinenca com al cànon del rock progressiu.

Un treball ambiciós –de fet, les laborioses sessions de gravació van ser un dels motius de la sortida de Bruford-, amb una peça central –la que titula el disc- que ocupa tota la primera cara del vinil. Gairebé vint minuts dividits en quatre moviments que s'inspiren líricament en el "Siddhartha" (1922) de Herman Hesse i que, musicalment, evoquen tot allò que representa Yes dins de l'òrbita progressiva –completaven la formació en aquell moment els essencials John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-.

La cara b comença amb "You and I", també una suite feta a partir de diversos moviments on la banda juga al seu aire amb registres com el folk, la música clàssica o el pop barroc –la suma de tot plegat, i de moltes coses més, seria el prog rock tal com solia entendre's en un principi.- Tanca el disc el dinàmic rock psicodèlic de "Siberian Khatru", si bé posteriors reedicions inclouen sucoses bonus tracks com ara una sorprenent (re)interpretació d'"America", el clàssic de Simon & Garfunkel.

50 anys de "Hunky Dory"

Edició espanyola en vinil de la primera obra mestra de Bowie.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hunky Dory", el quart àlbum de David Bowie i l'enlairament definitiu de la seva carrera després de diversos inicis que mai havien acabat d'arribar a bon port malgrat apuntar molt més que maneres. Un plàstic on el folk i el rock de guitarres amb què el de Brixton havia fet la transició dels 60 als 70 deixaven pas a un pop d'autor de tall sofisticat i vocacionalment avançat al seu temps, amb el piano com a fil conductor i una lírica d'allò més afinada, fruit de la primera experiència del futur Duc Blanc girant pels Estats Units però també de la seva determinació de deixar empremta.

Publicat el 17 de desembre de 1971, "Hunky Dory" va ser l'àlbum on Bowie va deixar de seguir corrents subterranis per començar a determinar ell mateix la crònica pop d'una dècada, la dels 70, que pràcticament es pot explicar a partir de l'evolució de la seva obra. Parlem d'un disc que comença amb "Changes", una cançó que és des del propi títol la declaració de principis de qui defuig a qualsevol preu la repetició entesa com a monotonia, i que acaba amb el misteri psicodèlic de "The Bewlay Brothers", on l'alter ego de David Jones sembla voler convocar per últim cop tot allò que havia estat fent fins aleshores.

Entre l'una i l'altra, el pop plusquamperfet d'"Oh! You Pretty Things" –diu la llegenda que el títol és un homenatge a una de les bandes preferides de Bowie, els Pretty Things, òbviament- i les inequívocament titulades "Andy Warhol" i "Song for Bob Dylan". Cants als seus referents nord-americans als quals cal sumar "Queen Bitch", dedicada a Lou Reed amb un riff de guitarra i una urgència desbocada que anticipaven l'etapa glam que el britànic era a punt d'estrenar. I és clar, l'eterna i majestuosa "Life on Mars?", paròdia del "My Way" de Paul Anka –adaptació anglosaxona del "Comme d'habitude" de Claude François, que Bowie ja havia traduït anteriorment- que acabaria esdevenint una de les peces més transcendentals i essencials de tot el repertori del seu autor.

"Hunky Dory" també va suposar l'inici de l'aliança de Bowie amb el productor Ken Scott –que prenia el relleu de Tony Visconti als controls- i la consolidació d'una banda –la que esdevindria The Spiders from Mars- que seria essencial per entendre el seu renovat discurs: Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria), als quals es va afegir a l'estudi Rick Wakeman, de Yes, al piano –no és anecdòtica la seva presència quan aquest instrument jugava un paper clau al llarg de tot el disc-. L'inici d'una meteòrica escalada que culminaria mesos més tard amb la gestació del monumental "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Però d'això ja en parlarem un altre dia.

50 anys de "Fragile"

Hi va haver un temps en què els grups de música podien arribar a facturar dues –o més- obres capitals durant el decurs d'un mateix any. El cas de Yes el 1971 n'és un (altre) bon exemple. La banda britànica havia publicat a principis d'aquell exercici el seminal "The Yes Album", el seu tercer elapé però la primera pedra de tot el que era a punt d'arribar. El plàstic on els londinencs havien descobert la seva identitat a tots els efectes i havien posat les bases d'un dels discursos més essencials de la música progressiva i del rock dels 70. En qüestió de nou mesos en van lliurar la continuació, un "Fragile" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys i que va acabar de consolidar Yes com un referent de ple dret.

D'entrada, "Fragile" va ser l'àlbum on va debutar la formació més clàssica del combo. A John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Bill Bruford (bateria) i Steve Howe (guitarra) s'hi sumava Rick Wakeman (teclat), que entrava al grup en substitució de Tony Kaye, que havia abandonat per diferències creatives amb la resta de components. I si bé és cert que el teclista es presentava en societat amb tota una excentricitat com era l'homenatge a Brahms "Cans and Brahms", també ho és que la seva tècnica fora de sèrie jugava a favor del conjunt en un treball on destacaven peces com com "Roundabout", "South Side of the Sky" o una "Long Distance Runaround" que gairebé defineix tota sola el gènere progressiu. Possiblement, l'obra més definitiva de Yes.

50 anys de "Teaser and the Firecat"

La grandesa de les petites coses. Cat Stevens va compondre "Moonshadow" mentre era de vacances en algun lloc del sud d'Espanya, contemplant la lluna sota la nit d'una platja deserta de la Mediterrània –eren altres temps i el litoral espanyol encara no havia patit el que ha patit des d'aleshores-. Dècades més tard ell mateix explicaria en una entrevista que aquella visió l'havia sorprès, acostumat com estava a no poder contemplar la lluna en les nits sempre il·luminades del centre de Londres. Stevens havia observat, havia vist i havia reparat en aquells petits detalls que de tant en tant donen sentit a la pròpia existència. I de tot plegat en va néixer una de les seves cançons més rodones.

"Moonshadow" era una de les joies de la corona de "Teaser and the Firecat" (1971), el cinquè àlbum del britànic, publicat tal dia com avui de fa cinc dècades. Una obra que prenia el relleu del celebradíssim "Tea for the Tillerman" (1970), publicat un any abans, amb una col·lecció de cançons folk que seguien apuntant cap al firmament pop. Peces com "The Wind", "Peace Train", la pròpia "Moonshadow" o aquella preciosa adaptació de la tradicional "Morning Has Broken" –amb Rick Wakeman al piano, tot i que els crèdits ho obviessin per motius contractuals-. Si un any abans havia transcendit Stevens l'òrbita folk, ara es consolidava com un dels grans referents de la seva generació amb la que bé podria ser la seva obra mestra.

Roger Newell (1948-2021)

ROGER NEWELL
(1948-2021)

De quan el negoci musical a gran escala era una mica menys corporativista i una estrella del rock podia acabar formant una banda amb una colla de músics a qui acabava de conèixer tocant per pura diversió a l'escenari d'un pub. Aquesta és la història dels English Rock Ensemble que va formar Rick Wakeman a mitjans de la dècada dels 70 per gravar algunes de les seves obres més celebrades al marge de Yes. Entre aquests músics destacava la presència del baixista Roger Newell, que prèviament havia militat a Rainbow Ffolly, banda de culte l'únic àlbum de la qual, "Sallies Pforth" (1968), és una de les joies ocultes a reivindicar de la primera psicodèlia britànica, predecessor de corrents que van del lo-fi al freak folk si bé connectat amb tot allò que passava al seu voltant en aquell moment. Newell ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

50 anys de "Get It On"

Explicar els inicis de T.Rex equival en bona mesura a explicar els inicis del glam rock. En tan sols quatre mesos, els que van d'octubre de 1970 a febrer de 1971, i un cop escurçada la seva denominació, la banda encapçalada per Marc Bolan va passar d'explorar les coordenades més àcides del folk rock a abanderar un refrescant retorn a les essències més bàsiques del rock'n'roll. El primer pas havia estat el single "Ride a White Swan (1970), un contagiós i desvergonyit exercici de boogie rock que havia definit no tan sols el so de T.Rex sinó d'una revolució glam que acabaria de concretar-se amb la brillantina de Bolan quan aquest interpretés un altre single, "Hot Love" (1971), al Top of The Pops.

Les bases estaven posades i eren sòlides, però calia encara superar un últim esglaó, el de la consolidació. Dit i fet. Tal dia com avui de fa 50 anys, T.Rex es treien de la màniga un tercer single encara més incontestable que els dos anteriorment citats. Un "Get It On" (1971) –rebatejat com a "Bang a Gong" al mercat nord-americà per evitar confusions amb el tema homònim de Chase- que va esdevenir per mèrits propis un dels himnes del glam i del rock de la dècada dels 70 en general. Un dinàmic rock'n'roll que s'inspirava en Chuck Berry, que obria les portes a corrents que van del punk al Britpop, i que encara avui no coneix pista de ball ni barra de bar que se li resisteixin.

Quatre minuts i mig de rock'n'roll elèctric, canalla i amb un punt corrosiu. Bolan emergint des de les profunditats del Soho londinenc i proclamant-se heroi i portaveu d'una joventut a qui els pioners del rock'n'roll quedaven massa lluny i que no connectava amb els excessos de l'era post-psicodèlica. Tony Visconti a la producció, suports de pes com Rick Wakeman als teclats o Bill Legend a la bateria –Mickey Finn no va tocar en aquella sessió-. Una peça que va fer història, i el principal reclam d'un àlbum, "Electric Warrior", que no arribaria fins a la tardor d'aquell mateix 1971. Seria el primer gran clàssic a 33rpm de Bolan i una de les obres més influents del seu temps, però aquesta història ja l'explicarem quan toqui.