Mig segle de King Crimson a Granollers

Es commemoren avui i demà 50 anys dels dos històrics concerts que King Crimson van fer al Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet- els dies 27 i 28 de novembre de 1973. Històrics perquè van suposar el debut dels britànics a l'Estat espanyol –encara en ple franquisme-, també perquè van obrir definitivament la porta d'aquest costat dels Pirineus a les gires internacionals. El promotor era un jove Gay Mercader que no s'estrenava en l'ofici però sí que acabava d'encarrilar la trajectòria que va posar aquest país al mapa europeu de la música en directe.

No va ser King Crimson el primer grup anglosaxó que va actuar a casa nostra –abans ho havien fet els Beatles i fins i tot Bill Haley, si bé del pas d'aquest últim per Barcelona se n'ha parlat poc-. Però sí que va ser el que va obrir l'aixeta de tot allò que vindria després. Per què a Granollers? Doncs perquè Mercader hi va trobar més facilitats que a Barcelona –d'on van sortir diversos autobusos en direcció a la capital vallesana aquells dos dies-, però sobretot perquè la ciutat era aleshores un dels epicentres de la cultura pop a Catalunya.

Dos anys abans s'hi havia celebrat el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers, on Mercader havia anat de públic i havia conegut activistes i agents locals com els ja traspassats Santi Guix i Joan Illa Morell "JIM", aleshores director de l'oficina municipal de turisme i actor clau durant els anys en què la ciutat solia rebre habitualment referents com Dalí o els mateixos King Crimson. Ha plogut molt des d'aquells temps, i malauradament de tot allò no queda res, tan sols testimonis de l'època que poden explicar com era la capital vallesana abans d'esdevenir la capital de l'avorriment.

King Crimson van desembarcar a Granollers durant la gira de presentació de "Larks' Tongues in Aspic" (1973). A banda i banda de Robert Fripp (guitarra), John Wetton (baix), Bill Bruford (bateria) i David Cross (violí, teclats, vents). Les cròniques de l'època parlen d'un concert extraordinari, amb aquell darrer disc com a columna vertebral i oportunes cites a un fons de catàleg on figuraven peces que ja aleshores es podien contemplar com a clàssics. N'era una bona mostra aquell "21st Century Schizoid Man" que va tancar el repertori i que cinc dècades després ressona encara més fort que el primer dia.

El primer dels dos concerts (27 de novembre) es pot descarregar sencer de forma oficial en aquest enllaç.

Mig segle de "Yessongs"

El primer disc en directe de Yes, però sobretot el document de l'any més intens de tota la trajectòria de la banda britànica. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Yessongs" (1973), testimoni de les dues gires mundials que els londinencs havien fet el 1972 per presentar dues obres de la mida de "Fragile" (1971) i "Close to the Edge" (1972). Tot plegat coincideix també amb la marxa del seu bateria original, Bill Bruford, qui havia deixat el grup després de gravar aquest darrer àlbum per anar-se'n a King Crimson, i amb l'entrada d'Alan White, que s'havia incorporat justament durant la gira de presentació del plàstic en qüestió.

La major part del disc està gravada durant la segona gira –ja amb White als tambors-, si bé les últimes gravacions de Bruford amb Yes també es poden trobar en aquest àlbum i corresponen a la gira de "Fragile". Amb els immensos John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra) completant la formació, "Yessongs" mostra una banda en plena forma desplegant el seu repertori més canònic –de "Siberian Khatru" a "Roundabout" i d'"I've Seen All Good People" a "Starship Trooper"- al llarg de sis cares de gloriós vinil –sí, en plena era dels àlbums dobles en directe, Yes es van despenjar amb un de triple-.

Mig segle de "Larks' Tongues in Aspic"

Amb permís de Pink Floyd, King Crimson va ser aquella banda progressiva que, havent posat els fonaments de tot un gènere –el propi rock progressiu-, no tan sols va saber-ne eixamplar els horitzons sinó que fins i tot va fer petita l'etiqueta de torn, evolucionant disc a disc, marcant distàncies cada cop més pronunciades amb el seu entorn i mantenint-se sempre rellevant sense renunciar mai a ser ella mateixa. Es commemoren avui 50 anys d'un dels seus grans salts endavant, l'essencial "Larks' Tongues in Aspic" (1973).

El cinquè àlbum de King Crimson, però també el primer –i l'últim- del quintet integrat per Robert Fripp (guitarra, teclats), John Wetton (baix, veu), Bill Bruford (bateria), David Cross (violí, teclats, instruments de vent) i Jamie Muir (percussions i objectes –sí, objectes- diversos). De les anteriors encarnacions del grup tan sols quedava Fripp, refermant d'aquesta manera el caràcter mutant d'una banda que conjugava en aquesta obra les formes més marcianes del rock i el jazz amb les essències més exòtiques de l'est d'Europa, obrint per primer cop camins que d'altres seguirien explorant en dècades posteriors.

Amb arguments tan sòlids com "Exiles", "Easy Money", "The Talking Drum" o les dues parts del tema titular –amb aquell riff tan monolític com claustrofòbic-, "Larks' Tongues in Aspic" és el treball que els britànics van venir a presentar els dies 27 i 28 de novembre d'aquell mateix 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet-. Un esdeveniment pioner, promogut per un jove Gay Mercader amb el suport d'activistes locals com l'irrepetible Joan Illa Morell "JIM", que va marcar un abans i un després a la crònica pop de casa nostra tot obrint definitivament la porta a les gires internacionals de gran format.

50 anys de "Close to the Edge"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Close to the Edge" (1972), el cinquè àlbum de Yes i l'últim disc d'estudi del grup on va tocar Bill Bruford –el bateria va abandonar la formació durant la gira posterior per incorporar-se a King Crimson, essent substituït pel recentment desaparegut Alan White-. El successor de "Fragile" (1971), i una altra obra de pes tant al catàleg de la banda londinenca com al cànon del rock progressiu.

Un treball ambiciós –de fet, les laborioses sessions de gravació van ser un dels motius de la sortida de Bruford-, amb una peça central –la que titula el disc- que ocupa tota la primera cara del vinil. Gairebé vint minuts dividits en quatre moviments que s'inspiren líricament en el "Siddhartha" (1922) de Herman Hesse i que, musicalment, evoquen tot allò que representa Yes dins de l'òrbita progressiva –completaven la formació en aquell moment els essencials John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-.

La cara b comença amb "You and I", també una suite feta a partir de diversos moviments on la banda juga al seu aire amb registres com el folk, la música clàssica o el pop barroc –la suma de tot plegat, i de moltes coses més, seria el prog rock tal com solia entendre's en un principi.- Tanca el disc el dinàmic rock psicodèlic de "Siberian Khatru", si bé posteriors reedicions inclouen sucoses bonus tracks com ara una sorprenent (re)interpretació d'"America", el clàssic de Simon & Garfunkel.

Alan White (1949-2022)

ALAN WHITE
(1949-2022)

A Alan White se'l recordarà sobretot com a bateria de Yes. I és just que sigui així, perquè va ser un dels membres de més llarga durada del grup, on va militar des de 1972 –quan hi va entrar en substitució de Bill Bruford- fins a l'actualitat. Però també és just recordar que abans de formar part d'una de les bandes més essencials del rock progressiu, havia estat component de la Plastic Ono Band de John Lennon i havia tingut una trajectòria més que destacable com a músic de sessió, arribant a tocar en unes quantes obres mestres.

Foguejat a les files de The Gamblers, la banda d'acompanyament de Billy Fury, amb qui va arribar a girar per Alemanya, White va debutar a l'estudi com a membre del projecte solista d'Alan Price (The Animals), The Alan Price Set, amb el qual va gravar tres àlbums abans de sumar-se a la banda de Lennon i Yoko Ono. El podem escoltar al directe "Live Peace in Toronto 1969" (1969). També va gravar "Imagine" (1971) i "Some Time in New York City" (1972)-. I amb George Harrison va enregistrar "All Things Must Pass" (1970), poca broma.

A Yes hi va entrar durant la gira de presentació de "Close to the Edge" (1972), en el marc de la qual es va gravar l'àlbum en directe "Yessongs" (1973), el primer treball de la banda on se'l pot escoltar. A partir d'aquí, va venir tota la resta. Però avui m'agradaria tornar a "Imagine" i més concretament a la seva peça titular. Tot i mantenir-hi una relació d'amor-odi –ho vaig explicar al seu moment-, mai deixaré de rendir-me davant la forma com White la va fer bategar. Allò del menys és més, predicat amb l'exemple per un dels grans bateries del rock progressiu, que de seguida s'ha dit. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys.

50 anys de "Fragile"

Hi va haver un temps en què els grups de música podien arribar a facturar dues –o més- obres capitals durant el decurs d'un mateix any. El cas de Yes el 1971 n'és un (altre) bon exemple. La banda britànica havia publicat a principis d'aquell exercici el seminal "The Yes Album", el seu tercer elapé però la primera pedra de tot el que era a punt d'arribar. El plàstic on els londinencs havien descobert la seva identitat a tots els efectes i havien posat les bases d'un dels discursos més essencials de la música progressiva i del rock dels 70. En qüestió de nou mesos en van lliurar la continuació, un "Fragile" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys i que va acabar de consolidar Yes com un referent de ple dret.

D'entrada, "Fragile" va ser l'àlbum on va debutar la formació més clàssica del combo. A John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Bill Bruford (bateria) i Steve Howe (guitarra) s'hi sumava Rick Wakeman (teclat), que entrava al grup en substitució de Tony Kaye, que havia abandonat per diferències creatives amb la resta de components. I si bé és cert que el teclista es presentava en societat amb tota una excentricitat com era l'homenatge a Brahms "Cans and Brahms", també ho és que la seva tècnica fora de sèrie jugava a favor del conjunt en un treball on destacaven peces com com "Roundabout", "South Side of the Sky" o una "Long Distance Runaround" que gairebé defineix tota sola el gènere progressiu. Possiblement, l'obra més definitiva de Yes.

John Goodsall (1953-2021)

JOHN GOODSALL
(1953-2021)

Ha mort John Goodsall, guitarrista britànic de llarga i eclèctica trajectòria. Se'l recordarà sobretot com un dels fundadors del combo de jazz rock Brand X i pel seu efímer però profitós pas pel monolític engranatge rocker dels irrepetibles Atomic Rooster, amb els quals va gravar el mai prou reivindicat "Nice'n'Greasy" (1973) –als crèdits figura amb el pseudònim de Johnny Mandala-. També va treballar amb figures que van de Bill Bruford a Desmond Dekker passant per Peter Gabriel.

50 anys de "The Yes Album"

No va ser el seu primer àlbum, però va suposar la base i el punt de partida de tot el que havia de venir. No era gratuït per tant que Yes bategessin el seu tercer disc amb el títol de "The Yes Album". Una obra on els londinencs van descobrir en certa manera qui eren, van acabar de definir el seu so i es van posicionar a l'avantguarda del rock progressiu. També va ser la seva rampa de llançament cap a les més elevades esferes del rock de les dècades posteriors.

Publicat tal dia com avui de 1971, "The Yes Album" és el plàstic on figuren joies com "Starship Trooper" o la que esdevindria com una de les composicions més icòniques del grup, aquell himne progressiu en dos moviments que és "I've Seen All Good People". També va suposar el primer pas cap a la consolidació de la formació clàssica de Yes. Al nucli de John Anderson (veu), Chris Squire (baix) i Bill Bruford (bateria) s'hi sumava Steve Howe (guitarra). I el teclista Tony Kaye deixaria pas al cap de poc temps a Rick Wakeman. Mig segle d'un clàssic.