Cinc dècades d'un triplet progressiu

Emerson, Lake & Palmer - Foto Ullstein Bild / Getty Images.

Si el rock progressiu va ser un dels gèneres musicals que van definir la primera meitat de la dècada dels 70, el 7 de desembre de 1973, avui fa 50 anys, es van publicar ni més ni menys que tres clàssics de l'estil en qüestió. Aquí tenim "Tales from Topographic Oceans", el primer àlbum d'estudi de Yes amb Alan White a la bateria –completaven la formació John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-. Una obra conceptual al voltant de la filosofia hinduïsta, en quatre pistes d'alta complexitat instrumental que duraven una mitjana de 20 minuts cadascuna.

Hi ha qui sol veure en aquest disc de Yes els excessos que tants prejudicis han generat envers la música progressiva –ells s'ho perden, en tot cas-. També hi ha qui sol veure'ls en tot el catàleg d'uns Emerson, Lake & Palmer que el mateix dia publicaven "Brain Salad Surgery", i ho feien a un any i mig d'haver facturat el canònic "Trilogy" (1972) –i després de la seva mastodòntica gira de presentació-. Una obra igualment majúscula, on el trio britànic seguia establint nexes a priori improbables entre el rock i la música clàssica, alhora que es refermava com una de les bandes més massives del moment.

I encara aquell 7 de desembre de fa mig segle veia la llum "Angel's Egg", el quart treball d'uns Gong que sempre van menjar a part, ja fons dins de l'òrbita psicodèlica o de la progressiva, ja fos al Regne Unit o a França –on s'havia format el grup quan Daevid Allen no havia pogut tornar al Regne Unit amb els seus companys de Soft Machine per problemes de visat-. Un combinat de rock àcid i jazz sideral que forma l'anomenada Radio Gnome Trilogy juntament amb "Flying Teapot" (1973) i "You" (1974). Un disc molt menys tècnic que els de Yes i ELP, però més atrevit en molts aspectes.

Mig segle de "Yessongs"

El primer disc en directe de Yes, però sobretot el document de l'any més intens de tota la trajectòria de la banda britànica. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Yessongs" (1973), testimoni de les dues gires mundials que els londinencs havien fet el 1972 per presentar dues obres de la mida de "Fragile" (1971) i "Close to the Edge" (1972). Tot plegat coincideix també amb la marxa del seu bateria original, Bill Bruford, qui havia deixat el grup després de gravar aquest darrer àlbum per anar-se'n a King Crimson, i amb l'entrada d'Alan White, que s'havia incorporat justament durant la gira de presentació del plàstic en qüestió.

La major part del disc està gravada durant la segona gira –ja amb White als tambors-, si bé les últimes gravacions de Bruford amb Yes també es poden trobar en aquest àlbum i corresponen a la gira de "Fragile". Amb els immensos John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra) completant la formació, "Yessongs" mostra una banda en plena forma desplegant el seu repertori més canònic –de "Siberian Khatru" a "Roundabout" i d'"I've Seen All Good People" a "Starship Trooper"- al llarg de sis cares de gloriós vinil –sí, en plena era dels àlbums dobles en directe, Yes es van despenjar amb un de triple-.

50 anys de "The Six Wives of Henry VIII"

A la discografia en solitari de Rick Wakeman s'hi poden comptar més de 90 àlbums. Avui fa cinc dècades que va sortir el primer –si no comptem "Piano Vibrations", gravat per encàrrec dos anys abans i ni tan sols publicat amb el seu nom- i, si no el millor, com a mínim el que sol considerar-se com el més representatiu de tota la seva carrera. "The Six Wives of Henry VIII" (1973) són sis peces instrumentals inspirades, com indica el seu títol, en les esposes del rei Enric VIII d'Anglaterra.

Wakeman hi va tocar tot un arsenal de teclats que anaven del Minimoog a l'orgue Hammond passant pel Mellotron o el piano. I sense deixar de ser el protagonista absolut d'una obra que es podria considerar paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock simfònic, va comptar amb una extensa nòmina de músics de sessió entre els quals destacava Chris Squire (baix), aleshores company seu a les files de Yes. Admirat i menyspreat a parts iguals, al seu dia va ser un èxit de vendes i avui és un clàssic del rock progressiu.

50 anys de "Close to the Edge"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Close to the Edge" (1972), el cinquè àlbum de Yes i l'últim disc d'estudi del grup on va tocar Bill Bruford –el bateria va abandonar la formació durant la gira posterior per incorporar-se a King Crimson, essent substituït pel recentment desaparegut Alan White-. El successor de "Fragile" (1971), i una altra obra de pes tant al catàleg de la banda londinenca com al cànon del rock progressiu.

Un treball ambiciós –de fet, les laborioses sessions de gravació van ser un dels motius de la sortida de Bruford-, amb una peça central –la que titula el disc- que ocupa tota la primera cara del vinil. Gairebé vint minuts dividits en quatre moviments que s'inspiren líricament en el "Siddhartha" (1922) de Herman Hesse i que, musicalment, evoquen tot allò que representa Yes dins de l'òrbita progressiva –completaven la formació en aquell moment els essencials John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-.

La cara b comença amb "You and I", també una suite feta a partir de diversos moviments on la banda juga al seu aire amb registres com el folk, la música clàssica o el pop barroc –la suma de tot plegat, i de moltes coses més, seria el prog rock tal com solia entendre's en un principi.- Tanca el disc el dinàmic rock psicodèlic de "Siberian Khatru", si bé posteriors reedicions inclouen sucoses bonus tracks com ara una sorprenent (re)interpretació d'"America", el clàssic de Simon & Garfunkel.

Alan White (1949-2022)

ALAN WHITE
(1949-2022)

A Alan White se'l recordarà sobretot com a bateria de Yes. I és just que sigui així, perquè va ser un dels membres de més llarga durada del grup, on va militar des de 1972 –quan hi va entrar en substitució de Bill Bruford- fins a l'actualitat. Però també és just recordar que abans de formar part d'una de les bandes més essencials del rock progressiu, havia estat component de la Plastic Ono Band de John Lennon i havia tingut una trajectòria més que destacable com a músic de sessió, arribant a tocar en unes quantes obres mestres.

Foguejat a les files de The Gamblers, la banda d'acompanyament de Billy Fury, amb qui va arribar a girar per Alemanya, White va debutar a l'estudi com a membre del projecte solista d'Alan Price (The Animals), The Alan Price Set, amb el qual va gravar tres àlbums abans de sumar-se a la banda de Lennon i Yoko Ono. El podem escoltar al directe "Live Peace in Toronto 1969" (1969). També va gravar "Imagine" (1971) i "Some Time in New York City" (1972)-. I amb George Harrison va enregistrar "All Things Must Pass" (1970), poca broma.

A Yes hi va entrar durant la gira de presentació de "Close to the Edge" (1972), en el marc de la qual es va gravar l'àlbum en directe "Yessongs" (1973), el primer treball de la banda on se'l pot escoltar. A partir d'aquí, va venir tota la resta. Però avui m'agradaria tornar a "Imagine" i més concretament a la seva peça titular. Tot i mantenir-hi una relació d'amor-odi –ho vaig explicar al seu moment-, mai deixaré de rendir-me davant la forma com White la va fer bategar. Allò del menys és més, predicat amb l'exemple per un dels grans bateries del rock progressiu, que de seguida s'ha dit. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys.

50 anys de "Hunky Dory"

Edició espanyola en vinil de la primera obra mestra de Bowie.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hunky Dory", el quart àlbum de David Bowie i l'enlairament definitiu de la seva carrera després de diversos inicis que mai havien acabat d'arribar a bon port malgrat apuntar molt més que maneres. Un plàstic on el folk i el rock de guitarres amb què el de Brixton havia fet la transició dels 60 als 70 deixaven pas a un pop d'autor de tall sofisticat i vocacionalment avançat al seu temps, amb el piano com a fil conductor i una lírica d'allò més afinada, fruit de la primera experiència del futur Duc Blanc girant pels Estats Units però també de la seva determinació de deixar empremta.

Publicat el 17 de desembre de 1971, "Hunky Dory" va ser l'àlbum on Bowie va deixar de seguir corrents subterranis per començar a determinar ell mateix la crònica pop d'una dècada, la dels 70, que pràcticament es pot explicar a partir de l'evolució de la seva obra. Parlem d'un disc que comença amb "Changes", una cançó que és des del propi títol la declaració de principis de qui defuig a qualsevol preu la repetició entesa com a monotonia, i que acaba amb el misteri psicodèlic de "The Bewlay Brothers", on l'alter ego de David Jones sembla voler convocar per últim cop tot allò que havia estat fent fins aleshores.

Entre l'una i l'altra, el pop plusquamperfet d'"Oh! You Pretty Things" –diu la llegenda que el títol és un homenatge a una de les bandes preferides de Bowie, els Pretty Things, òbviament- i les inequívocament titulades "Andy Warhol" i "Song for Bob Dylan". Cants als seus referents nord-americans als quals cal sumar "Queen Bitch", dedicada a Lou Reed amb un riff de guitarra i una urgència desbocada que anticipaven l'etapa glam que el britànic era a punt d'estrenar. I és clar, l'eterna i majestuosa "Life on Mars?", paròdia del "My Way" de Paul Anka –adaptació anglosaxona del "Comme d'habitude" de Claude François, que Bowie ja havia traduït anteriorment- que acabaria esdevenint una de les peces més transcendentals i essencials de tot el repertori del seu autor.

"Hunky Dory" també va suposar l'inici de l'aliança de Bowie amb el productor Ken Scott –que prenia el relleu de Tony Visconti als controls- i la consolidació d'una banda –la que esdevindria The Spiders from Mars- que seria essencial per entendre el seu renovat discurs: Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria), als quals es va afegir a l'estudi Rick Wakeman, de Yes, al piano –no és anecdòtica la seva presència quan aquest instrument jugava un paper clau al llarg de tot el disc-. L'inici d'una meteòrica escalada que culminaria mesos més tard amb la gestació del monumental "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Però d'això ja en parlarem un altre dia.

50 anys de "Killer"

Ens referíem ahir a un temps, ara fa cosa de cinc dècades, en què era totalment factible que un grup de música lliurés dues obres essencials durant el decurs d'un mateix any. Parlàvem concretament de Yes i del 50è aniversari de "Fragile", un quart disc que va consolidar els londinencs com una de les grans bandes de la història del rock. Doncs bé, avui toca parlar d'una altra banda, Alice Cooper –que aleshores era encara el nom de tota la formació que encapçalava Vincent Furnier-, que també va començar el 1971 amb un tercer àlbum on es posaven les bases de tot el que vindria després –"Love It to Death"-, i que va tancar aquell mateix exercici publicant el disc de la seva consolidació i una de les seves obres magnes. Un "Killer" del qual es commemoren avui 50 anys.

Vuit pistes que sintetitzaven la teatralitat del glam més corrosiu, la frescor del més genuí hard rock, i la visceralitat del protopunk d'escola Detroit. Bob Ezrin una vegada més a les tasques de producció, una banda en estat de gràcia i una de les caràtules més icòniques del seu temps. I per descomptat un repertori que arrencava amb l'acceleració a fons d'"Under My Wheels", i on el rock'n'roll gran reserva de "Be My Lover" alternava amb el prog rock terminal de "Halo of Flies" i el misteri de "Desperado", una cançó que bé hauria pogut fer les delícies dels mateixos Doors. També destacava l'inquietant lament de "Dead Babies", una peça que condemnava l'abús sexual infantil però, com sol passar, els més llestos de cada casa van interpretar en sentit contrari, donant peu a una absurda controvèrsia. John Lydon va dir una vegada que "Killer" era el seu disc preferit. Doncs això.

50 anys de "Fragile"

Hi va haver un temps en què els grups de música podien arribar a facturar dues –o més- obres capitals durant el decurs d'un mateix any. El cas de Yes el 1971 n'és un (altre) bon exemple. La banda britànica havia publicat a principis d'aquell exercici el seminal "The Yes Album", el seu tercer elapé però la primera pedra de tot el que era a punt d'arribar. El plàstic on els londinencs havien descobert la seva identitat a tots els efectes i havien posat les bases d'un dels discursos més essencials de la música progressiva i del rock dels 70. En qüestió de nou mesos en van lliurar la continuació, un "Fragile" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys i que va acabar de consolidar Yes com un referent de ple dret.

D'entrada, "Fragile" va ser l'àlbum on va debutar la formació més clàssica del combo. A John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Bill Bruford (bateria) i Steve Howe (guitarra) s'hi sumava Rick Wakeman (teclat), que entrava al grup en substitució de Tony Kaye, que havia abandonat per diferències creatives amb la resta de components. I si bé és cert que el teclista es presentava en societat amb tota una excentricitat com era l'homenatge a Brahms "Cans and Brahms", també ho és que la seva tècnica fora de sèrie jugava a favor del conjunt en un treball on destacaven peces com com "Roundabout", "South Side of the Sky" o una "Long Distance Runaround" que gairebé defineix tota sola el gènere progressiu. Possiblement, l'obra més definitiva de Yes.

Roger Newell (1948-2021)

ROGER NEWELL
(1948-2021)

De quan el negoci musical a gran escala era una mica menys corporativista i una estrella del rock podia acabar formant una banda amb una colla de músics a qui acabava de conèixer tocant per pura diversió a l'escenari d'un pub. Aquesta és la història dels English Rock Ensemble que va formar Rick Wakeman a mitjans de la dècada dels 70 per gravar algunes de les seves obres més celebrades al marge de Yes. Entre aquests músics destacava la presència del baixista Roger Newell, que prèviament havia militat a Rainbow Ffolly, banda de culte l'únic àlbum de la qual, "Sallies Pforth" (1968), és una de les joies ocultes a reivindicar de la primera psicodèlia britànica, predecessor de corrents que van del lo-fi al freak folk si bé connectat amb tot allò que passava al seu voltant en aquell moment. Newell ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

50 anys de "The Yes Album"

No va ser el seu primer àlbum, però va suposar la base i el punt de partida de tot el que havia de venir. No era gratuït per tant que Yes bategessin el seu tercer disc amb el títol de "The Yes Album". Una obra on els londinencs van descobrir en certa manera qui eren, van acabar de definir el seu so i es van posicionar a l'avantguarda del rock progressiu. També va ser la seva rampa de llançament cap a les més elevades esferes del rock de les dècades posteriors.

Publicat tal dia com avui de 1971, "The Yes Album" és el plàstic on figuren joies com "Starship Trooper" o la que esdevindria com una de les composicions més icòniques del grup, aquell himne progressiu en dos moviments que és "I've Seen All Good People". També va suposar el primer pas cap a la consolidació de la formació clàssica de Yes. Al nucli de John Anderson (veu), Chris Squire (baix) i Bill Bruford (bateria) s'hi sumava Steve Howe (guitarra). I el teclista Tony Kaye deixaria pas al cap de poc temps a Rick Wakeman. Mig segle d'un clàssic.