Una nit al Beacon amb els Allmans

Avui fa 20 anys que vaig poder veure per primera i única vegada en directe un dels meus grups preferits, en un escenari que pràcticament havia esdevingut la seva segona llar. The Allman Brothers Band al Beacon Theater de Nova York, 13 de març de 2006, concert emmarcat dins d'una de les residències que la banda aleshores liderada per Gregg Allman solia fer anualment en aquest icònic teatre de Broadway.

Recordo haver aterrat a la ciutat i anar-me'n cagant llets fins a una botiga de discos per adquirir una entrada pel concert (aleshores les coses es feien així i, sí, vaig poder aconseguir una localitat sense haver de fer cua, patir estrès ni barallar-me amb cap preu dinàmic). Coses de la vida, la nit d'aquell 13 de març es commemorava el 35è aniversari d'un dels shows que havien donat peu al monumental "At Fillmore East". Arribo a jugar a la loteria, i em toca el primer premi.

És difícil d'explicar l'impacte que em va causar veure l'interior del Beacon amb els meus propis ulls i amb tota la seva abundància. I, per descomptat, tampoc oblidaré mai una actuació superlativa que va arrencar amb "Statesboro Blues", canònica lectura marca de la casa del clàssic de Blind Willie McTell, i va culminar gairebé tres hores més tard amb una sorprenent revisió de "The Weight", l'himne de The Band.

Pel camí, "Hot'Lanta", "Whipping Post", "In Memory of Elizabeth Reed", la més recent "Desdemona" o un "Jessica" que literalment em va fer levitar. Mesos abans havia pogut veure a Dickey Betts tocant en un soterrani de Times Square i havia estat increïble. Però això era una altra cosa. Era la puta banda mare manifestant-se davant dels meus nassos, i dono fe que aquestes coses no es veuen cada dia.

Gregg Allman comandava en aquella etapa (gairebé final) una formació en la qual destacaven els binomis Warren Haynes-Derek Trucks i Jaimoe-Butch Trucks, i que completaven Oteil Burbridge i Marc Quiñones. Puntualment, es va augmentar amb convidats d'excepció com Susan Tedeschi o Chuck Leavell. Tot plegat va valer molt més del que marcava el preu de l'entrada. Han passat dues dècades, i segueixo pensant que aquella va ser una de les nits de la meva vida.

50 anys de "Brothers and Sisters"

La trajectòria de The Allman Brothers Band va estar marcada durant els seus primers anys per la tragèdia però també per una gran capacitat de reacció davant l'adversitat. En tan sols un any, la formació va perdre dos dels seus membres fundadors, primer Duane Allman i, quan amb prou feines havia tingut temps de refer-se, Berry Oakley. Si el testament del guitarrista havia estat el monumental "Eat a Peach" (1972), on figuraven les seves últimes gravacions –el disc s'havia completat després de la seva mort-, el traspàs del baixista es va produir quan la banda tot just havia començat a treballar en el seu successor, l'igualment essencial "Brothers and Sisters" (1973), que celebra 50 anys aquest mes d'agost –la data exacta de publicació no està del tot clara-.

Produït per Johnny Sandlin, amb Gregg Allman al capdavant del combo, l'àlbum que ens ocupa conté les últimes sessions d'Oakley, i alhora suposa el debut del seu successor a les quatre cordes, un Lamar Williams que va entrar al grup juntament amb una altra flamant incorporació, la del teclista Chuck Leavell, que acabaria esdevenint un element clau del so de la formació. El resultat va ser una altra obra mestra no tan sols al cànon de la nissaga Allman, sinó també al panteó del southern rock més genuí. Un àlbum que comença amb l'embranzida blues rock de "Wasted Words" i el country rock gran reserva de "Ramblin' Man" –tot un himne de carretera compost per un Dickey Betts a l'alça-, les dues peces que Oakley havia arribat a gravar pel disc.

A partir d'aquí, els paisatges pantanosos marca de la casa de "Come and Go Blues" alternen amb l'aparell elèctric de "Southbound" i el blues rural de la final "Pony Boy" –novament, originals d'un Betts que es destapava per fi com un compositor majúscul-. La joia de la corona, però, és l'instrumental "Jessica" –sí, també del mateix Betts-. Set minuts i mig de virtuosisme en el millor sentit, una peça inspirada en Django Reinhardt –així ho va afirmar el guitarrista al seu dia- que esdevindria un dels clàssics més absoluts del repertori de la banda –i punt àlgid dels seus directes fins i tot després de la sortida de Betts-. Country rock amb esperit progressiu. Una de les primeres lliçons apreses per qualsevol jam band que els pugui passar pel cap. I uns Allmans que encetaven la seva segona etapa en plena forma malgrat tot.

Davis Causey (1948-2023)

DAVIS CAUSEY
(1948-2023)

Aquell grup que van fundar tres components de The Allman Brothers Band quan aquesta va implosionar el 1976, i que va aproximar l'essència més genuïna del southern rock fins a la càlida brisa de la costa oest. Sea Level era l'aventura conjunta de Chuck Leavell (teclats i veu), Lamar Williams (baix) i Jaimoe (bateria i percussions). El guitarrista Davis Causey, qui venia de tocar amb el projecte solista de Gregg Allman, s'hi va sumar a partir del segon àlbum, "Cats on the Coast" (1977). El combo es va desfer el 1981, un cop la banda mare va haver tornat a la carretera. Causey, que posteriorment va estar involucrat en diverses formacions, ha mort a l'edat de 74 anys.