50 anys de "Brothers and Sisters"

La trajectòria de The Allman Brothers Band va estar marcada durant els seus primers anys per la tragèdia però també per una gran capacitat de reacció davant l'adversitat. En tan sols un any, la formació va perdre dos dels seus membres fundadors, primer Duane Allman i, quan amb prou feines havia tingut temps de refer-se, Berry Oakley. Si el testament del guitarrista havia estat el monumental "Eat a Peach" (1972), on figuraven les seves últimes gravacions –el disc s'havia completat després de la seva mort-, el traspàs del baixista es va produir quan la banda tot just havia començat a treballar en el seu successor, l'igualment essencial "Brothers and Sisters" (1973), que celebra 50 anys aquest mes d'agost –la data exacta de publicació no està del tot clara-.

Produït per Johnny Sandlin, amb Gregg Allman al capdavant del combo, l'àlbum que ens ocupa conté les últimes sessions d'Oakley, i alhora suposa el debut del seu successor a les quatre cordes, un Lamar Williams que va entrar al grup juntament amb una altra flamant incorporació, la del teclista Chuck Leavell, que acabaria esdevenint un element clau del so de la formació. El resultat va ser una altra obra mestra no tan sols al cànon de la nissaga Allman, sinó també al panteó del southern rock més genuí. Un àlbum que comença amb l'embranzida blues rock de "Wasted Words" i el country rock gran reserva de "Ramblin' Man" –tot un himne de carretera compost per un Dickey Betts a l'alça-, les dues peces que Oakley havia arribat a gravar pel disc.

A partir d'aquí, els paisatges pantanosos marca de la casa de "Come and Go Blues" alternen amb l'aparell elèctric de "Southbound" i el blues rural de la final "Pony Boy" –novament, originals d'un Betts que es destapava per fi com un compositor majúscul-. La joia de la corona, però, és l'instrumental "Jessica" –sí, també del mateix Betts-. Set minuts i mig de virtuosisme en el millor sentit, una peça inspirada en Django Reinhardt –així ho va afirmar el guitarrista al seu dia- que esdevindria un dels clàssics més absoluts del repertori de la banda –i punt àlgid dels seus directes fins i tot després de la sortida de Betts-. Country rock amb esperit progressiu. Una de les primeres lliçons apreses per qualsevol jam band que els pugui passar pel cap. I uns Allmans que encetaven la seva segona etapa en plena forma malgrat tot.