Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON
(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari- "Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

50 anys de "Brothers and Sisters"

La trajectòria de The Allman Brothers Band va estar marcada durant els seus primers anys per la tragèdia però també per una gran capacitat de reacció davant l'adversitat. En tan sols un any, la formació va perdre dos dels seus membres fundadors, primer Duane Allman i, quan amb prou feines havia tingut temps de refer-se, Berry Oakley. Si el testament del guitarrista havia estat el monumental "Eat a Peach" (1972), on figuraven les seves últimes gravacions –el disc s'havia completat després de la seva mort-, el traspàs del baixista es va produir quan la banda tot just havia començat a treballar en el seu successor, l'igualment essencial "Brothers and Sisters" (1973), que celebra 50 anys aquest mes d'agost –la data exacta de publicació no està del tot clara-.

Produït per Johnny Sandlin, amb Gregg Allman al capdavant del combo, l'àlbum que ens ocupa conté les últimes sessions d'Oakley, i alhora suposa el debut del seu successor a les quatre cordes, un Lamar Williams que va entrar al grup juntament amb una altra flamant incorporació, la del teclista Chuck Leavell, que acabaria esdevenint un element clau del so de la formació. El resultat va ser una altra obra mestra no tan sols al cànon de la nissaga Allman, sinó també al panteó del southern rock més genuí. Un àlbum que comença amb l'embranzida blues rock de "Wasted Words" i el country rock gran reserva de "Ramblin' Man" –tot un himne de carretera compost per un Dickey Betts a l'alça-, les dues peces que Oakley havia arribat a gravar pel disc.

A partir d'aquí, els paisatges pantanosos marca de la casa de "Come and Go Blues" alternen amb l'aparell elèctric de "Southbound" i el blues rural de la final "Pony Boy" –novament, originals d'un Betts que es destapava per fi com un compositor majúscul-. La joia de la corona, però, és l'instrumental "Jessica" –sí, també del mateix Betts-. Set minuts i mig de virtuosisme en el millor sentit, una peça inspirada en Django Reinhardt –així ho va afirmar el guitarrista al seu dia- que esdevindria un dels clàssics més absoluts del repertori de la banda –i punt àlgid dels seus directes fins i tot després de la sortida de Betts-. Country rock amb esperit progressiu. Una de les primeres lliçons apreses per qualsevol jam band que els pugui passar pel cap. I uns Allmans que encetaven la seva segona etapa en plena forma malgrat tot.

50 anys sense Berry Oakley

Berry Oakley (1948-1972).

Amb prou feines havia passat un any des de la mort de Duane Allman quan el seu grup, The Allman Brothers Band, va perdre una altra peça clau del seu engranatge com era Berry Oakley. El baixista va morir l'11 de novembre de 1972, avui fa exactament 50 anys. Ho va fer a la mateixa edat amb què havia traspassat el guitarrista, 24 anys, i en les mateixes circumstàncies, un accident de motocicleta a pocs carrers d'on el propi Allman havia perdut la vida.

Tràgiques coincidències i un cop duríssim per a una banda que tot just s'havia refet –si és que això era possible- de la primera sotragada, quan li va tocar una vegada més renéixer gairebé des de les cendres. Si Allman havia mort durant la gravació d'un "Eat a Peach" (1972) que va resultar el seu testament, al moment de morir Oakley el grup ja n'havia començat a preparar la continuació. Un "Brothers and Sisters" que no va veure la llum fins a l'any següent i on el baixista encara havia tingut temps d'enregistrar les canòniques "Wasted Words" i "Ramblin' Man". Que sonin a la seva memòria.

50 anys d'"Eat a Peach

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eat a Peach" (1972), el monumental tercer àlbum de The Allman Brothers Band. També el testament de Duane Allman, que va morir durant la gravació del disc. Barreja de sessions d'estudi i tres peces enregistrades durant els històrics concerts de març de 1971 al Fillmore East de Nova York, que ja havien donat peu a un dels directes més essencials de tots els temps –"At Fillmore East" (1971)-. Una meravella des del mateix disseny de la carpeta que conté el doble vinil. Una caràtula on un préssec gegant és transportat per un vell camió en una estampa que evoca les bondats del Sud, dissenyada per l'artista David Powell, i una immensa il·lustració central amb motius psicodèlics, obra del mateix Powell i de Flournoy Holmes.

Musicalment, el disc l'obre el southern rock gran reserva d'"Ain't Wastin' Time No More", l'esclat de "Les Brers in a Minor", nou minuts de catarsi instrumental que flirtegen amb el jazz, saluden la música progressiva i anticipen el fenomen jam band, i la preciosa balada de Gregg Allman "Melissa". Tot seguit entren les peces en directe –incloses posteriorment al definitiu "The Fillmore Concerts" (1972) juntament amb el material d'"At Fillmore East"-, començant amb "Mountain Jam". Una expansiva improvisació que novament posava els fonaments del fenomen jam band, al voltant del clàssic de Donovan "There Is a Mountain". 33 minuts de durada en total, de seguida s'ha dit, que al seu dia es van repartir entre les cares 2 i 4 –a la reedició en cd es van incloure sencers en una única pista-.

La cara 3 comença amb dos documents més dels concerts del Fillmore East, lectures marca de la casa de dues joies del blues –també dos pilars del repertori de directe dels Allmans- com són "One Way Out" d'Elmore James i "Trouble No More" de Muddy Waters. I es completa amb els aires soul d'"Stand Back" i el country rock matiner de "Blue Sky", abans de deixar pas a la instrumental "Little Martha", enregistrada per Duane Allman amb l'únic suport de Dickey Betts. Un exercici de folk basat en la tècnica del fingerpicking, i batejat a partir d'una de les tombes del cementiri de Rose Hill, a Macon (Georgia), que la banda solia visitar a la recerca d'inspiració. El comiat d'uns dels guitarristes més grans de tots els temps.

50 anys sense Duane Allman

Duane Allman (1946-1971).

La dels Allman Brothers és una de les poques bandes consolidades que han sabut sobreposar-se a la pèrdua d'un dels seus elements clau sense arribar mai a fer un pas en fals. Ho certifiquen les gairebé quatre dècades de trajectòria que van seguir la mort del genial i irrepetible Duane Allman, tal dia com avui de fa cinc dècades. Però no es pot negar que encara a data d'avui segueixen menjant a part els primers àlbums del grup, el debut homònim de 1969, el seu successor, "Idlewild South" (1970), i el definitiu plàstic en directe "At Fillmore East" (1971) –podem afegir a la llista "Eat a Peach" (1972), disc pòstum amb pistes en directe gravades durant els mateixos concerts del Fillmore-.

Són obres que no tan sols van encetar una de les nissagues musicals més grans de tots els temps, la de The Allman Brothers Band, també van posar els fonaments a partir del qual s'han edificat gèneres sencers que van del southern rock a allò que s'anomenen jam bands. La màxima expressió d'un geni que ja abans havia brillat com a guitarrista de sessió –impagables les seves aportacions al "Hey Jude" (1969) de Wilson Pickett, començant per l'estratofèric solo de la peça titular, i la seva slide acabant d'arrodonir una de les composicions ja de per si més rodones d'Eric Clapton, "Layla" de Derek and The Dominos- i al capdavant dels mai prou reivindicats Hour Glass –ja amb el seu germà, Gregg Allman-. Mig segle sense un dels guitarristes més grans i genuïns de la història.

50 anys d'"At Fillmore East"

Entre avui i demà es commemora el 50è aniversari dels dos històrics concerts que THE ALLMAN BROTHERS BAND va oferir al Fillmore East els dies 12 i 13 de març de 1971. El southern rock conqueria Manhattan, i la banda de Georgia en deixava constància en un dels àlbums en directe més indiscutibles de tots els temps. "The Allman Brothers Band at Fillmore East", i no cal dir res més.

Dues nits que van fer història. Les dels dies 12 i 13 de març de 1971, ara fa 50 anys, dates en què The Allman Brothers Band va oferir dues apoteòsiques actuacions a l'icònic Fillmore East de la ciutat de Nova York i les va enregistrar de cara a la seva publicació en un apoteòsic vinil doble. El resultat, "At Fillmore East", lliurat quatre mesos més tard, no tan sols és amb tota probabilitat el disc més icònic del grup sinó un dels àlbums en directe més emblemàtics i aclamats de la història del rock. Una obra monumental que va capturar tota l'energia que la banda de Georgia podia arribar a desprendre sobre l'escenari, i que va catapultar els seus autors fins a les més altes esferes del firmament rocker.

El cert és que la banda dels germans Allman ja portava una bona temporada fent soroll més enllà d'aquell Sud profund que havien vingut a abanderar en termes melòmans com a pioners del southern rock. El seu debut homònim i el seu segon treball, "Idlewild South", publicats respectivament les tardors de 1969 i 1970, havien obert la porta a noves formes de relacionar el rock més àcid i atrevit amb avantpassats directes com el blues o el country, i els havien assenyalat com a valor a l'alça d'aquell retorn a les arrels que experimentava la música popular en plena era de The Band i dels Grateful Dead més orgànics.

Va justament com a teloners d'aquests últims que Duane Allman, Gregg Allman i companyia havien ofert una de les seves primeres actuacions al Fillmore East. Al responsable de la sala, Bill Graham, l'havien convençut fins a l'extrem d'apostar per ells com a caps de cartell durant dues nits consecutives, les d'aquells dies 12 i 13 de març. El que va passar aleshores és història. Una banda en plenitud de facultats, reclamant l'escenari com a hàbitat natural on desplegar tots aquells recursos que no podien fer servir a l'estudi, fent-se seus vells clàssics de Blind Willie McTell i T-Bone Walker i elevant el repertori propi fins a cotes estratosfèriques –aquells 23 minuts de "Whipping Post" van donar sentit a tota una etiqueta, jam band, de la qual els Allman sempre han renegat malgrat considerar-se'n precursors-.

Quan l'àlbum va sortir del forn el mes de juliol d'aquell mateix 1971, va suposar l'impuls definitiu que necessitava la carrera del grup. Abans d'acabar l'any, Duane Allman havia mort a causa d'un accident de trànsit. El febrer de 1972 va veure la llum "Eat a Peach", amb les últimes gravacions de la formació original dels Allman Brothers, entre les quals figuraven més talls gravats en directe durant aquelles dues nits a Nova York –a destacar l'expansiva "Mountain Jam", inspirada en el "There Is a Mountain" de Donovan-. L'any 1992 es va publicar una versió ampliada d'"At Fillmore East" sota el títol de "The Fillmore Concerts", amb totes les gravacions publicades fins aleshores d'aquelles dues nits i dues pistes inèdites. Sigui en el format que sigui, un dels directes més monumentals de la història.

50 anys de "Layla"

Hi va arribar a haver qui es referia a Eric Clapton com a divinitat a través de pintades anònimes a les parets dels carrers de Londres, però a finals dels 60 el guitarrista britànic desitjava qualsevol cosa menys sentir-se idolatrat. Just després de la seva breu experiència en aquell paradigmàtic supergrup que havia esdevingut Blind Faith, Clapton es va dedicar a mantenir-se en un segon pla, primer com a acompanyant de Delaney & Bonnie i posteriorment en el marc de Derek and The Dominos.

Un projecte, aquest últim, que ell mateix va impulsar amb tres excomponents del grup de Delaney & Bonnie: Bobby Whitlock (veu i teclat), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria). El nom de la formació no deixava de ser una maniobra del propi Clapton per poder preservar el seu anonimat i dedicar-se a la música sense haver de pensar en les pressions de la fama. Que els primers moviments de la banda fossin actuacions en clubs i locals d'aforament reduït, il·lustra fins a quin punt necessitava el guitarrista passar pàgina d'un passat massiu amb bandes com Cream o els propis Blind Faith.

Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) va esdevenir l'únic disc d'estudi del combo. Àlbum doble enregistrat a Miami amb Tom Dowd als controls i el reforç de tot un Duane Allman a l'slide guitar, el plàstic alternava originals de Clapton i Whitlock amb estàndards com "Nobody Knows You When You're Down and Out" (Jimmy Cox), "Key to the Higwhay" o "Little Wing" (Jimi Hendrix). El material propi combinava els ressons country rock d'"I Looked Away" amb l'ascendència blues de títols com "Bell Bottom Blues", peça que Clapton encara sol tocar en directe.

Menció a part mereix la totèmica peça titular, "Layla". Set minuts que arrencaven amb un dels riffs és icònics de la història de la guitarra elèctrica, i culminaven amb una hipnòtica i expansiva jam a tres bandes entre Clapton, Whitlock i un Allman que segellava un dels seus grans moments com a músic de sessió. La declaració d'amor de Clapton a Pattie Boyd, aleshores encara esposa de George Harrison –posteriorment la seva esposa-, a ritme d'elèctric i dinàmic blues rock. I un clàssic incontestable de la història de la música pop. 

Aplaudit d'entrada per la crítica, el disc va obtenir inicialment una rebuda més aviat freda per part del públic si bé aquesta situació s'aniria redreçant en anys posteriors, sobretot a mida que la trajectòria solista de Clapton anés prenent forma. Quan "Layla", la cançó, va escalar fins al capdamunt de les llistes britàniques i nord-americanes el 1972, la banda ja s'havia dissolt enmig de fortes tensions internes. Pel que fa a "Layla", el disc, és contemplat avui com un dels pilars de la discografia de Clapton.

Mig segle d'"Idlewild South"

Testimoni d'uns temps en què els artistes podien dedicar més temps a produir el seu art que no pas a promocionar-lo, també d'uns dies en què conceptes com xarxa o comunitat tenien un sentit més humà que  en l'actualitat, "Idlewild South" prenia el títol de la cabana rural on solien conviure –i compondre música- els seus autors quan no es trobaven de gira. Publicat tal dia com avui de 1970, el segon disc de The Allman Brothers Band suposava un nou pas endavant en la consolidació d'un discurs que maridava les arrels del country, el blues i el rock'n'roll amb les estructures del jazz i la música progressiva, la primera concepció d'allò que es va anomenar southern rock.

Produït per Tom Dowd i gravat gairebé al mateix temps que Duane Allman era convidat per Eric Clapton a participar a les sessions del que esdevindria "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970), "Idlewild South" seguia conjugant tot el potencial instrumental d'una de les bandes més ben engreixades de la seva generació amb l'ofici compositiu de Gregg Allman, que aportava amb títols tan celebrats com "Midnight Rider" o "Leave My Blues Alone". També Dickey Betts signava un dels plats forts tant del plàstic com del repertori del grup, "In Memory of Elizabeth Reed". Va ser durant la gira de presentació d'aquest disc quan la banda va enregistrar el que es pot considerar com un dels discos en directe més essencials de tots els temps, "At Fillmore East" (1971).

50 anys de "The Allman Brothers"

El southern rock és amb tota probabilitat un dels estils més paradigmàtics d'aquell retorn a les arrels que va experimentar la música rock durant la recta final de la dècada dels 60, una reacció gairebé al·lèrgica a la saturació d'una era psicodèlica que s'esvaïa per moments. Al seu dia va ser també la reivindicació d'una regió històrica, el Sud dels Estats Units, com a bressol de bona part d'allò que entenem com a música moderna i d'una nova generació de bandes que reivindicaven la seva procedència tot posant-ne al dia la tradició.

No deixa de resultar paradoxal i revelador, en aquest sentit, que el plàstic que va donar el tret de sortida d'aquell gènere tingués tant a veure amb amb les pulsions orgàniques dels aleshores últims discos de Dylan o The Band com amb la mateixa psicodèlia. Publicat tal dia com avui de 1969 i definit per un ventall discursiu en expansió però amb el blues com a fil conductor, el debut homònim de The Allman Brothers Band no deixava d'aplicar a les coordenades Dixie tot allò que els germans Duane i Gregg Allman havien absorbit durant la seva breu estada a la costa californiana amb Hour Glass.

Com a mostres, l'àcida lectura del "Don't Want You No More" de The Spencer Davis Group amb què s'obria la primera cara del disc, el blues monolític de "Black Hearted Woman" i, sobretot, el que esdevindria el primer gran clàssic del combo. Un "Whipping Post" que traçava una acurada postal sonora de les profunditats del Sud a l'hora que sintonitzava amb corrents post-psicodèlics com el rock progressiu o fins i tot el rock dur. Més que la primera pedra d'un dels estils que definirien la dècada dels 70, una impagable instantània de com era el southern rock abans d'adoptar la bandera confederada com a part de la seva iconografia.

The Allman Brothers Band i el Southern Rock

The Allman Brothers Band.

Si és cert que The Allman Brothers Band van posar les bases del southern rock, també ho és que tan bon punt posades aquestes bases van transcendir una etiqueta que els anava petita. El southern rock dels Allmans tenia poc a veure, per exemple, amb el d'uns Lynyrd Skynyrd. Ambdues formacions compartien referents, arrels i marc geogràfic. Però mentre els Skynyrd van desenvolupar un so més robust, proper en ocasions a les textures del hard rock -gènere amb el qual han flirtejat de forma més que puntual-, la banda de Gregg i Duane Allman va acostar-se a les citades arrels -el blues, el country i el rock en la seva concepció menys urbana- des d'una òptica més exploradora i renovadora, pròxima als terrenys de la psicodèlia, del jazz o fins i tot del rock progressiu (com a mostra, "Whipping Post").

Ambdues formacions representaven musicalment les essències més exquisides del Sud dels Estats Units, però mentre els autors de "Sweet Home Alabama" van transformar aquesta condició en una mena d'orgull de classe, els Allmans van apostar per una iconografia sense banderes confederades i quan cantaven a la seva terra ho feien des d'una perspectiva més àmplia i universal. Si l'herència de Lynyrd Skynyrd es pot traçar sobretot en bars de carretera on el bourbon corre amb tanta potència com els motors de les motocicletes customitzades, la dels Allman Brothers va més enllà i abraça conceptes com les jam bands i elements de naturalesa tan outsider com la d'uns Drive-By Truckers.

L'últim cop que els llançaments discogràfics de Lynyrd Skynyrd i els Allman Brothers van coincidir en el temps va ser durant la primavera de 2003. Els primers, que en aquella època es dedicaven a fotografiar-se al costat de George W. Bush, van lliurar un "Vicious Cycle" de marcat accent patriòtic ("Red White & Blue" era la seva resposta als atemptats de l'11-S), correcte en les formes però incapaç de superar els tòpics. En canvi els Allmans, ja sense Dickey Betts a bord, consolidaven el binomi Warren Haynes-Derek Trucks amb el que esdevindria el seu darrer disc d'estudi.

Un "Hittin' the Note" que celebrava l'essència del grup sense sonar en absolut caduc ni anclat en glòries passades. Escoltades avui, peces com "The High Cost of Low Living" o "Rockin' Horse" es manifesten tan fresques i vigoroses com qualsevol dels clàssics enregistrats per la banda durant la seva primera dècada vital. Si s'animen a recuperar-lo, i personalment els animo a fer-ho, parin atenció a "Desdemona". Un immens blues-rock de tonalitats progressives on Haynes i Trucks es marquen un duel guitarrístic dels que fan saltar espurnes. Una animalada, una senyora animalada, i de les bones.