Quan va començar l'estiu de 1962, els Beach Boys encara eren lluny de situar-se a l'avantguarda de la música surf, posició des de la qual saltarien directament fins a les més a les més altes esferes del rock'n'roll i la música pop de la dècada dels 60 i més enllà. Havent publicat gairebé un any abans el seu primer senzill, "Surfin'", a través del petit segell independent Candix Records, la banda de la família Wilson comptava amb un petit èxit regional però les seves actuacions queien pràcticament amb comptagotes –i diversos testimonis que els van arribar a veure en directe aleshores han assegurat que no eren res de l'altre món-.
Per postres, Candix va fer fallida durant la primavera d'aquell mateix any. Amb una carrera estancada i novament sense segell discogràfic, Murry Wilson –pare dels germans Wilson i mànager de la banda en aquell moment- va jugar a tot o res i va aconseguir que una disquera de la mida de Capitol Records es fixés en el grup. I que s'arrisqués a fitxar-lo, en un punt en què el rock'n'roll encara era contemplat des de certs despatxos com una moda passatgera. La clau va ser Nick Venet, un jove productor que va convèncer els executius de la casa i es va posar als controls durant la gravació del que esdevindria el primer àlbum dels californians.
Publicat tal dia com avui de 1962 –fa exactament 50 anys-, "Surfin' Safari" encara dista de les obres més rodones del quintet, però es tracta sense cap mena de dubte d'un clàssic de ple dret del surf vocal. Gravat per la segona formació del grup –Mike Love, Brian Wilson, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks, aquest últim en substitució d'Al Jardine, que acabava d'abandonar temporalment el combo-, hi destaquen la peça titular i una nova versió de "Surfin'", més polida que l'original però també més asèptica. La resta del plàstic alterna originals com "409" amb versions com "Summertime Blues" (Eddie Cochran). A destacar també la icònica fotografia de la banda a la platja de Paradise Cove, Malibu, que il·lustra la caràtula.
