Jeffrey Foskett (1956-2023)

JEFFREY FOSKETT
(1956-2023)

La biografia de Jeffrey Foskett gairebé donaria per una novel·la, o com a mínim per un biopic musical. Fanàtic dels Beach Boys des que va descobrir la seva música durant la dècada dels 60, es va presentar un bon dia a casa de Brian Wilson. Aquest no només el va rebre amb tota l'hospitalitat del món, sinó que aquella trobada va ser l'inici d'una llarga amistat. Durant la dècada dels 80, Foskett va formar part dels mateixos Beach Boys com a cantant i corista –ocasionalment va fer les parts vocals de Carl i Brian Wilson, en absència d'aquests-, i quan Brian Wilson va començar a fer gires en solitari a finals dels 90 va esdevenir-ne el director musical i home de confiança. El 2012 va participar de la gira de reunió de la formació clàssica de la banda mare. Ha mort a l'edat de 67 anys.

50 anys de "Holland"

Un àlbum dels Beach Boys gravat als Països Baixos i publicat a principis d'un mes de gener, enmig del fred hivernal i en plena ressaca de les festes de Nadal. Sortit del forn tal dia com avui de 1973, ara fa mig segle, "Holland" il·lustra de forma més que metafòrica com estava de perduda la banda californiana en aquell punt de la seva carrera. Els seus fundacionals èxits radiofònics pertanyien a un passat que ja quedava molt lluny. Els seus intents de reinventar-se –o com a mínim adaptar-se als nous temps- eren incompresos per la crítica i ignorats pel públic. La seva situació financera s'encaminava cap al desastre perquè els seus discos s'havien deixat de vendre. Brian Wilson estava més fora que dins per motius prou coneguts a aquestes alçades. I Bruce Johnston directament va decidir baixar del vaixell la primavera de 1972, desmotivat davant d'una deriva que semblava no portar enlloc –va tornar al grup el 1978-.

Enmig d'aquest panorama, els autors de "Surfin' Safari" (1962) se'n van anar a Baambrugge, un poble proper a Amsterdam, a gravar la continuació de "Carl and The Passions - So Tough" (1972). Es van instal·lar en un entorn pràcticament antagònic de tot allò que fins aleshores havia volgut evocar la seva música, justament a la recerca de nous aires i estímuls. I van triar els Països Baixos perquè el mercat neerlandès era dels pocs que encara responien positivament tant als seus discos com a les seves gires –quan hi havien anat a tocar el 1970, el públic local havia reaccionat amb més entusiasme davant de les composicions recents que no pas dels clàssics de gairebé una dècada enrere-. Les sessions van ser caòtiques, marcades pels problemes tècnics i per la falta de coordinació entre els membres del grup.

El resultat va ser un àlbum dispers, que volia emmirallar-se en el pop d'autor de l'època però només es mantenia per sobre de la línia de flotació en títols com "Sail On, Sailor –amb Blondie Chaplin a la veu solista-, "Big Sur" –una de les peces que formaven la suite "California Saga"- o un "Leaving this Town" que podria haver signat Elton John. Carl Wilson feia la veu solista a la majoria de cançons, reeditant el protagonisme adquirit a "Carl and the Passions", Mike Love es mantenia en un discret segon pla, i a Brian Wilson amb prou feines se l'arribava a escoltar –tot i viatjar a Holanda, no solia aparèixer per l'estudi i quan ho feia era mentre la resta del grup descansava; tot i això cal destacar la seva tasca com a coautor de "Sail On, Sailor", juntament amb Van Dyke Parks, Tandyn Almer, Ray Kennedy i Jack Rieley-. Una obra menor d'una banda que havia conegut dies millors.

50 anys de "Surfin' Safari"

Quan va començar l'estiu de 1962, els Beach Boys encara eren lluny de situar-se a l'avantguarda de la música surf, posició des de la qual saltarien directament fins a les més a les més altes esferes del rock'n'roll i la música pop de la dècada dels 60 i més enllà. Havent publicat gairebé un any abans el seu primer senzill, "Surfin'", a través del petit segell independent Candix Records, la banda de la família Wilson comptava amb un petit èxit regional però les seves actuacions queien pràcticament amb comptagotes –i diversos testimonis que els van arribar a veure en directe aleshores han assegurat que no eren res de l'altre món-.

Per postres, Candix va fer fallida durant la primavera d'aquell mateix any. Amb una carrera estancada i novament sense segell discogràfic, Murry Wilson –pare dels germans Wilson i mànager de la banda en aquell moment- va jugar a tot o res i va aconseguir que una disquera de la mida de Capitol Records es fixés en el grup. I que s'arrisqués a fitxar-lo, en un punt en què el rock'n'roll encara era contemplat des de certs despatxos com una moda passatgera. La clau va ser Nick Venet, un jove productor que va convèncer els executius de la casa i es va posar als controls durant la gravació del que esdevindria el primer àlbum dels californians.

Publicat tal dia com avui de 1962 –fa exactament 50 anys-, "Surfin' Safari" encara dista de les obres més rodones del quintet, però es tracta sense cap mena de dubte d'un clàssic de ple dret del surf vocal. Gravat per la segona formació del grup –Mike Love, Brian Wilson, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks, aquest últim en substitució d'Al Jardine, que acabava d'abandonar temporalment el combo-, hi destaquen la peça titular i una nova versió de "Surfin'", més polida que l'original però també més asèptica. La resta del plàstic alterna originals com "409" amb versions com "Summertime Blues" (Eddie Cochran). A destacar també la icònica fotografia de la banda a la platja de Paradise Cove, Malibu, que il·lustra la caràtula.

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"

Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

50 anys de "Surf's Up"

Podria ser perfectament la banda sonora d'aquestes dates finals de l'estiu. Postals d'infantesa i referències espirituals cantades sobre una base de pop tardorenc, fins i tot crepuscular. I un títol amb què Brian Wilson venia a dir que els temps dels Beach Boys com a grans ambaixadors (involuntaris, sovint qüestionats) de la música de platja per excel·lència havien passat a la història. Hi ha crítics que han arribat a assenyalar "Surf's Up", la cançó, com la millor composició del catàleg de Wilson i els Beach Boys, fins i tot per sobre de qualsevol peça de "Pet Sounds" (1966).

Serà o no serà la millor cançó dels californians, però és un dels punts àlgids del seu repertori i reflecteix l'estat de les coses al si de la banda quan es va publicar "Surf's Up" (1971), l'àlbum, tal dia com avui de fa 50 anys. Lluny quedaven els dies de les melodies immediates i els èxits instantanis, lluny quedaven també unes tendències amb les quals els Wilson i companyia no aconseguien encaixar malgrat les múltiples temptatives. I per postres, el descens de Brian Wilson al seu propi infern personal es començava a notar. Tan sols va participar en quatre de les deu peces del disc –entre elles la pròpia "Surf's Up", provinent de les sessions del projecte Smile-.

Això va donar més ales a la resta de la banda, sobretot a un Carl Wilson pletòric tant a la composició com a la veu solista en perles pop de la mida de "Long Promised Road" o la preciosa "Feel Flows". Bruce Johnston va aportar la nostàlgica "Disney Girls (1957)". Mike Love va reconvertir el "Riot in Cell Block #9" de Leiber i Stoller en "Student Demonstration Time", un blues robust que parlava de les convulsions socials aleshores a l'ordre del dia als Estats Units. I Al Jardine es va aliar amb Love i Brian Wilson a les igualment reivindicables "Don't Go Near the Water" i "Take a Load Off Your Feet". Al seu dia l'àlbum va ser rebut tímidament. Avui, com sol passar en casos com el que ens ocupa, és un clàssic que recentment ha rebut la seva corresponent reedició commemorativa amb format de luxe.