Ray Pillow (1937-2023)

RAY PILLOW
(1937-2023)

A Ray Pillow se'l recordarà sobretot per "I'll Take the Dog", aquella entranyable cançó de divorci que va cantar al costat de Jean Shepard el 1966 –formava part del disc de duets del mateix títol-. Membre del Grand Ole Opry des d'aquell mateix any, el seu nom va ser molt popular en l'àmbit de la música country durant les dècades dels 60 i els 70 amb senzills com "Thank You Ma'am" (1965) i àlbums com "People Music" (1969). A partir dels 80 es va dedicar a fer d'executiu discogràfic i va treballar com a A&R per a Capitol Records. Ha mort a l'edat de 85 anys.

50 anys de "Surfin' Safari"

Quan va començar l'estiu de 1962, els Beach Boys encara eren lluny de situar-se a l'avantguarda de la música surf, posició des de la qual saltarien directament fins a les més a les més altes esferes del rock'n'roll i la música pop de la dècada dels 60 i més enllà. Havent publicat gairebé un any abans el seu primer senzill, "Surfin'", a través del petit segell independent Candix Records, la banda de la família Wilson comptava amb un petit èxit regional però les seves actuacions queien pràcticament amb comptagotes –i diversos testimonis que els van arribar a veure en directe aleshores han assegurat que no eren res de l'altre món-.

Per postres, Candix va fer fallida durant la primavera d'aquell mateix any. Amb una carrera estancada i novament sense segell discogràfic, Murry Wilson –pare dels germans Wilson i mànager de la banda en aquell moment- va jugar a tot o res i va aconseguir que una disquera de la mida de Capitol Records es fixés en el grup. I que s'arrisqués a fitxar-lo, en un punt en què el rock'n'roll encara era contemplat des de certs despatxos com una moda passatgera. La clau va ser Nick Venet, un jove productor que va convèncer els executius de la casa i es va posar als controls durant la gravació del que esdevindria el primer àlbum dels californians.

Publicat tal dia com avui de 1962 –fa exactament 50 anys-, "Surfin' Safari" encara dista de les obres més rodones del quintet, però es tracta sense cap mena de dubte d'un clàssic de ple dret del surf vocal. Gravat per la segona formació del grup –Mike Love, Brian Wilson, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks, aquest últim en substitució d'Al Jardine, que acabava d'abandonar temporalment el combo-, hi destaquen la peça titular i una nova versió de "Surfin'", més polida que l'original però també més asèptica. La resta del plàstic alterna originals com "409" amb versions com "Summertime Blues" (Eddie Cochran). A destacar també la icònica fotografia de la banda a la platja de Paradise Cove, Malibu, que il·lustra la caràtula.

Larry Willoughby (1947-2021)

LARRY WILLOUGHBY

(1947-2021)

Reconec, i no em fa res admetre-ho, que vaig descobrir "Building Bridges", la peça més reconeguda del catàleg de Larry Willoughby, a través de la versió que Brooks & Dunn van incloure a l'àlbum "Hillbilly Deluxe (1996), amb les col·laboracions de Sheryl Crow i Vince Gill. El tema en qüestió havia donat títol prèviament a l'únic àlbum que el de Texas va arribar a facturar durant la seva etapa com a cantant de country –va veure la llum el 1984-, sovint eclipsada per la seva tasca com a A&R i vicepresident a Capitol Records. Ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 73 anys.

Bobbie Gentry - "The Delta Sweete" (1968)

El Sud dels Estats Units. Aquella regió tan fascinant i rica culturalment com estigmatitzada per tota una sèrie d'esdeveniments històrics l'arrel dels quals caldria buscar també en aquell Nord que va guanyar una guerra i en conseqüència en va poder escriure el relat tal i com ho solen fer sempre els vencedors. Sí, al Sud dels Estats Units hi han passat coses terribles, però alhora ha estat el bressol de manifestacions culturals i artístiques com el jazz, el blues, el country, el soul o, per descomptat, el rock'n'roll.

L'any 1968, una Bobbie Gentry que venia de conquerir les llistes d'èxits amb "Ode to Billie Joe" (1967) va decidir dedicar un disc sencer a cantar les bondats del dia a dia d'estats com el seu Mississippi natal. Ho va fer sense èpica ni grans pretensions, sense ànim de mitificar ni justificar res, tan sols posant sobre la taula tota una sèrie de vinyetes sonores inspirades en la seva pròpia infantesa i on cantava al caliu familiar ("Reunion"), a la litúrgia eclesiàstica ("Sermon") o als costums a partir dels quals ella mateixa s'havia forjat ("Okolona River Bottom Band").

També hi versionava tota una sèrie de cançons que havia descobert a través de la ràdio i que l'havien fet tal i com era, cas de "Big Boss Man" (Jimmy Reed), "Parchman Farm" (Mose Allison) o "Tobacco Road" (The Nashville Teens). El resultat va ser "The Delta Sweete" (1968), un àlbum temàtic sobre el Sud, però sobretot un sentit i elegant tractat de música d'arrel nord-americana on Gentry maridava discursos com l'efervescent country rock, el rhythm & blues o el soul amb accent pantanós.

Publicat al seu dia per Capitol, el reedita ara Universal en vinil i disc compacte, amb luxosa presentació en ambdós formats. Ho fa a dos anys d'haver-se posat en circulació l'extensiva antologia "The Girl from Chickasaw County: The Complete Capitol Masters" (2018), i a un de la revisió del propi plàstic en qüestió per part d'uns encertats Mercury Rev. Un moviment que difícilment treurà Gentry del misteriós retir en què s'ha mantingut durant les passades quatre dècades, però torna a reivindicar una figura tan única com essencial a l'hora que ens recorda que hi ha un Sud molt diferent del que solen perfilar determinats estereotips.