Adéu als últims supervivents de The Dynamics

The Dynamics.

Aquest mes de gener han mort els cantants George White i Fred Baker, els dos últims supervivents de The Dynamics, aquell grup de soul i rhythm & blues que serà recordat per singles com "Misery" (1963) –la peça que Peter Meaden pràcticament va copiar al cap d'un any any a l'hora d'escriure "Zoot Suit", el primer senzill d'uns High Numbers que en qüestió de mesos esdevindrien The Who-. Originaris de Detroit, inexplicablement no van arribar a fitxar mai per Motown però tant als seus singles com als dos àlbums que van arribar a gravar –"First Landing" (1969) i "What a Shame" (1973)- hi ressona el bo i millor de la música d'arrel afroamericana amb accent de la Motor City.

Johnny Powers (1938-2023)

JOHNNY POWERS
(1938-2023)

Pioner i exponent de pes del rock'n'roll a Detroit molt abans que la Motor City entrés de ple al mapa de la geografia melòmana. Figura de culte i fins al moment de la seva mort un dels últims supervivents de la primera generació de músics de rockabilly. A Johnny Powers se'l recordarà sobretot per "Long Blond Hair", tota una perla d'aquest estil publicada el 1957 per Fox Records.

Quan aquest segell va tancar, va seguir gravant per altres disqueres la més notable de les quals va ser Sun Records –amb la qual va publicar un parell de senzills, "With Your Love, with Your Kiss" i "Waitin' for You"-, i posteriorment va arribar a treballar per Motown com a compositor i productor –val a dir que el seu pas per la discogràfica de Berry Gordy va ser més aviat anecdòtic-.

Powers, de nom civil John Leon Joseph Pavlik, va ser amb tota probabilitat l'únic músic que va arribar a mantenir relacions laborals tant amb Sun com amb Motown. Però això no ens hauria fer perdre de vista el valor del seu llegat, que són cançons com les anteriorment citades. Les havia seguit interpretant en directe fins que el cos li ha dit prou. Ha mort a l'edat de 84 anys.

R.I.P. Rachel Nagy

Rachel Nagy.

Ha mort Rachel Nagy, l'atòmica vocalista dels Detroit Cobras, una de les bandes que millor van definir el so de Detroit durant el canvi de mil·lenni. Un grup de versions que anava més enllà dels tòpics, que rescatava perles obscures i joies perdudes del soul i el rhythm & blues de dècades pretèrites, i les passava per la seva mola de dinàmic i refrescant rock'n'roll de garatge.

Per al record queden les seves lectures de "Hey Sailor" (Mickey Lee Lane), "Cha Cha Twist" (Brice Coefield), "Weak Spot" (Ruby Johnson) o "I Wanna Holler (But the Town's Too Small)" (Gary U.S. Bonds), també de vells clàssics de Motown com "Bye Bye Baby" (Mary Wells) o "I'll Keep Holding On" (The Marvelettes). Al final, tot quedava a la Ciutat del Motor.

Dels Cobras encara tinc molt present el concert que van oferir la tardor de 2004 a la sala Razzmatazz, emmarcat al festival itinerant Wintercase de la desapareguda promotora i discogràfica barcelonina Sinnamon. Presentació del seu tercer àlbum, "Baby" (2004), sense Greg Cartwright –membre ocasional del grup- a bord però amb Nagy i la guitarrista Mary Restrepo donant-ho tot des del minut zero. Una frontwoman que era pur rock'n'roll. La trobarem a faltar.

Rodriguez for Mayor

Sixto Rodriguez.

No hi he estat mai, però sempre m'ha fascinat Detroit. De Ciutat del Motor a bressol de moviments socials i musicals i, des de la deslocalització del sector automobilístic, ciutat fantasma que ha passat de tenir 2,5 milions d'habitants a tenir-ne 800.000. La qual cosa ha degradat bona part de la ciutat, però també ha generat moviments dedicats a fomentar la microeconomia, la cultura slow, la producció ecològica i l'urbanisme social com a bases per a la recuperació -a més d'haver-se reduït el nombre de polítics i, per tant, la corrupció-. I no parlo de la recuperació econòmica que ens venen a totes hores els experts financers de torn, sinó de recuperar una ciutat per a les persones. I és aquí on entra Rodriguez, qui ja va intentar dècades enrere i sense èxit ser alcalde de Detroit. A l'edició de juny de la revista Uncut revela que ho vol tornar a intentar. I aquest cop la jugada podria sortir bé, ja que ha passat de músic de culte a estrella global gràcies al documental "Searching for Sugar Man" (2012). I, tenint en compte una filosofia vital que queda ben retratada al propi film -i a l'article d'Uncut-, un no pot fer res més que desitjar-li sort. Perquè encaixa perfectament amb la transformació que està vivint la ciutat. Perquè, d'esdevenir un càrrec electe en un país com el nostre, estic segur que donaria suport a causes com la dació en pagament en comptes d'omplir-se la boca de fum. I perquè el seu exemple pot esdevenir un precedent per a un canvi que vagi més enllà de Detroit. Rodriguez tocarà el proper 8 de juliol al Poble Espanyol de Barcelona.