Clarence Avant (1931-2023)

CLARENCE AVANT
(1931-2023)

A menys d'una setmana del traspàs de Sixto Rodriguez, ha mort també Clarence Avant, tot un magnat del negoci del disc que va arribar a ser president de Motown i que molts recordaran com a fundador de Sussex Records, el segell que va publicar els dos àlbums de Rodriguez –"Cold Fact" (1970) i "Coming from Reality" (1971)-. Sí, Avant era aquell senyor a qui el documental de Malik Bendjelloul –"Searching for Sugar Man" (2012)- va retratar com una mena de gàngster –ell s'hi va posar bastant bé, val a dir-. Millor li va anar descobrint a tot un Bill Withers, que va donar a la seva disquera èxits com "Ain't No Sunshine" o "Lean on Me", de 1971 i 1972 respectivament. Altres noms destacats del catàleg de Sussex van ser The Presidents i Dennis Coffey, qui va exercir a més com a productor –treballant, entre d'altres, amb el mateix Rodriguez-. Avant també va tenir un documental centrat en la seva figura, "The Black Godfather" (2019), dirigit per Reginald Hudlin.

Sixto Rodriguez (1942-2023)

SIXTO RODRIGUEZ
(1942-2023)

A finals de gener de 2020, poques setmanes abans que el món sencer s'aturés de forma indefinida, vaig assistir a una tertúlia sobre "Searching for Sugar Man" (2012), l'oscaritzat documental de Malik Bendjelloul sobre Sixto Rodriguez, que es feia a la biblioteca municipal del meu poble. L'activitat s'emmarcava dins d'un cicle de tertúlies de cinema i pensament que tenien lloc un cop al mes, i on la majoria d'assistents solien ser jubilats que prèviament havien visionat la pel·lícula que toqués comentar a la sessió de torn –les úniques persones amb edat de cotitzar que hi havia aquell dia a la sala eren el moderador de l'acte i un servidor-.

Jo havia descobert Rodriguez alguns anys abans de l'estrena del documental en qüestió, al caure a les meves mans una còpia de "Cold Fact" (1970), un àlbum que em va atrapar de seguida i que vaig arribar a considerar com un dels meus discos preferits durant molt de temps, fins que la sobreexposició motivada pel boom cinematogràfic de 2012 i (sobretot) 2013 gairebé me'l va fer avorrir. En canvi, i salvant un parell d'excepcions, la quinzena llarga de persones que van assistir a aquella tertúlia havien descobert la història de Rodriguez feia tot just unes setmanes, quan se'ls havia proposat visionar el documental per comentar-lo a la tertúlia.

Recordo que vaig intervenir molt poc en aquella conversa. I que em va semblar molt enriquidor poder escoltar les aportacions d'aquelles persones que havien visionat la cinta des d'una perspectiva molt diferent de la meva, i que per tant també n'havien extret impressions i conclusions a les quals jo no hagués arribat mai a la vida. Els seus comentaris podien ser més o menys encertats –o més ben dit, un podia estar-hi més o menys d'acord-, però totes i cada una de les intervencions d'aquell grup de jubilats em van semblar molt més interessants que les hipèrboles superlatives dels hipsters de la meva generació –i de generacions anteriors- que ara fa deu anys solien citar Rodriguez com qui acabava de descobrir un nou Dylan.

UNA DÈCADA MÉS TARD

Ha mort Sixto Rodriguez, i ho ha fet a deu anys d'haver estat a tot arreu i en boca de tothom després de (gairebé) tota una vida en l'anonimat. A pràcticament una dècada exacta del seu primer i únic concert a Barcelona –8 de juliol de 2013, dos dies abans de fer 71 anys-, en un moment en què fins i tot s'havia arribat a dir que estava preparant la continuació del llunyà "Coming from Reality" (1971). Hi vaig pensar, el mes passat, en el desè aniversari d'aquell concert que va decebre als mateixos que hi havien anat a la recerca de noves hipèrboles, però no va ser en absolut tan erràtic com van apuntar algunes cròniques de l'època. Hi vaig pensar, deia, i em vaig preguntar què havia estat de Rodriguez.

El cert és que des d'aleshores poca cosa se n'havia sabut. De l'hipotètic tercer àlbum d'estudi no se'n va parlar mai més. Ell va seguir actuant de forma esporàdica però sense tornar a ser el centre d'atenció que havia esdevingut arran d'un documental molt ben realitzat però inacurat en certs aspectes –a més de Sud-àfrica hi va haver Austràlia i Nova Zelanda, un detall inexplicablement obviat a la pel·lícula-. I de la munió de seguidors que aquella nit de juliol van pujar al Poble Espanyol com si hi prediqués una mena de messies, tampoc n'hem sabut res més. Passen els anys i passen les modes. I agradi o no, per molt rodons que siguin els seus dos àlbums d'estudi, el reconeixement popular que va obtenir Rodriguez amb quatre dècades de retard va ser això, una moda feta a mida d'un gran públic àvid d'històries on el drama i la injustícia acaben donant peu a un final feliç.

En aquest sentit, es podria dir que Sixto Rodriguez va ser una icona pop gairebé prototípica d'aquest temps líquid que ha resultat ser el segle XXI. Un músic maleït, autor d'una discografia encara per descobrir que com a tal era una mina tant per a partidaris del revival com del revisionisme. Un context que podia arribar a eclipsar l'obra en cas que fos necessari –tant era si t'agradava o no la música de Rodriguez: la seva història, o com a mínim la forma com la narrava Bendjelloul, el feia apte per ser el teu heroi de temporada-. La seva estrella va acabar esdevenint tan fugaç com una tendència a les xarxes socials. I, com no podia ser de cap altra manera, tothom s'ha tornat a recordar d'ell un cop mort.

Descansa en pau, Sugar Man. Que la terra et sigui lleu i l'eternitat et tracti millor que la vida. Aquí baix seguirem punxant "Cold Fact" de tant en tant, bufi d'on bufi el vent.

R.I.P. Mark Gillespie

Ànima lliure.

L'australià Mark Gillespie va ser una d'aquelles ànimes lliures que no acaben d'encaixar als paràmetres del negoci musical. No li agradaven els compromisos promocionals, de fet no li agradava tot allò que implica el terme negoci. Per aquest motiu va optar per deixar-ho tot i anar-se'n a Bangladesh, on va viatjar per primer cop el 1982 per fer de voluntari en projectes humanitaris i on es va acabar instal·lant en un entorn rural, lluny del soroll del món occidental.

Gillespie havia publicat el 1980 el seu primer àlbum, "Only Human" (1980), un formidable exercici de rock amb accent new wave on ell mateix es feia càrrec de bona part dels instruments. En anys posteriors va alternar estades a Bangladesh amb la publicació de nous discos i fins i tot gires amb figures com Tom Waits o Rodriguez –qui va ser molt popular a Oceania, i no tan sols a Sud-àfrica, quan no se'l coneixia a la resta del món-. Ha mort al país asiàtic, on vivia des de la dècada dels 90 totalment desvinculat del negoci de la música.

Selda Bagcan

Selda Bagcan.

Desconeixia l'obra de Selda Bagcan fins que la vaig descobrir el passat cap de setmana en un dels escenaris secundaris del Parc del Fòrum en el marc del Primavera Sound. Començava a caure la nit, acabava de presenciar la descàrrega total i indiscutible d'unes Savages en estat de gràcia, i de cop i volta em vaig topar amb aquesta llegenda del folk turc. Una mena de Karen Dalton o Maria del Mar Bonet en clau oriental que venia a treure la pols d'un repertori amb quatre dècades a l'esquena, acompanyada d'una banda tan solvent com són els israelians Boom Pam, possiblement els inventors del surf mediterrani (sí, de debò). Tant em va enganxar el que estava escoltant, que m'hi vaig quedar. A més, en aquell escenari s'hi estava molt bé: situat a l'amfiteatre del Fòrum, permetia a l'espectador seure còmodament mentre gaudia dels concerts, la qual cosa era especialment d'agrair en un moment en què el sol deixava d'apretar mentre la nit es materialitzava poc a poc sobre l'horitzó marítim. A més, es trobava prou allunyat de l'esplanada més gran del parc, on es concentraven els dos escenaris principals i on aleshores ja havien pres posicions els milers d'ànimes que havien assistit al festival amb l'única intenció d'escoltar Radiohead. I des d'aleshores em pregunto què ha estat de totes aquelles multituds que ara fa tres anys es referien a Rodriguez com si es tractés d'un nou messies. Si l'autor de "Sugar Man" seguiria despertant entre el públic autòcton les mateixes passions que aleshores, quan un documental amb final feliç va arribar a eclipsar dos discos encara no prou reivindicats. I què passaria si Bagcan fos objecte d'un documental similar. Perquè, creguin-me, qualsevol que hagi vibrat amb "Cold Fact" (1970) hauria de sentir quelcom per les obres enregistrades per la turca durant els 70 i desenterrades al llarg dels darrers anys per diversos segells especialitzats.

Parlem de música, parlem de cinema

El Cineclub setmanal de l'Associació Cultural de Granollers (AC) és actualment un dels cineclubs de referència a Catalunya. De la mateixa manera que la programació musical de la NAUB1, les seves sessions suposen tot un oasi en una ciutat que només per Festa Major sembla despertar-se del seu coma cultural. I no, l'AC no pot presumir d'haver programat "Searching for Sugar Man" (2012) abans que el documental sobre Rodriguez resultés oscaritzat i acabés en boca de mig món. Però sí que pot presumir de no haver-se apuntat a cap carro quan aquest mig món anava ple d'un músic al qual havia ignorat fins aleshores. Quan Rodriguez era el nou ídol de masses d'un públic no habitual ni de la música en directe ni dels documentals com "Searching...", sinó d'allò que toca en cada moment. I, no sé si se n'han adonat, Rodriguez ja no toca. S'acaba l'estiu, torna la rutina, i de Rodriguez ja només en parlem els que portàvem anys escoltant-lo. Els que, en el fons, no parlem de Rodriguez sinó de música. Per això és d'agrair que sigui ara quan l'AC es decideix a programar el documental. I com a mostra que no ha pujat a cap carro -la coherència de la seva programació hauria de ser argument suficient-, la tertúlia que ha organitzat al voltant de la projecció. Perquè no, aquí no es tracta de veure el documental de moda i explicar-lo a Facebook, sinó d'analitzar, reflexionar, debatre i compartir impressions. Representants de la pròpia AC i de Brubaker, empresa gestora de la NAUB1, han presentat aquest matí les seves respectives programacions amb una roda de premsa a la pròpia B1, que durant els propers mesos vibrarà amb el festival Fusiònica 15.0 o la Diada de la Rumba. El tret de sortida del seu calendari el donarà, el proper 21 de setembre, la projecció de la pel·lícula "Et dec una nit de divendres" (2013), de Dimas Rodríguez i Xavier Vázquez. La mateixa nit actuaran en directe Illa Carolina i Ramon Rodríguez (The New Raemon).

http://www.naub1.cat

http://www.acgranollers.com

This year's model...

Elvis Costello.

Dies enrere em referia, tot parlant del concert de Rodriguez a Barcelona, a la gran massa de públic que hi va assistir moguda pel documental de torn. Gent que va als concerts perquè toca, com les masses que omplen cada estadi barceloní on toca Bruce Springsteen mentre figures de dimensions similars com Tom Petty o Neil Young són ignorades pel gran públic a la mateixa ciutat. I que consti, ho sabrà qui em conegui, que sóc un gran admirador tant de Rodriguez com d'Springsteen. Però és que hi ha coses que s'escapen a tota lògica possible. I una d'elles és que Rodriguez pengi el cartell de sold out al Poble Espanyol, mentre tot un Elvis Costello no aconsegueix omplir ni tan sols dues cinquenes parts del mateix aforament -avui s'ha confirmat que, per l'escassa venda d'entrades, el concert del britànic passa del Poble Espanyol, amb capacitat per a 5.000 persones, a la sala Razzmatazz, amb un aforament de 2.000 que encara no s'ha omplert-.

Repeteixo: sóc fan de Rodriguez. Però no em sembla lògic que convoqui a aquestes alçades més del doble de públic que Costello. Realment les masses tenen tan poc criteri com per moure's únicament a partir d'un documental amb final feliç i premiat amb un Oscar? No importa que Costello tingui una gran reputació en directe, a més d'una trajectòria musical molt més intensa, rica i sòlida que la de Rodriguez? I sí, això últim es deu a injustícies històriques i circumstàncies adverses que no han fet sinó perjudicar a Rodriguez. Però és el que hi ha: Costello porta més de tres dècades parint discos en molts casos canònics, Rodriguez -injustament i molt al seu pesar- no. I això vol dir, precisament, que si Rodriguez aconsegueix reunir 5.000 persones a Barcelona, no és gràcies als seus mèrits musicals -que també hi són, faltaria més-, sinó al hype. I això, si m'ho permeten, em sembla una falta de respecte més gran fins i tot que la ignorància i l'oblit que Rodriguez ha patit durant gairebé quatre dècades.

Al citat article, l'amic Maurici Ribera (The Missing Leech) explicava que havia conegut al concert del de Detroit una parella segons la qual Rodriguez es mereixia aquest èxit perquè era, textualment, massa bo per ser ignorat. No seré jo qui ho posi en dubte, ni molt menys. Però em pregunto si aquesta mateixa parella sap que Elvis Costello actuarà el proper 26 de juliol a Barcelona, i si també els semblaria prou bo com per no ignorar-lo si el descobríssin en qualsevol documental oscaritzat. Com no podia ser de cap altra manera, Costello tocarà per als quatre gats de sempre, el reduït públic que tenen aquesta mena de concerts en una ciutat on fins i tot The Who van haver de suspendre per la poca demanda d'entrades. I no, no el podrem escoltar al Poble Espanyol. Ens tocarà patir la calor asfixiant del Razz a mitjans d'estiu. I l'endemà no hi haurà cap mitjà de comunicació generalista parlant de l'esdeveniment de l'any. Però, els ho ben asseguro, es viurà una nit de rock'n'roll de les que no s'obliden.

El miracle de Rodriguez

RODRIGUEZ

Poble Espanyol, Barcelona

8 de juliol de 2013

Durant els darrers mesos he hagut d'aguantar que més d'un m'acusés d'haver-me apuntat al carro de Rodriguez a partir del documental de torn. Fins i tot em vaig reprimir a l'hora d'incloure "Cold Fact" (1970) en una llista dels meus deu discos preferits per no haver de justificar-me eternament. I és clar, entendran tots vostès que si poso el debut de Rodriguez entre els meus àlbums de capçalera, és pel significat que té per a mi. Un significat que un àlbum només pot adquirir quan l'has interioritzat durant força més temps del que ha transcorregut des de l'estrena de "Searching for Sugar Man" (2012). Vull dir-los amb això que vaig descobrir al de Detroit quan es van reeditar els seus dos discos ara fa cinc anys. I no vull que això sembli cap mèrit, perquè no ho és. Simplement m'agrada la música i em considero inquiet -en altres paraules, prefereixo consultar la premsa musical a devorar xafarderies de veïns en qualsevol xarxa social-, per això vaig descobrir Rodriguez de la mateixa manera que he descobert tants solistes i grups obscurs sobre els quals ningú ha rodat ni rodarà mai cap documental oscaritzat -i dels quals no hi ha, per tant, carro on apuntar-se-.

He explicat tot això -i perdonin l'excés de vanitat, però en aquest cas m'ha semblat necessari- perquè s'entenguin els motius pels quals no puc escriure objectivament sobre el concert de Rodriguez a Barcelona. Perquè sóc fan -encara que quedi malament dir-ho en una societat tan esnob que crucifica un artista quan la seva popularitat va més enllà dels quatre de sempre-. I perquè el d'ahir va ser per a un servidor l'esdeveniment musical de l'any. No parlo d'esdeveniment en el mateix sentit que ho fa a totes hores la premsa generalista -encara avui més fixada en el documental que en el propi concert-, sinó d'una nit que recordaré durant la resta de la meva vida. Perquè un no pot escoltar cada dia i de la mà del seu autor cançons que formaven part del seu adn des de molt abans que el cinema els fes justícia. I perquè, per molt que ara tots tinguem un blog on opinar i demostrar com en sabem d'allò que toca a cada moment, la música és una via d'expressió artística. I com a tal, la seva funció no és passar l'examen de la crítica -ni de cap blogger-, sinó transmetre emocions -per molt devaluada que estigui aquesta paraula en uns temps tan fastigosament pragmàtics com els que vivim-.

I sí, Rodriguez va desafinar quan cantava un tema de Frank Sinatra, i la seva veu no arribava als tons més elevats quan versionava a Little Richard. I se'l veia feble damunt l'escenari, a punt de fer 71 anys i amb la salut tocada per un glaucoma en estat avançat. I la peça mexicana amb què va obrir el set va sonar a espectacle de fireta. Però tot això són detalls menors. Perquè, tan bon punt va enfilar "Climb Up on My Music" i "Only Good for Conversation", la seva veu va exhibir la mateixa vitalitat amb què les va enregistrar fa més de quatre dècades. I sobretot perquè, amb documental o sense, un concert com el d'ahir era gairebé un miracle. I, creguin-me, tant de bo els miracles com aquest es realitzessin més sovint.

L'APUNT

Tot recordant la cancel·lació del concert de Rodriguez al passat Primavera Sound i el discutible mètode amb què l'organització va distribuir les localitats per l'ajornat esdeveniment, un podia imaginar-se que el públic assistent al Poble Espanyol seria del mateix color que el del festival. Però no va ser ben bé així. El fet que a fora s'arribessin a oferir 200 euros a canvi d'una entrada, fa pensar que més d'un habitual del Primavera devia adquirir la seva pensant en un posterior negoci especulatiu. O potser sí que bona part d'un públic aliè no només a aquest festival, sinó al circuit general de música en directe, havia adquirit al seu moment una entrada de dia amb la intenció de veure -que no escoltar, com deixava clar la xerrameca d'alguns- exclusivament a Rodriguez.

I no, això d'aliè no ho he dit gratuïtament: només així s'entén que el respectable en massa aplaudís amb entussiasme els tres o quatre temes més repetits al documental, però en canvi es mostrés fred davant perles tan precioses com "Forget It" o, fins i tot, una peça canònica de la música popular del segle passat com és "Love Me or Leave Me" -popularitzada entre d'altres per tota una Nina Simone-. Ja se sap, una cosa és anar a veure un documental perquè toca o a un concert per a poder-ho explicar l'endemà a la feina -o a Twitter, com tota la gent de les primeres files que estava més pendent del mòbil que del propi escenari-, i una altra és gastar-se els diners amb un article tan poc glamurós de cara a la galeria com és un disc. La pregunta és per què un públic a priori aliè al consum musical acut en massa a veure un documental sobre un músic injustament ignorat -i el venera com a un messies quan ve de gira-. La resposta, suposo, és una història com a mínim curiosa. I aquella sensació de justícia poètica i final feliç que tan bé llueix a la gran pantalla.

El que tota aquesta gent no té en compte, és que de casos com el de Rodriguez en va plena la història de la música popular, i no tots tenen la sort de protagonitzar un documental dècades després d'haver abandonat qualsevol esperança de prosperar en un negoci fet a mida dels depredadors sense escrúpols. La qual cosa vol dir que allà fora hi ha ara mateix música boníssima que malauradament es troba tan ignorada com la de Rodriguez al seu dia. I no cal anar-se'n a Detroit. Penso en gent com Dino Ratso o Sam Destral, dos dels personatges més peculiars que actualment piquen pedra als nostres escenaris. O en Maurici Ribera, que sota el nom artístic de The Missing Leech no aconsegueix sortir a la superfície a la seva pròpia terra, però és rebut amb els braços oberts per l'escena independent autòctona quan va de gira a Nova Zelanda -un país on, per cert, Rodriguez va ser tan popular al seu dia com a Sud-àfrica-. I no, cap d'ells ha parit una obra de l'alçada de "Cold Fact" o "Coming from Reality" (1971), però probablement mai sabrem de què haurien estat capaços si algú els hagués brindat l'oportunitat de provar-ho. Potser també els cal esperar quatre dècades -si encara es manté aquesta obsessió pel passat que actualment ens fa perdre el nord a tots-. Però, com en el cas de Rodriguez, aleshores ja serà massa tard i només podrem parlar d'allò que hauria pogut ser i mai va ser.

Rodriguez for Mayor

Sixto Rodriguez.

No hi he estat mai, però sempre m'ha fascinat Detroit. De Ciutat del Motor a bressol de moviments socials i musicals i, des de la deslocalització del sector automobilístic, ciutat fantasma que ha passat de tenir 2,5 milions d'habitants a tenir-ne 800.000. La qual cosa ha degradat bona part de la ciutat, però també ha generat moviments dedicats a fomentar la microeconomia, la cultura slow, la producció ecològica i l'urbanisme social com a bases per a la recuperació -a més d'haver-se reduït el nombre de polítics i, per tant, la corrupció-. I no parlo de la recuperació econòmica que ens venen a totes hores els experts financers de torn, sinó de recuperar una ciutat per a les persones. I és aquí on entra Rodriguez, qui ja va intentar dècades enrere i sense èxit ser alcalde de Detroit. A l'edició de juny de la revista Uncut revela que ho vol tornar a intentar. I aquest cop la jugada podria sortir bé, ja que ha passat de músic de culte a estrella global gràcies al documental "Searching for Sugar Man" (2012). I, tenint en compte una filosofia vital que queda ben retratada al propi film -i a l'article d'Uncut-, un no pot fer res més que desitjar-li sort. Perquè encaixa perfectament amb la transformació que està vivint la ciutat. Perquè, d'esdevenir un càrrec electe en un país com el nostre, estic segur que donaria suport a causes com la dació en pagament en comptes d'omplir-se la boca de fum. I perquè el seu exemple pot esdevenir un precedent per a un canvi que vagi més enllà de Detroit. Rodriguez tocarà el proper 8 de juliol al Poble Espanyol de Barcelona.

Sugar Man

Sixto Rodriguez.

I ahir vaig veure finalment el documental sobre Rodriguez, "Searching for Sugar Man" (2012). I vaig flipar amb l'ésser humà que hi ha al darrere dels dos discos més injustament oblidats de principis dels 70. Un home que, malgrat el maltractament rebut de part de la indústria del disc, ha seguit fent música durant tots aquests anys. A casa seva i amb la llibertat que atorga no fer les coses per diners, fama o autopromoció -una mica com Nick Worth a "Stone Arabia"-. Un pare de família que va transmetre a les seves filles el valor de l'esforç diari, i també el de l'art com a pilar vital de l'existència humana. I un músic que, quan la vida li atorga una segona oportunitat i es troba tocant per les masses gairebé a l'altra punta del món, decideix declinar qualsevol invitació al luxe, mantenir la seva vida humil i seguir llevant-se d'hora cada dia per treballar en la construcció. I donar a causes benèfiques tots els guanys econòmics obtinguts amb la gira en qüestió, sense necessitat de publicitar-ho als quatre vents com farien uns U2 -és una filla seva qui ho explica al documental, no pas ell-. Ho diu clarament una de les seves filles quan li pregunten si el seu pare és ric. No ho és en el sentit material de la paraula, però sí que ho és en molts altres sentits. Un comportament exemplar, el de Rodriguez. I no parlo de música.


L'APUNT
Em sobta la bona acollida que el documental en qüestió ha tingut per aquestes terres, i trobo que tot plegat fa olor de tendència. Sí, ara tothom va a veure "Searching for Sugar Man", i de ben segur que el concert de Rodriguez al Primavera Sound serà un èxit de públic -ara mateix, ho seria fins i tot si toqués en una sala-. Però em pregunto quantes d'aquestes persones s'han molestat a comprar-se com a mínim un dels seus dos discos. Em recorda tot plegat al dia que em vaig quedar sense entrada per veure el documental de La Banda Trapera del Río a l'In-Edit. Quan em van dir que les localitats s'havien exhaurit no m'ho creia. Perquè, no ho dubtin, si tota la gent que hi havia a la sala s'hagués comprat mai un disc de la Trapera, tot plegat aniria molt millor.





Audio: "Sugar Man" - Rodriguez

Sixto Rodriguez - Searching for Sugar Man

Algú va anomenar-lo el Bob Dylan hispà. Descendent de mexicans i establert al centre de Detroit, Sixto Rodriguez va editar a principis dels anys 70 dos discos de folk-rock de lletres compromeses i textures que enllaçaven el Dylan de mitjans dels 60 amb la psicodèlia de la Costa Oest. Dos àlbums que van passar desapercebuts a tot el món excepte -per estrany que pugui semblar- a Sud-àfrica, on Rodriguez va esdevenir un referent per als sectors progressistes de la societat blanca, aquells que s'avergonyien de la tirania de l'Apartheid. Des d'aleshores, ambdós discos han mantingut l'estàtus d'obres de culte, i del seu autor poca cosa se n'ha sabut -fins i tot s'havia arribat a especular amb la possibilitat que hagués mort-. Per això és admirable la tasca del director suec Malik Bendjelloul, que ha portat la figura de Rodriguez a la gran pantalla. Ho ha fet a través de "Searching for Sugar Man", un documental que va molt més enllà del simple relat biogràfic per a dur a terme una autèntica feina de detectius. I és que Bendjelloul ha traçat totes les pistes deixades pel nostre home des de Ciutat del Cap fins a Detroit per acabar-lo trobant i donar fe que es troba ben viu, treballant al mateix negoci de la construcció al qual s'havia dedicat abans d'iniciar l'ascens a les llistes sud-africanes. Una cinta que podria donar a Rodriguez una segona oportunitat -i més en temps de retorns inesperats com els que corren- i que, des de la seva estrena el passat 27 de juliol, ha despertat crítiques molt més que entussiastes a la premsa anglosaxona. Em pregunto, però, si acabarà arribant a les nostres pantalles un documental sobre un músic totalment desconegut. I més quan treballs similars sobre figures consagrades com Joe Strummer o Bob Marley han tingut una difusió mínima en aquest país. Creuem els dits...