Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

Lamont Dozier (1941-2022)

LAMONT DOZIER

(1941-2022)

Qualificar Holland-Dozier-Holland com un dels equips de compositors (i productors) més prolífics i influents de la història de la música pop –o del soul, si així ho prefereixen els puristes- no tan sols no és exagerat, sinó que en certa manera equival a fer curt. El trio format per Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland és responsable directe d'algunes de les cançons més reconegudes i recordades de la dècada dels 60 –i part de la dels 70- i, com a tal, arquitecte de ple dret del so Motown amb permís dels Funk Brothers.

Impossible triar una sola de les seves composicions –igualment absurd seria haver-ne de triar una quinzena-, tampoc tindria cap sentit posar-se a fer una llista de totes les peces amb què van segellar alguns dels seus grans èxits veus com les de les Supremes, els Four Tops, les Marvelettes, Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, els Temptations o Mary Wells. Ha mort un dels seus tres pilars, Lamont Dozier, que abans de dedicar-se a la composició havia gravat ell mateix diversos singles tant en solitari com amb diferents projectes –durant la dècada dels 70, un cop fora de Motown i dissolta l'associació amb els Holland, va tornar a gravar discos-.

R.I.P. Rachel Nagy

Rachel Nagy.

Ha mort Rachel Nagy, l'atòmica vocalista dels Detroit Cobras, una de les bandes que millor van definir el so de Detroit durant el canvi de mil·lenni. Un grup de versions que anava més enllà dels tòpics, que rescatava perles obscures i joies perdudes del soul i el rhythm & blues de dècades pretèrites, i les passava per la seva mola de dinàmic i refrescant rock'n'roll de garatge.

Per al record queden les seves lectures de "Hey Sailor" (Mickey Lee Lane), "Cha Cha Twist" (Brice Coefield), "Weak Spot" (Ruby Johnson) o "I Wanna Holler (But the Town's Too Small)" (Gary U.S. Bonds), també de vells clàssics de Motown com "Bye Bye Baby" (Mary Wells) o "I'll Keep Holding On" (The Marvelettes). Al final, tot quedava a la Ciutat del Motor.

Dels Cobras encara tinc molt present el concert que van oferir la tardor de 2004 a la sala Razzmatazz, emmarcat al festival itinerant Wintercase de la desapareguda promotora i discogràfica barcelonina Sinnamon. Presentació del seu tercer àlbum, "Baby" (2004), sense Greg Cartwright –membre ocasional del grup- a bord però amb Nagy i la guitarrista Mary Restrepo donant-ho tot des del minut zero. Una frontwoman que era pur rock'n'roll. La trobarem a faltar.