Jean Knight (1943-2023)

JEAN KNIGHT
(1943-2023)

El southern soul amb tota la seva frescor i amb un batec funk que posa les piles de bon principi. "Mr. Big Stuff", senzill inclòs a l'àlbum del mateix títol (1971), va ser un dels grans èxits de la que sol anomenar-se la segona època d'Stax –els últims anys de la disquera de Memphis-. També és el tema més recordat de tot el catàleg de Jean Knight, vocalista de soul i rhythm & blues originària de Nova Orleans i amb una trajectòria que hauria merescut més repercussió. Des dels seus primers singles a Jet Star/Tribe fins a pistes com aquella greixosa rodanxa funk que és "Do Me" (1972). Ha mort a l'edat de 80 anys.

Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

Toussaint McCall (1934-2023)

 
TOUSSAINT McCALL
(1934-2023)

Vaig descobrir la música de Toussaint McCall de la mà d'Elliott Murphy, qui l'any 2002 va versionar "Nothing Takes the Place of You" a l'àlbum "Soul Surfing" –la va rebatejar com "Nothing Can Take the Place of You"-. Una de les grans balades del soul i el rhythm & blues de tots els temps, el cantant i organista de Louisiana la va compondre i gravar el 1967. En termes mercantils va ser l'èxit més important d'una carrera que arribava fins als nostres dies i que l'havia portat a aparèixer a la pel·lícula "Hairspray" (1988), de John Waters, interpretant-se a ell mateix i cantant la peça en qüestió. Ha mort a l'edat de 89 anys.

Jon Povey (1942-2023)

JON POVEY
(1942-2023)

La trajectòria dels Pretty Things va estar marcada per la mala sort. Un dels combos més salvatges, genuïns i originals del rhythm & blues britànic dels 60, pilar del rock psicodèlic que es va consolidar durant la segona meitat de la mateixa dècada i actor de pes del rock més incorruptible a partir d'aleshores, el grup encapçalat per Phil May i Dick Taylor hauria merescut molt més reconeixement de l'obtingut. És clar que el seu estatus gairebé de culte els va permetre tocar sempre de peus a terra i mantenir-se fidels a ells mateixos.

No van omplir mai estadis, però en canvi van lliurar en ple segle XXI obres tan rodones com "Balboa Island" (2007). Com aquest disc és com haurien d'haver sonat els Stones aleshores, va escriure al seu dia un crític musical britànic. I qui ho volgués entendre ho va fer a la primera. Si ara fa pràcticament tres anys justos perdíem a May, el seu vocalista, aquesta setmana ens hem hagut d'acomiadar de qui va ser-ne el teclista durant bona part de la seva trajectòria, Jon Povey.

Hi va entrar just a temps de gravar "Emotions" (1967), el tercer àlbum de la banda i l'inici de la seva escalada psicodèlica. Va participar a les sessions d'obres capitals com "S.F. Sorrow" (1968) –considerat com un dels primers exemples d'òpera rock- o "Parachute" (1970). I malgrat ser intermitent la seva presència a la formació al llarg de les dècades, va enregistrar tots els discos fins al citat "Balboa Island". Després va deixar el grup. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Billy "The Kid" Emerson" (1925-2023)

BILLY "THE KID" EMERSON

(1925-2023)

Veterà del rhythm & blues i pioner del rock'n'roll, Billy "The Kid" Emerson va iniciar la seva carrera a les files dels Kings of Rhythm d'Ike Turner. Hi va ingressar el 1952, quan venien de facturar la fundacional "Rocket 88" (1951), i al cap de dos anys va començar a volar pel seu compte. Pianista i cantant format a l'església, va gravar per segells com Sun, Chess o Vee-Jay abans d'obrir la seva pròpia disquera, Tarpon Records.

El gruix més destacable de la seva producció és el que va fer a Sun, amb títols com "Red Hot" (1955) –posteriorment versionada per Billy Lee Riley, a qui erròniament se'n sol atribuir l'autoria- o el seu debut, "No Teasing Around" (1954). A la cara b d'aquest darrer senzill hi havia el blues gran reserva "If Lovin' Is Believing", que Bob Dylan va fer servir de motlle pel seu "False Prophet". Referent i testimoni de temps difícils però fascinants, Emerson ha mort a l'edat de 97 anys.

Chuck Jackson (1937-2023)

CHUCK JACKSON
(1937-2023)

La més fatídica de les casualitats ha volgut que perdéssim a Chuck Jackson a dues setmanes del traspàs de Burt Bacharach. El de Carolina del Nord va gravar i publicar el 1962 un dels primers èxits radiofònics del llegendari compositor, aquell "Any Day Now" del qual Elvis Presley va facturar anys després una versió amb caràcter definitiu des de l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). Figura de pes del soul i el rhythm & blues de la dècada dels 60 –i fins als nostres dies, de fet-, el seu catàleg també inclou joies com "I Keep Forgettin'", del mateix 1962, composta per Jerry Leiber i Mike Stoller. Molts dels seus singles –gravats per disqueres com Wand o Motown- segueixen essent molt apreciats en circuits com el del Northern Soul. Abans d'anar en solitari havia format part dels Del-Vikings durant una temporada a finals dels 50. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Lillian Walker (1944-2023)

LILLIAN WALKER

(1944-2023)

A The Exciters se'ls recordarà sobretot per dues cançons. La primera, "Tell Him", una composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que van publicar com a single el 1962 i que va esdevenir tot un estàndard del soul, el rhyhtm & blues i la música pop. Prèviament l'havia gravat Dean Parrish amb el títol de "Tell Her", però van ser els de Queens qui va popularitzar una peça posteriorment versionada per Sonny & Cher i Vonda Shepard, entre d'altres.

La segona és "Do-Wah-Diddy", de 1964, gravació original d'una composició de Jeff Barry i Ellie Greenwich que la gran majoria hem conegut a través de Manfred Mann –els britànics la van gravar aquell mateix any amb el títol de "Do Wah Diddy Diddy"-. El seu repertori també inclou perles més obscures però igualment notables com ara "Blowing Up My Mind", molt apreciada en circuits com el del Northern Soul. Ha mort Lillian Walker, una de les fundadores del grup, a l'edat de 78 anys.

Charlie Thomas (1937-2023)

CHARLIE THOMAS
(1937-2023)

A mig camí de registres com el soul, el rhythm & blues o el doo-wop, The Drifters van ser una de les bandes vocals més genuïnes i alhora reconegudes de finals dels 50 i durant bona part de la dècada dels 60 –també la rampa de llançament de Ben E. King, però aquesta és una altra història-. Charlie Thomas va ser un dels components del grup durant els seus anys essencials.

Hi va entrar el 1958, quan George Treadwell, mànager del combo, en va expulsar els membres originals i va renovar la formació, i en va sortir el 1967. Pel camí va gravar bona part dels èxits de la banda, posant la veu solista en pistes tan irresistibles com "Sweets for My Sweet", de 1961. En anys posteriors va girar amb diversos conjunts que reivindicaven el llegat Drifter sense arribar a ser oficials. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Barrett Strong (1941-2023)

BARRETT STRONG
(1941-2023)

A Barrett Strong se'l recordarà sobretot com la veu que va cantar "Money (That's What I Want)", aquella fina rodanxa de desvergonyit rhythm & blues i soul en estat gairebé embrionari que va suposar el primer èxit radiofònic de l'imperi Motown quan va sortir del forn l'agost de 1959. En anys posteriors la va versionar gairebé tothom, dels Beatles als Flying Lizards passant pels Kingsmen o Junior Walker. La peça no l'havia compost Strong sinó Janie Bradford i Berry Gordy, un fet que crida l'atenció tenint en compte que el vocalista va acabar esdevenint més prolífic com a compositor que no pas com a intèrpret. Són incomptables, en aquest sentit, els himnes de la factoria Motown que porten la seva signatura. D'"I Heard It Through the Grapevine" de Marvin Gaye a "War" d'Edwin Starr, passant per "Smiling Faces Sometimes" dels Undisputed Truth o alguns dels títols més destacats de l'etapa psicodèlica dels Temptations –com ara "Cloud Nine", "Papa Was a Rollin' Stone" o "Ball of Confusion"-. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Adéu als últims supervivents de The Dynamics

The Dynamics.

Aquest mes de gener han mort els cantants George White i Fred Baker, els dos últims supervivents de The Dynamics, aquell grup de soul i rhythm & blues que serà recordat per singles com "Misery" (1963) –la peça que Peter Meaden pràcticament va copiar al cap d'un any any a l'hora d'escriure "Zoot Suit", el primer senzill d'uns High Numbers que en qüestió de mesos esdevindrien The Who-. Originaris de Detroit, inexplicablement no van arribar a fitxar mai per Motown però tant als seus singles com als dos àlbums que van arribar a gravar –"First Landing" (1969) i "What a Shame" (1973)- hi ressona el bo i millor de la música d'arrel afroamericana amb accent de la Motor City.

Un segle amb Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Es commemoren avui 100 anys del naixement de Sam Phillips, el fundador de Sun Records i com a tal un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50 –també d'una de les seves formes més primitives, el rockabilly-. Gran aficionat a la música afroamericana en un moment en què això no era ben vist en segons quins ambients –sobretot si un era blanc i vivia al Sud dels Estats Units-, el 1950 va obrir el llegendari Memphis Recording Service al 706 de l'avinguda Union, a Memphis, que al cap de pocs anys adoptaria el nom de Sun Studio –la discogràfica la va fundar el 1952-, on van gravar figures del rhythm & blues com Rosco Gordon o B.B. King.

El 1951 hi va produir la que sol considerar-se com la primera gravació de la història del rock'n'roll, el "Rocket 88" de Jackie Brenston and His Delta Cats –en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner, on Brenston cantava i tocava el saxo-, publicada aquell mateix any per Chess Records, de Chicago. El 1954 va estar als controls durant el fundacional enregistrament del "That's All Right" d'Elvis Presley, considerat com el punt de partida del rockabilly i en tot cas l'inici d'una de les grans revolucions culturals del segle passat. En anys posteriors, Phillips va descobrir també gegants com Johnny Cash, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis, entre d'altres.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

El 'reggae blues' d'Errol Linton

Esmicolant etiquetes en analògic als Toe Rag Studios londinencs.

Qui hagi escoltat amb atenció qualsevol dels múltiples recopilatoris temàtics que exploren els orígens de l'ska, s'haurà adonat que moltes de les peces d'aquest gènere enregistrades a Jamaica entre finals dels 50 i principis dels 60 podrien passar perfectament per sessions de rhythm & blues realitzades als Estats Units. De la mateixa manera, no és estrany escoltar traces d'ska en algunes de les pistes més sincopades del rhythm & blues nord-americà dels anys immediatament anteriors. El blues i els seus derivats van ser una influència clau en un dels gèneres que van definir la música jamaicana tal i com la coneixem a data d'avui. I al capdavall, ja se sap, quan un ofereix via lliure a la seva creativitat les etiquetes sobren.

El britànic Errol Linton va créixer escoltant reggae –un derivat de l'ska- al sud de Londres, i més concretament a Brixton, però des que de ben jove li va caure una harmònica a les mans es va interessar també pel blues fins al punt d'assimilar tota l'essència de l'escola de Chicago. I és aquesta barreja, la del reggae i el blues urbà més genuïns, la que ha definit el seu discurs des que va començar a tocar al carrer a finals dels 80 i fins als nostres dies, ja amb tota una colla de discos signats amb el seu nom i sovint autoeditats davant la manca d'interès d'una indústria del disc que no acaba d'entendre la seva vocació lliure de prejudicis. Deia en una entrevista recent que no entenia per què el seu vessant reggae pot arribar a suposar un problema per a determinats puristes del blues. I, francament, ells s'ho perden.

El seu darrer disc va veure la llum l'any passat sota el títol de "No Entry", i conté exercicis de blues i de reggae que encaixarien a les coordenades més canòniques d'ambdós gèneres. "Fools for Love" podria passar perfectament per una raresa del catàleg de Chess Records i faria les delícies d'una escena mod on també ho petaria el reggae primitiu de "Howlin' for My Darlin'", on la seva harmònica balla al ritme tropical sense deixar d'apuntar als soterranis més humits de la Windy City. És clar que la unió més ben trobada entre ambdós paisatges sonors és un "Love You True" que desconcertarà als puristes de cada costat amb la mateixa fermesa amb què esmicola qualsevol etiqueta. El plàstic, per cert, s'ha gravat en analògic als icònics estudis Toe Rag de la capital britànica.

Més informació:

Errol Linton  /  Pàgina web