Shemekia Copeland - "Uncivil War" (2020)

Passen els anys i cada dia queden més lluny aquells temps en què els promotors més espavilats solien presentar Shemekia Copeland com la filla de l'il·lustre Johnny Copeland. Des d'aleshores ha plogut molt i la novaiorquesa ha esdevingut per mèrits propis una de les veus més destacades i reconegudes del blues a escala global. Àlbums com "Outskirts of Love" (2015) o "America's Child" (2018) tenen fusta de clàssics atemporals, i les seves cançons evoquen dècades (segles) de tradició a la vegada que adrecen reptes tan contemporanis com la ferida oberta per l'administració Trump al seu país.

"Uncivil War" (2020) –el títol ja deixa les coses prou clares de bon principi- tracta justament d'això, de l'estat de les coses als Estats Units més convulsos de les últimes dècades. La peça titular recull el sentiment d'impotència de la població afroamericana en plena era del moviment Black Lives Matter, però ho fa amb una solemnitat que recorda els grans himnes que van acompanyar la lluita pels Drets Civils ara fa gairebé sis dècades. Essències gòspel i ressons country en una pista que des d'ara mateix es perfila com un dels pilars del cançoner de Copeland a llarg termini.

També el rhythm & blues greixós de "Walk Until I Ride" és un cant als anhels i les aspiracions d'aquells a qui la societat ha deixat enrere a causa del color de la seva pell. I la inicial "Clotilda's on Fire", un blues d'estètica nocturna amb Jason Isbell a la guitarra –un dels convidats il·lustres a unes sessions on també participen, entre d'altres, Steve Cropper i Duane Eddy, i on la producció va a càrrec de Will Kimbrough-, tracta sobre l'últim vaixell negrer nord-americà. També hi ha temps de rebaixar tensions amb un emotiu tribut al seu pare ("Love Song") o, fins i tot, una lectura en clau de soul del controvertit "Under My Thumb" dels Stones que inverteix els rols de gènere i de bé podria fer saltar més d'una espurna.

El disc 'estiuenc' de Dan Auerbach

Hi ha discos que pel motiu que sigui acaben esdevenint estacionals al nostre subconscient. Obres que podrien entrar a la primera en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però per alguna raó acabem associant amb una època determinada de l'any. A casa, per exemple, el fet que soni el segon treball en solitari de Dan Auerbach és tan sinònim de l'arribada de l'estiu com les sessions de música surf o les bateries de clàssics dels Beach Boys.

Un plàstic, "Waiting on a Song" (2017), que acostumo a punxar amb insistència a partir del mes de juny i que vaig abandonant de forma progressiva a partir de la primera quinzena de setembre. No és un àlbum de temàtica estiuenca –i la seva caràtula és essencialment tardorenca-, però les seves deu pistes desprenen totes les (bones) vibracions pròpies d'aquesta estació de l'any i, en definitiva, em fan companyia durant aquests tres mesos.

"Malibu Man" sona a còctel i posta de sol a la platja. "Livin' in Sin" remet a les formes més vitamíniques i assolellades de T.Rex. "Shine on Me" directament és el hit perfecte per cremar nits curtes i assaborir dies llargs. I bé, després hi ha aquell "Show Me" de factura elegant que m'agrada imaginar-me amb la veu de l'Elvis post-Comeback Special. Menció a part mereix una banda d'acompanyament integrada per il·lustres veterans de l'òrbita de Nashville i on figuren noms com els de Duane Eddy, John Prine o Jerry Douglas. Poquíssima broma.

Dan Auerbach - "Waiting on a Song" (2017)

Vuit anys ha trigat Dan Auerbach a lliurar el seu segon disc en solitari. Temps durant el qual l'hem pogut escoltar amb projectes com The Arcs o, és clar, The Black Keys. "Waiting on a Song" (2017) es troba més a prop dels primers que dels segons, però sobretot presumeix d'una identitat molt més definida que la del seu predecessor -"Keep It Hid" (2009), molt més proper als paràmetres sonors de les Tecles Negres-. Part del secret és una banda d'acompanyament on figuren destacats músics de sessió de Nashville i noms tan il·lustres com els de Duane Eddy, John Prine o Jerry Douglas.

No s'esperin aquí exercicis de blues sense adulterar, tampoc rodanxes de rock trencapistes com les que han fet dels Black Keys una de les bandes més grans del firmament indie contemporani. "Waiting on a Song" és exactament el tipus de disc que el nord-americà no hauria pogut signar amb cap altre dels projectes dels quals forma part. Un àlbum de pop en el sentit més ampli i heterogeni del terme. De cançons que haurien pogut conquerir les ones radiofòniques d'ambdós costats de l'Atlàntic d'haver-se publicat quatre dècades enrere, i que en ple 2017 es manifesten ideals per a amenitzar la temporada d'estiu que tot just comença.

Peces que juguen amb l'alta sofisticació (les cordes de "Malibu Man" o els arranjaments de "King of a One Horse Town") i a la vegada es deixen portar per una sensibilitat melòdica fora de sèrie ("Shine on Me" invoca els esperits de George Harrison, Badfinger i els Raspberries, i "Livin' in Sin" evoca per moments les essències de T.Rex). El funk greixós de "Cherrybomb" ens recorda les arrels negroides d'Auerbach, i la final "Show Me" directament sembla un outtake de la banda sonora de "Reservoir Dogs". Pocs plàstics tan rodons com aquest es facturaran durant el present exercici, en poden estar ben segurs. Sisplau, que algun promotor tingui la bondat de portar-lo als nostres escenaris.