El Sotabosc va a la UB

RAN RAN RAN

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

18 de març de 2016

Ran Ran Ran ja havien dit tot allò que havien vingut a dir, però el respectable no n'havia tingut prou i els va demanar un bis. "Farem una cançó d'un amic nostre", va anunciar Ferran Baucells abans d'enfilar la vitalista revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de Maurici Ribera (The Missing Leech). Reveladores paraules, les del cantant i vocalista. Perquè, a l'hora de fer versions, la majoria de bandes solen recórrer als cançoners d'aquells artistes que els han inspirat i que en algun moment els han servit com a referents -i això es tradueix, en el cas que ens ocupa, en noms com Pavement, Yo La Tengo, Pixies, Violent Femmes o la Velvet Underground-. En canvi Ran Ran Ran opten per homenatjar un amic, i això diu moltíssim d'ells.

Però comencem pel principi. Pel principi de tot, vull dir. Ran Ran Ran és una de les bandes que han donat forma al Sotabosc, una escena tan independent que el terme indie li va petit. Un entorn en constant retroalimentació amb circuits globals com el de l'antifolk i on militen entre d'altres El SistemÄ Suec -projecte personal de David Reig, baixista dels propis Ran Ran Ran-, el citat Ribera i Martina Borrut (Mad'zelle), que ahir va acompanyar la banda barcelonina durant bona part del repertori. En altres paraules, una escena de naturalesa essencialment subterrània va desembarcar en un dels espais més solemnes de la ciutat de Barcelona, el Paranimf de l'edifici històric de la UB. I ho va fer per la porta gran: de la mà d'un cicle, Els Vespres de la UB, que ahir acomiadava la seva primera edició hivernal amb xifres d'allò més rodones -ple gairebé absolut a les quatre sessions organitzades entre els mesos de febrer i març-.

El primer avís que Ran Ran Ran apuntaven amunt es va produir a finals de l'any passat amb el seu fitxatge per l'escuderia Bankrobber i la conseqüent edició de "Ran Ran Ran" (2015), un recopilatori que aportava llum a l'obra del grup -tres discos autoeditats fins aleshores-. El segon avís va tenir lloc ahir mateix mentre una part important del respectable entonava amb tanta naturalitat com complicitat peces com "Gernació" -durant la qual el bateria Jordi Farreras es va passejar per la sala utilitzant tot allò que se li posava al davant com a instrument de percussió: tota una cursa de fons tenint en compte les dimensions de l'espai-. La qual cosa vol dir que el públic aplegat a la UB no era dels que va als concerts perquè toca sinó coneixent allò que va a escoltar. Que per minoritària que sigui, a Barcelona existeix una massa crítica i que la gent de Sones -promotora del cicle- i Bankrobber l'ha sabut localitzar i mobilitzar. I que Ran Ran Ran van arribar a actuar en un espai emblemàtic havent-se guanyat prèviament els cors d'aquesta massa crítica. De vegades, la feina ben feta dóna grans resultats. Per molts anys.

Carla és un grup

CARLA

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

4 de març de 2016

"Som Carla", anunciava Carla Serrat minuts després d'haver començat la tercera sessió dels Vespres d'Hivern al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Som, primera persona del plural del verb ser. Perquè ja pot el projecte portar el nom de la vocalista i teclista -molt ben triat, per cert-, que a la pràctica és cosa de dos. D'ella mateixa i del baterista Toni Serrat -tots dos són germans de la també compositora i intèrpret Joana Serrat, un apunt tan recurrent com anecdòtic a aquestes alçades-. Carla és un grup, doncs, i no se'n parli més. I per si encara en queda cap dubte, només cal fixar-se en com es troben ambdós components situats a l'escenari: els sintetitzadors d'ella a la mateixa alçada que la bateria d'ell. Sense jerarquies, dos músics interactuant des de i al mateix nivell.

Carla es trobaven a la UB per a presentar el seu primer disc. Un "Night Thoughts" (2016) literalment acabat de sortir del forn i on el duet vigatà resumeix els seus dos anys de trajectòria a cop de paisatges nocturns i atmosferes fredes matisades amb la calidesa vocal de Serrat. Malenconia en clau digital i deu peces que escurcen distàncies entre Cocteau Twins i la banda sonora de "Drive" (2011). El van repassar sencer, amb l'ofici i la serenor acumulats a la carretera però també amb l'empenta de qui per fi veu la seva obra plasmada en un plàstic. Il·lusionada es mostrava ella quan li tocava introduir els temes i il·lusionats es van mostrar tots dos quan, en inesperada tanda de bisos, van haver de repetir una peça a falta de més repertori. Un "Lucky One" que va tornar a sonar a glòria i es va perfilar com a highlight d'un cançoner tan fresc com madur.

Ressonància

NOTHING PLACES

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

26 de febrer de 2016

El madrileny Emilio Sainz (guitarra i veu) i el català Xavi Molero (bateria) han servit al costat de gent com Iván Ferreiro o Inspira. I si bé és cert que sota la denominació de Nothing Places conserven el gust innat per la cançó pop entesa com a obra artesana, també ho és que la raó de ser d'aquest projecte és l'experimentació sonora aplicada a un format minimalista com és el de guitarra i bateria. El resultat són tot un seguit de ritmes repetitius, hipnòtics i fins i tot psicòtics, ballant amb una guitarra que tant pot presentar-se distorsionada com atmosfèrica o expansiva, i impregnats d'un subtil però omnipresent sentit melòdic. Afegeixin a tot plegat la ressonància d'un espai tan mastodòntic com és el Paranimf de la UB i obtindran una experiència còsmica de grans proporcions. La que es va viure la nit passada durant la segona sessió dels Vespres d'Hivern.

Big Bang flamenc

ROSALÍA amb RAÜL FERNANDEZ

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

19 de febrer de 2016

Setmanes enrere saltava la notícia que una sala de concerts barcelonina deixarà en breu de funcionar com a tal per a convertir-se en un espai dedicat exclusivament al flamenc. Tenint en compte la cèntrica ubicació del local i la manera com s'ha dut a terme l'operació -amb poques setmanes d'antelació van saber els antics programadors que havien de reubicar o bé suspendre tota l'agenda prevista per als propers mesos-, és fàcil deduir a quina mena de públic s'adreça aquest nou espai -el mateix que compra barrets mexicans a les Rambles, ni més ni menys-, i sobretot quina mena de flamenc s'hi programarà. I de ben segur no serà el mateix flamenc que es va poder escoltar ahir a pocs metres de la citada sala, si bé en un entorn molt més solemne. El del Paranimf de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, on Rosalía i Raül Fernandez van donar el tret de sortida dels Vespres d'Hivern -versió hivernal del cicle Els Vespres de la UB, que durant els mesos d'estiu programa sessions de música independent als jardins de la universitat-.

Rosalía és una cantaora que es perfila per moments com la propera gran revelació del flamenc barceloní. Una artista jove però de poderosa presència escènica, amb una veu que reclama nom propi i un currículum que pocs han assolit a la seva curta edat: ha cantat al Panamà, a Alemanya i als Estats Units, ha actuat en marcs com els del Palau de la Música, el Festival Grec o Primavera Sound, i ha col·laborat amb gent com Rocío Márquez o La Fura dels Baus. Ahir l'acompanyava el polifacètic Fernandez, músic de llarg recorregut amb formacions com Corn Flakes o el seu alter ego Refree, i productor d'alta volada que tant pot treballar amb Lee Ranaldo com amb Els Pets. En l'àmbit del flamenc destaca la seva tasca al costat de Kiko Veneno, la citada Márquez o, sobretot, Sílvia Pérez Cruz, amb qui va signar el monumental "granada" (2014).

Ella ve del flamenc més pur, però la recerca constant de nous estímuls li ha permès incorporar al seu registre formes del pop i del folk. Per això els seus cants al dolor resulten tan creïbles quan s'aferra a la tradició com quan entona amb Fernandez harmonies vocals que freguen el so Americana. Ell, en canvi, ve del rock i s'ha aproximat al flamenc des del màxim respecte però sobretot sense prejudicis. I si al costat de Pérez Cruz encara se servia de tot un arsenal on no faltava de res -pedals, efectes, distorsions, electricitat i atmosferes diverses-, ahir en va tenir prou amb una guitarra espanyola i una tècnica que abraça el cànon flamenc sense renunciar a un adn musical que mai s'hauria pogut concebre sense Hüsker Dü ni Johnny Cash. En certa manera es pot dir que tots dos han resseguit el mateix camí en sentit oposat i s'han trobat al vell mig del trajecte. En aquella coordenada on tot encaixa i la suma de les parts equival a un Big Bang, el punt de partida cap a un nou discurs que aquest mateix 2016 es materialitzarà si tot va bé amb forma de disc.