RAN RAN RAN
Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)
18 de març de 2016
Ran Ran Ran ja havien dit tot allò que havien vingut a dir, però el respectable no n'havia tingut prou i els va demanar un bis.
"Farem una cançó d'un amic nostre", va anunciar
Ferran Baucells abans d'enfilar la vitalista revisió marca de la casa de
"Vora el foc", un original de
Maurici Ribera (
The Missing Leech). Reveladores paraules, les del cantant i vocalista. Perquè, a l'hora de fer versions, la majoria de bandes solen recórrer als cançoners d'aquells artistes que els han inspirat i que en algun moment els han servit com a referents -i això es tradueix, en el cas que ens ocupa, en noms com Pavement, Yo La Tengo, Pixies, Violent Femmes o la Velvet Underground-. En canvi Ran Ran Ran opten per homenatjar un amic, i això diu moltíssim d'ells.
Però comencem pel principi. Pel principi de tot, vull dir. Ran Ran Ran és una de les bandes que han donat forma al Sotabosc, una escena tan independent que el terme
indie li va petit. Un entorn en constant retroalimentació amb circuits globals com el de l'antifolk i on militen entre d'altres
El SistemÄ Suec -projecte personal de
David Reig, baixista dels propis Ran Ran Ran-, el citat Ribera i
Martina Borrut (
Mad'zelle), que ahir va acompanyar la banda barcelonina durant bona part del repertori. En altres paraules, una escena de naturalesa essencialment subterrània va desembarcar en un dels espais més solemnes de la ciutat de Barcelona, el Paranimf de l'edifici històric de la UB. I ho va fer per la porta gran: de la mà d'un cicle, Els Vespres de la UB, que ahir acomiadava la seva primera edició hivernal amb xifres d'allò més rodones -ple gairebé absolut a les quatre sessions organitzades entre els mesos de febrer i març-.
El primer avís que Ran Ran Ran apuntaven amunt es va produir a finals de l'any passat amb el seu fitxatge per l'escuderia Bankrobber i la conseqüent edició de
"Ran Ran Ran" (2015), un recopilatori que aportava llum a l'obra del grup -tres discos autoeditats fins aleshores-. El segon avís va tenir lloc ahir mateix mentre una part important del respectable entonava amb tanta naturalitat com complicitat peces com
"Gernació" -durant la qual el bateria
Jordi Farreras es va passejar per la sala utilitzant tot allò que se li posava al davant com a instrument de percussió: tota una cursa de fons tenint en compte les dimensions de l'espai-. La qual cosa vol dir que el públic aplegat a la UB no era dels que va als concerts perquè toca sinó coneixent allò que va a escoltar. Que per minoritària que sigui, a Barcelona existeix una massa crítica i que la gent de Sones -promotora del cicle- i Bankrobber l'ha sabut localitzar i mobilitzar. I que Ran Ran Ran van arribar a actuar en un espai emblemàtic havent-se guanyat prèviament els cors d'aquesta massa crítica. De vegades, la feina ben feta dóna grans resultats. Per molts anys.
