Amb un parell de mirades

JOANA SERRAT
Apolo 2, Barcelona
21 d'octubre de 2022

La força de les petites coses. Tot allò que es pot afirmar amb tan sols un gest i un parell de mirades. O de com el context pot arribar a engrandir (encara més) la creació artística. Joana Serrat va explicar la nit passada que "These Roads", una de les cançons que formen el seu darrer àlbum, "Hardcore from the Heart" (2021, Great Canyon Records), s'inspira en les vivències de qui després d'haver rodat per mig món amb una guitarra a les mans, acaba trobant confort i aixopluc al costat dels seus éssers més propers. Tot seguit, mentre començaven a sonar les primeres notes de la peça en qüestió, es va girar i va somriure tot mirant als ulls dels seus germans, Carla i Toni Serrat, teclista i bateria respectivament de la banda que l'acompanya, The Great Canyoners. I no li va caler dir res més.

La trajectòria de Serrat ha estat certament meteòrica –també una mostra de com una es pot obrir camí molt més enllà de les pròpies fronteres sense necessitat de fer massa soroll ni esdevenir carn de clickbait-. Durant els darrers anys s'ha fet escoltar en destacats escenaris d'ambdós costats de l'Atlàntic, ha treballat amb referents de la mida d'Israel Nash o Joey McClellan (Midlake), i ha vist com la sempre exigent crítica anglosaxona es rendia de forma incondicional davant d'obres com la que ahir venia a presentar a la sala petita d'Apolo. Però res de tot això li ha fet perdre el món de vista ni l'entusiasme de tocar per als seus i entre els seus, recolzada per una formació que en aquesta ocasió completaven vells coneguts com Vidal Soler (guitarra), Bernat Sánchez (guitarra) i Rubén Alcázar (baix).

Va trencar el gel amb els cristal·lins repunts de "Lonely Heart Reverb" i la robusta escalada de "Western Cold Wind" abans de prémer l'accelerador amb els paisatges fronterers de "Shadows of Time" i el dinàmic roots rock de "Walk in Sin", augmentat per l'ocasió amb una majestuosa introducció digna del Dylan més metafísic dels 70. La citada "These Roads" va ser la primera cita a "Hardcore from the Heart", fil conductor d'un repertori on van brillar amb força els vaporosos contorns de "You're with Me Everywhere I Go", la desolada cadència nocturna de "Hotel Room 609" i el tour de force de "Demons", prova de vida de qui surt a l'escenari a exorcitzar els seus propis fantasmes però alhora ofereix mostres d'estar-s'ho passant tan bé com el primer dia sobre les taules.

En tanda de bisos va enfilar tota sola les formes folk de "Wild Beast" i "Summer Never Ends", va recuperar la banda per citar a Bruce Springsteen amb una estripada i terminal lectura en català d'"I'm on Fire", va submergir-se de ple en l'huracà lisèrgic que va esdevenir "Easy" i va refermar l'esclat post-punk de "Pictures" com un clàssic de ple dret del seu catàleg. Es va acomiadar embolcallada amb el drama torrencial de "Take Me Back Where I Belong", o tot allò que una pot arribar a treure de dins quan se li ha trencat quelcom més que el cor. Havia anunciat Serrat a través de les xarxes socials que aquest seria el seu últim concert a Barcelona en una bona temporada. I efectivament se'n va anar amb la tranquil·litat d'haver dit tot allò que havia vingut a dir, però sobretot amb la determinació de qui encara té camp per córrer.

Carla - "In the Forest" (2016)

Pole Dance i electropop oníric. Tot un contrast i tota una combinació la que ha assolit el realitzador Alex Sardà al primer videoclip de Carla. "In the Forest" mostra dones de diferents condicions practicant Pole Dance i entrellaçant les seves respectives històries. La peça en qüestió forma part del disc de debut del duet osonenc, "Night Thoughts" (2016, Sones). Poden veure'l aquí.

Carla és un grup

CARLA

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

4 de març de 2016

"Som Carla", anunciava Carla Serrat minuts després d'haver començat la tercera sessió dels Vespres d'Hivern al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Som, primera persona del plural del verb ser. Perquè ja pot el projecte portar el nom de la vocalista i teclista -molt ben triat, per cert-, que a la pràctica és cosa de dos. D'ella mateixa i del baterista Toni Serrat -tots dos són germans de la també compositora i intèrpret Joana Serrat, un apunt tan recurrent com anecdòtic a aquestes alçades-. Carla és un grup, doncs, i no se'n parli més. I per si encara en queda cap dubte, només cal fixar-se en com es troben ambdós components situats a l'escenari: els sintetitzadors d'ella a la mateixa alçada que la bateria d'ell. Sense jerarquies, dos músics interactuant des de i al mateix nivell.

Carla es trobaven a la UB per a presentar el seu primer disc. Un "Night Thoughts" (2016) literalment acabat de sortir del forn i on el duet vigatà resumeix els seus dos anys de trajectòria a cop de paisatges nocturns i atmosferes fredes matisades amb la calidesa vocal de Serrat. Malenconia en clau digital i deu peces que escurcen distàncies entre Cocteau Twins i la banda sonora de "Drive" (2011). El van repassar sencer, amb l'ofici i la serenor acumulats a la carretera però també amb l'empenta de qui per fi veu la seva obra plasmada en un plàstic. Il·lusionada es mostrava ella quan li tocava introduir els temes i il·lusionats es van mostrar tots dos quan, en inesperada tanda de bisos, van haver de repetir una peça a falta de més repertori. Un "Lucky One" que va tornar a sonar a glòria i es va perfilar com a highlight d'un cançoner tan fresc com madur.

De botigues (de discos)

RECORD STORE DAY 2015

Ultra-Local Records i Surco, Barcelona

18 d'abril de 2015

He llegit aquests darrers dies publicacions en mitjans digitals posant en qüestió el sentit del Record Store Day. I la veritat és que he al·lucinat. Que ningú em malinterpreti, cadascú és lliure de pensar, opinar i expressar allò que cregui convenient. Però el grau de sectarisme inherent en algunes d'aquestes publicacions em sembla alarmant. He arribat a llegir que les multinacionals del disc s'han aprofitat del Record Store Day. Doncs bé, deixem les coses clares. El Record Store Day va néixer com a iniciativa per a animar un sector, el de les botigues de discos alienes a tota cadena o franquícia, que es trobava i en certa manera segueix trobant-se amenaçat per les circumstàncies del moment que vivim. Si les multinacionals del disc mai s'hi haguessin sumat, les hauríem criticat per no donar suport al sector. Ara que s'hi sumen, diem que se n'han aprofitat quan l'únic que han fet és editar productes exclusius de la mateixa manera que ho fan les independents.

Suposo que és un dels grans vicis dels temps que corren. Aquests temps d'immediatesa i respostes instantànies via Twitter, Facebook o el que sigui. Quan quelcom funciona i genera una certa expectació, de seguida cal posicionar-se a favor o en contra. La qüestió és fer soroll, perquè qui no en fa no existeix. I entre els que han fet soroll contra el Record Store Day vaig observar una nova iniciativa que fins i tot ha tingut temps de batejar-se amb un cert grau d'ironia. No en recordo el nom exacte, ara mateix, però el cas és que es presenten com a alternativa al Record Store Day, venint a dir que aquest ja és cosa del passat, que ha perdut la seva puresa i que ells -els organitzadors d'aquesta nova iniciativa- ho faran millor. Doncs molt bé, que tinguin molta sort i si mai fan res que valgui la pena tenir en compte seré el primer d'aplaudir-los. Però de moment i fins que això no passi, em sap greu dir-ho, em sembla un altre cas d'allò que en castellà anomenen "Quítate tú para ponerme yo".

És evident que no tot brilla com hauria de brillar al Record Store Day. Paul Weller se'n va desmarcar ara fa un any, indignat perquè els articles exclusius que ell editava amb motiu de la jornada acabaven revenent-se a eBay a canvi d'autèntiques fortunes. Valoro i aplaudeixo el gest del Modfather, però em costa de creure que algú com ell, amb tants anys d'experiència acumulada en un negoci que no entén de bones maneres, es sorprengués per un fet tan habitual com aquest. Habitual, sí, perquè passa exactament el mateix amb discos de col·leccionista que no tenen res a veure amb el Record Store Day i amb moltes entrades d'esdeveniments de tota mena. El dia que les entrades per als seus concerts es revenguin a preus que superin amb escreix els de sortida -si és que no s'ha donat ja el cas-, també deixarà d'actuar en directe? Efectivament, el que determinades persones puguin fer amb els articles del Record Store Day pot ser molt lleig, però en qualsevol cas la culpa és d'aquestes persones i de ningú més.

Polèmiques al marge, jo vaig assistir ahir al Record Store Day. Vaig comprar alguns discos -en cap cas edicions exclusives, perquè d'entrada no m'interessen-, tal i com ho faig altres dies menys assenyalats en què em puc escapar a una disqueria -vaja, que m'agrada comprar discos i ho faig sempre que puc-. També vaig gaudir d'unes quantes actuacions que em van animar part del dia -més detalls sota aquestes línies-. I vaig observar, als dos establiments que vaig visitar -Ultra-Local Records i Surco, una de jove i una altra de veterana-, una afluència de públic que malauradament no és habitual a les botigues de discos.

Desitjaria que aquesta afluència es registrés cada dia, i que de passada es traduís en xifres que garantíssin la continuïtat de negocis i locals sense els quals m'és impossible concebre el món que m'envolta. També desitjaria que es parlés del Record Store Day de la mateixa manera que es parla de la Diada de Sant Jordi -però, a poder ser, sense el lamentable circ mediàtic que l'envolta-. Però sóc conscient d'on visc i del paper que juga la música en un país on la cultura és considerada pels que manen com un luxe. Per això celebro que, com a mínim durant un dia, aquells herois de peu de carrer que són els venedors de discos puguin veure una mica més reconeguda la seva tasca -ja no parlo de fer calaix, que ja se sap que mirar és gratis i gratar-se la butxaca sempre acaba fent mandra-. I que, de passada, els melòmans poguem descobrir en directe noves propostes i gaudir de prop grups i solistes que ens agraden.

INVISIBLE HARVEY. Sofisticació pop.

JUANPE, DANI Y SERGI. Nou projecte amb gent de La Banda Municipal del
Polo Norte i El Petit de Cal Eril. Irresistibles capes de melodia i bon gust.

CARLA. Càlida veu i atmosferes de glaç.

LE PETIT RAMON. Enorme en les distàncies curtes.

FERRAN PALAU. Alçant el vol en solitari.