MONTHS OF INDECISION
Espai BM, Granollers
23 de maig de 2015
La veu pot ser la més poderosa de les armes. Ho deu saber prou bé Sox “Kirsti Schmidt”, que de veu en té un bon tros. I que a sobre la fa servir per canalitzar reflexions existencials al voltant de l’amor, la solitud o la passió. Ahir, deia, es trobava sota els efectes d’una lleugera afonia. Però ningú ho hagués dit, tenint en compte el que es va poder veure i (sobretot) escoltar a l’Espai BM. Tot un torrent vocal projectant el bo i millor de la tradició musical nord-americana. Sense microfonia ni cap més recurs que les seves pròpies capacitats i l’envejable acústica de la sala. Sobre les austeres notes d’una guitarra que apunta al folk però ve del punk. Amb l’acompanyament al violoncel del seu insperable Ely Fair. I amb les aportacions de la trompetista Camille Charlier, incorporació d’última hora a una gira que porta ja setmanes recorrent de cap a peus el continent europeu.
Months Of Indecision vénen d’Olympia, una ciutat de l’estat nord-americà de Washington on durant les últimes dècades han passat moltes coses. De K Records al moviment riot grrrl, passant per diversos capítols col·laterals de la història de Nirvana. No és casualitat doncs que fos en aquell mateix epicentre on es gestés, ara fa quatre anys, una de les entitats més singulars que s’han pogut escoltar darrerament en l’àmbit del folk a l’altre costat de l’Atlàntic. Com tampoc ho és que ells mateixos rebutgin tota etiqueta i es defineixin com a punks cantant tristes cançons d’amor -no em diguin que no és gran la definició-. I encara menys que en tan sols aquests quatre anys hagin girat per Europa en tres ocasions.
La d’ahir era la seva última aturada a Catalunya. Entorn de luxe -l’obra pictòrica de Hans Móller presidia les parets de la galeria d’art- i marc de proximitat per a un esdeveniment que va satisfer conversos i va convertir els indecisos -famílies senceres van arribar a entrar i a quedar-se a l’interior de l’Espai BM, atretes pel que havien pogut escoltar des del carrer-. I és clar, peces tan rodones com les que conformen aquest tros de debut discogràfic que és “This Is the Past” (2015). El final, amb “Sleep Walking” -original de Modest Mouse– sonant a flor de pell, va ser màgic. Quan es van acomiadar, hom tenia la sensació d’haver presenciat quelcom que s’escapava de tota convenció. D’haver descobert una d’aquelles bandes que no admeten comparació. I d’haver viscut una d’aquelles experiències que rarament es repeteixen.
Originalment publicat a Brubaker.
