 |
Maurici Ribera (a la dreta de l'escenari), acompanyat per Jordi Espinach (Liannallull)
i Mau Boada (Esperit!), ahir a la nit al cinema Aribau Club 2 de Barcelona, després
de l'estrena del documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech". |
Fa anys, durant un viatge a Nova York, vaig entrar en contacte amb quelcom anomenat antifolk. N'havia sentit parlar, i fins i tot en coneixia alguns dels exponents sense relacionar-los amb aquella etiqueta, però fins aleshores no m'havia adonat que jo mateix tenia quelcom en comú, com a mínim, amb la majoria d'ells. Mesos després vaig tornar a Nova York i vaig oferir un concert al Sidewalk Cafe, epicentre del moviment antifolk i bressol artístic de músics que d'una manera o altra m'havien marcat o estaven a punt de fer-ho. L'experiència va ser intensa, màgica i inoblidable, però un cop vaig tornar a les esferes barcelonines vaig recordar que això no era Nova York ni Londres. Que vivia en un país on totes les manifestacions musicals contemporànies -del rock'n'roll al punk passant pel hip hop- havien arribat tard i malament, i que l'antifolk seguiria exactament el mateix camí. I així va ser, començant per un projecte musical, el que jo mateix tenia aleshores entre mans, que no deixava de ser una mala còpia dels originals.
Anys després i en termes generals, l'antifolk segueix essent un gran desconegut a casa nostra, però amb el temps ha acabat englobant propostes tan singulars i interessants com les de
The Missing Leech,
Sam Destral o
Joan Colomo -si bé aquest últim mai s'ha identificat explícitament amb l'etiqueta-. Fins i tot s'ha rodat un documental,
"This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", que es va estrenar ahir mateix en el marc de l'In-Edit i on jo mateix vaig tenir el gust d'intervenir. Havent dit això, m'agradaria felicitar el director
Vicenç Ferreres i a tot l'equip de Plans Films per la feina feta, aplaudir el seu valor a l'hora d'acostar-se a un àmbit fins ara poc o gens explorat periodísticament a casa nostra i agrair-los l'esforç que han dut a terme per a aportar una mica de llum a tot plegat. També m'agradaria celebrar el fet que el protagonista del documental sigui un dels meus millors amics,
Maurici Ribera (aka The Missing Leech). I finalment m'agradaria destacar el retrat que amics i coneguts del Maurici han (hem) traçat tant al voltant del seu alter ego artístic com sobretot de la seva persona.
L'únic 'però' que hi vaig trobar, i ho dic sense cap ànim de criticar, és la manca de concreció al voltant del terme antifolk. I si ho dic sense ànim de crítica és per dos motius. El primer, que aquesta mena de final obert acaba jugant a favor del film: el misteri es manté intacte. El segon, que part de la culpa és d'un servidor per no haver-se explicat millor quan li tocava. Francament, crec saber prou bé què és l'antifolk, però ja fa temps que responc a tan repetida pregunta amb alguna broma més o menys afortunada. El dia que em van entrevistar pel documental no va ser menys, i si bé és cert que probablement aquell no era el moment de fer bromes, també ho és que aportar una resposta enciclopèdica com la que ja es pot trobar en publicacions i pàgines web diversos hauria resultat tan insuls com feixuc. En qualsevol cas, bromes i definicions al marge, cal recordar que l'antifolk va sorgir a la Nova York de principis dels 80 com a resultat d'una rebel·lió. La d'uns músics inconformistes -
Lach al capdavant- contra el conservadorisme imperant aleshores al folk nord-americà -encara en plena ressaca del revival dels 60-.
En altres paraules, l'antifolk era la reacció a un dogma. Un dogma que mai hem tingut a casa nostra -segurament n'haguem patit de pitjors, però aquest en concret no l'hem tingut- i contra el qual, per tant, és absurd rebel·lar-se. Però no és aquesta la qüestió -com acabo d'apuntar, de dogmes contra els quals rebel·lar-nos no ens en falten-. El que m'inquieta és observar com mica en mica el propi antifolk ha esdevingut a casa nostra un dogma en si mateix. A un nivell molt subterrani, si volen, però un dogma al capdavall. Mentre en països com els Estats Units o el Regne Unit ha estat i segueix essent un mitjà, un paraigües sota el qual neixen i creixen projectes i discursos d'allò més heterogenis, a casa nostra sembla ser l'antifolk una finalitat en si mateixa -i posats a buscar culpables, segurament jo en sigui un dels principals-. Una etiqueta tan banalitzable com 'indie' o 'hipster'. I era aquí on volia anar a parar. No importen les definicions. Tant se val si la paraula es troba en boca de molts o de pocs. El que compta és allò que entenem i fem entendre. Ahir a la nit, un documental sobre Maurici Ribera va omplir una sala de cinema de Barcelona. Bravo, una boníssima notícia, i tant que sí. Tant de bo que tots n'haguem pres bona nota. Que allò que es va veure i escoltar a la pantalla generi exemple. I que a partir d'ara comencem a desfer dogmes en comptes de generar-ne de nous. En cas contrari, molt em temo que l'antifolk seguirà essent a casa nostra poc més que una bombeta.
