Gary Wright (1943-2023)

GARY WRIGHT
(1943-2023)

Hi haurà qui recordarà a Gary Wright sobretot com a autor de "The Dream Weaver" (1975), considerat com el primer àlbum de rock gravat sense guitarres i amb els teclats com a instrumentació base –la peça que el titula és un clàssic del soft rock i es pot contemplar com un precursor del synth pop-. El cert és que la seva carrera musical ja venia de lluny quan el va publicar, i havia fet moltes voltes. Natural de Nova Jersey, se'n va anar a estudiar a Berlín i va acabar dedicant-se professionalment a la música un cop establert a Londres i integrat a les files d'Spooky Tooth –com a teclista i segon vocalista-, amb els quals va gravar entre finals dels 60 i la primera meitat dels 70 tota una sèrie de discos que es consideren clàssics del blues rock britànic. També durant aquella època es va fer amic de George Harrison, amb qui va compartir l'interès per l'espiritualitat i les religions orientals, i va arribar a tocar en obres de la mida d'"All Things Must Pass" (1970) i el recentment cinquantenari "Living in the Material World" (1973). Ha mort a l'edat de 80 anys.

50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.