50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS
(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

50 anys del concert per Bangladesh

Harrison i Dylan, durant el concert per Bangladesh.

Va ser el primer macroconcert benèfic de la història de la música pop, i es pot contemplar encara avui com el testimoni d'un moment en què els conceptes macroconcert i benèfic, l'un al costat de l'altre, encara no aixecaven les sospites que solen aixecar a hores d'ara. The Concert for Bangladesh, el concert per Bangladesh, celebrat avui fa 50 anys, va ser una iniciativa de George Harrison i Ravi Shankar per posar sobre la taula el genocidi que el govern paquistanès estava portant a terme a l'antic Paquistan Oriental, actual Bangladesh, donar visibilitat a les víctimes i recaptar fons per ajudar als milers de refugiats que va causar aquell episodi.

L'esdeveniment va tenir lloc al Madison Square Garden l'1 d'agost de 1971. Harrison i Shankar es van fer acompanyar per amics i coneguts com Ringo Starr, Bob Dylan, Eric Clapton, Billy Preston, Badfinger o Leon Russell. El resultat va ser una actuació històrica on els músics van alternar els seus respectius repertoris amb una naturalitat i un sentit de l'empatia difícils d'observar a data d'avui en mogudes d'aquesta mida. Van sonar "My Sweet Lord", "Here Comes the Sun", "Something", "Blowin' in the Wind", "Just Like a Woman" i moltes més. I com va reconèixer Shankar, de la nit al dia tothom va conèixer el nom de Bangladesh. Sí, hi va haver un temps en què la música pop podia i volia canviar el món.

Leon Russell (1942-2016)

LEON RUSSELL

(1942-2016)

La història de la música pop està plena d'il·lustres secundaris. Personatges clau que mai s'han trobat a primera línia però sense els quals no s'entendrien moltíssimes coses. De Dylan a Sinatra, de B.B. King a Ike & Tina Turner i de Joe Cocker a Elton John, la trajectòria de Leon Russell va plena d'episodis brillants que en absolut haurien d'eclipsar la magnitud de l'obra que va publicar al seu propi nom. Un atac de cor posava punt i final ahir a una vida dedicada a la música. En pau descansi.