Com el filòsof i sociòleg alemany, la cantautora del Maresme parteix del fet d'estimar per analitzar la complexitat de l'ésser humà. I tot plegat ho fa a cavall del pop d'autor de factura intimista i del jazz vocal més minimalista. "M'havia acostumat a tenir-te a prop, a comptar amb tu cada cop que em sentia sola al món", canta a la càlida "I em pregunto" –atenció als arranjaments bacharachians-. "Em vas dir que l'amor ens desafina com un piano vell", murmura a la tendra però torrencial "Desafinada" –poema de Sònia Moll-. "Em desfaig de tot el pes que no em deixava ser", sentencia a la primaveral "Ara soc ocell".
Gravat amb dos vells coneguts com són els multiinstrumentistes –i productors- Arnau Figueres i Kquimi Saigi, la portada del disc és obra de la fotògrafa Sara Guerrero. Es tracta d'una imatge captada amb una càmera Polaroid que vol ser, segons les notes promocionals de l'àlbum, el reflex imperfecte d'un instant concret. La imperfecció com a llei de vida i com a element intrínsec de la condició humana. L'error, la caiguda i el tornar a començar. "L'art d'estimar", el disc, també va d'això.
