Bluegrass a plaça

RED PIG BLUEGRASS + BUM DITTY
FIMAC 2023 @ Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de la Caserna, Granollers

2 de setembre de 2023

El doble concert de Red Pig Bluegrass i Bum Ditty al FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer) de la festa major de Granollers es va acabar amb una jam espontània al bell mig de la plaça. Els components de totes dues bandes –més Magalí Sare (flauta i veu), que ja havia sortit a tocar una peça durant l'actuació de Bum Ditty- improvisant cançons tradicionals en clau de bluegrass amb el respectable al seu voltant. Detalls que no solen donar-se en aquests macrofestivals a petita escala que han esdevingut les festes majors, i que sens dubte marquen diferències. Les festes populars haurien de ser això, ni més ni menys.

Red Pig Bluegrass és un quartet barceloní de música d'arrel nord-americana, encapçalat per Xavi Ollé dels Booty Hunters (guitarra i veu) i augmentat amb tot un Ricky Araiza al banjo –extraordinari el combat que es van marcar tots dos en una atòmica versió de "Dueling Banjos", l'estàndard d'Arthur Smith-. Durant una hora frenètica van despatxar clàssics com "Foggy Mountain Breakdown" (Flatt & Scruggs), "Folsom Prison Blues" (Johnny Cash), "Cocaine Blues" (Troy Junius Arnall) o fins i tot "Ace of Spades" (Motörhead). El bluegrass de tota la vida, interpretat amb el màxim rigor i amb unes gotes d'actitud punk.

Prèviament, Bum Ditty ho havien petat amb el seu refrescant maridatge de música tradicional nord-americana i arrels mediterrànies, sempre amb la dosi necessària de frescor i desvergonyiment. Com uns Moldy Peaches fent versions de la Charlie Daniels Band, amb aquesta frontwoman tot terreny que és Joana Gumí en primer terme i una base instrumental tan àgil com robusta, capaç de fer ballar la plaça com en una revetlla de tota la vida i, alhora, enfilar patrons rítmics gairebé progressius. A destacar la cançó "El balancí", una reflexió en clau feminista sobre un coixí de high lonesome sound on van ressonar misteris ancestrals.

Red Pig Bluegrass.

Bum Ditty.

"Guantanamera", com mai abans l'havíem escoltat

Magalí Sare i Manel Fortià - Foto Amaia Miranda. 

Tota una demostració de com fer una versió. Allò d'agafar una peça musical ja existent i reinterpretar-la a partir de la seva mateixa essència, transportant-la al terreny propi però sobretot atorgant-li nova vida. Despatxant-la, en definitiva, tal com el respectable no l'havia escoltat mai abans. És exactament el que han fet Magalí Sare i Manel Fortià amb "Guantanamera". Una de les cançons més conegudes del folklore cubà, deconstruïda en clau de jazz cubista i amb una introducció de contrabaix i percussió que és punk rock en estat pur. Efectivament, "Guantanamera" tal com mai l'havíem ni tan sols imaginat.

La pista en qüestió és una de les interpretacions més sorprenents que s'han escoltat darrerament per aquestes latituds nostres, també una de les perles més absolutes del segon àlbum que signen de forma conjunta la cantant barcelonina i el contrabaixista gironí –augmentats per les percussions de David Domínguez-. Un "reTORNAR" que publicarà el mes vinent Segell Microscopi i que torna a explorar la música d'arrel llatinoamericana des d'una perspectiva tan respectuosa com atrevida. A destacar també títols com "Tornar", adaptació al català del "Volver" de Carlos Gardel, la desvergonyida aproximació al "Cambalache" d'Enrique Santos Discépolo, i l'onírica lectura del poema "La meva àvia", de Joan Antoni Carrau.

Més informació:

Segell Microscopi  /  Pàgina web

Trestautores amb Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, a El 9 Nou

El Tastautors va tancar divendres passat la seva 18a convocatòria amb la reedició del format Trestautores. Concert inèdit i exclusiu amb Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, que van actuar juntes per primer cop al Teatre Auditori Cardedeu. Prèviament havíem pogut degustar les cançons de Pau Roget. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Trestautores: Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande

Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, la nit passada al TAC.

TRESTAUTORES
Tastautors 2022
Teatre Auditori Cardedeu

25 de febrere de 2022

I malgrat tot, la vida segueix el seu curs. El context general d'aquests darrers dies no convida precisament a parlar de música, ni tan sols a escoltar-la, però tot i això la nit passada ens vam acostar fins al Teatre Auditori Cardedeu (TAC), escenari de l'última sessió del Tastautors 2022, també un refugi contra les inclemències d'un món que sovint –i ara més que mai- costa d'entendre. Reedició del format Trestautores, un concert exclusiu i de producció pròpia del cicle cardedeuenc, que convida tres artistes femenines a compartir espai escènic tot alternant peces dels seus respectius repertoris –la proposta s'havia estrenat ara fa dues edicions-.

D'aquesta manera, tres veus a l'alça com són les de Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, no tan sols van dialogar entre elles, sinó que es van manifestar com un conjunt d'allò més sòlid. Tant a l'hora de rescatar les peces més reconeixibles del cançoner de cadascuna, com al moment d'avançar composicions inèdites –totes tres tenen previst publicar nous treballs al llarg d'aquest any-, allò que interpretaven semblava fet a mida del format de trio amb què es van presentar ahir, intercanviant-se instruments que van anar de la guitarra als sintetitzadors i de les percussions als teclats, i teixint unes harmonies vocals d'un altre món. La vida segueix el seu curs, i la música ajuda a fer-la més plàcida. Malgrat tot.

La prèvia del divuitè Tastautors, a El 9 Nou

El Tastautors és a punt de desplegar el cartell de la seva divuitena edició, on destaca la presència de Roger Mas, El Petit de Cal Eril, i el concert exclusiu Trestautores amb Paula Grande, Gessamí Boada i Magalí Sare. Serà a partir del 29 de gener al Teatre Auditori Cardedeu, on també actuaran Pau Roget, Isabel Vinardell i Marc Parrot. Abans, La Ludwig Band, Ariox i Joan Colomo actuaran al Tarambana en el marc de l'Off Tastautors. Avui en fem la prèvia a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Donovan canta contra l'ampliació de l'Aeroport del Prat

Donovan, en una captura del videoclip de "Som natura!".

És àmplia i transversal, com sol dir-se ara, la llista de veus que han sumat esforços per cantar a favor de la consciència ambiental i contra el canvi climàtic. Noms més o menys reconeguts de l'escena catalana que van de Lluís Llach a Koko-Jean Davis, passant per Magalí Sare, Txell Sust, Gerard Quintana, Suu o Lluís i Joan Fortuny de la Companyia Elèctrica Dharma, donant forma a una cançó, "Som natura!", que va compondre l'estiu passat el músic, periodista i activista cultural Lluís Marrasé arran del projecte d'ampliació de l'Aeroport del Prat.

Potser el més sorprenent de tot plegat sigui la participació, per bé que de forma subtil, del llegendari Donovan, que s'atreveix a cantar en català per sumar-se a una causa noble. Curiós, per cert, que mentre celebrem el fet que l'autor de "Mellow Yellow" canti en la nostra llengua, obviem que que és un dels artistes internacionals més cars de veure als nostres escenaris –va fer una excepció l'any 2017 en el marc del Festival Músiques Disperses-. I la cançó? Bé, podríem dir que és una mena de versió nostrada del "We Are the World", i que cadascú ho interpreti com ho consideri més oportú –en tot cas, insistim, la causa és noble-. Poden visionar-ne el videoclip a Youtube.

"Els Segadors", segons Sare i Fortià

Fortià i Sare, actuant a la presa de possessió d'Aragonès,
el passat 24 de maig – Foto Generalitat de Catalunya.

Si encara no n'havíem tingut prou amb tot el soroll generat per la suposada (i en tot cas ben publicitada) clenxa de l'enèsim enfant terrible eurovisiu, l'altre tema estrella del que portem de setmana sembla ser el debat sobre si és pertinent o no que dos artistes joves i amb talent facin el que els roti amb un himne que, com tots els himnes, pateix de tants anys tancat amb pany i clau en una vitrina plena de formol. Parlo, és clar, de la versió d'"Els Segadors" que es van marcar dues figures a l'alça de l'escena jazzística catalana com són Magalí Sare i Manel Fortià, durant la presa de possessió de Pere Aragonès com a President de la Generalitat.

Personalment, vaig trobar força descafeïnada la lectura que el contrabaixista i la vocalista van realitzar de l'himne de Catalunya, més encara tenint en compte el bon gust de boca que m'havia deixat la seva actuació recent al Jazz Granollers Festival tot presentant el notable "Fang i núvols" (2020). No passa res: ni el meu criteri és absolut, ni és aquest el primer cop en què uns artistes que trobo interessants ofereixen una actuació que no m'acaba de convèncer. Però em pregunto si molts dels detractors que porten ben bé tres dies disparant a matar, s'han parat a escoltar l'àlbum en qüestió i a descobrir un discurs, el d'aquest genial duet, que explica la seva personal aproximació a una peça com "Els Segadors".

No em va acabar d'agradar la versió en qüestió, deia, per qüestions estètiques i també de gust en termes estrictament subjectius. Tampoc estic segur de si l'ús del llenguatge inclusiu juga en casos com aquest a favor o en contra de l'objectiu que persegueix aquest recurs. Però aprecio el component de risc que comporta adaptar un himne a partir del mateix exercici amb què un adapta els estàndards que formen el primer disc conjunt de Sare i Fortià, i sumar-hi una reivindicació pròpia dels temps que corren. També aprecio el valor de qui toca allò que les convencions assenyalen com a intocable, de qui ha entès que els símbols, com les normes, es poden matisar i fins i tot qüestionar. I només per això, aplaudeixo el seu gest.

Somebody, Magalí Sare i Manel Fortià a El 9 Nou

Pop independent amb accent dels 90 i jazz minimalista d'abast transatlàntic. Avui, a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), parlem del nou ep de Somebody i del concert que Magalí Sare i Manel Fortià han ofert aquest cap de setmana al Casino de Granollers en el marc del 31è Jazz Granollers Festival.

Tot allò que es pot dir amb una veu i un contrabaix

MAGALÍ SARE I MANEL FORTIÀ

31è Jazz Granollers Festival, Casino de Granollers

9 d'abril de 2021

Afirmava Magalí Sare que darrerament es posa més nerviosa de l'habitual a l'hora d'enfilar-se a un escenari, que el setge pandèmic contra la música en directe ha fet que ocasions com la d'ahir siguin excepcions en l'agenda de qui justament viu de mostrar el seu art a escena. La vocalista va actuar ahir al vespre al Jazz Granollers Festival a duet amb el contrabaixista Manel Fortià. Presentació de "Fang i núvols" (2020, Segell Microscopi), el seu primer disc conjunt, i un concert previst inicialment per l'any passat però ajornat a causa de la coronacrisi.

Si Sare i Fortià ja han fet valer els seus respectius noms en múltiples projectes, és sorprenent la forma com han estat capaços de definir un discurs propi i intransferible a partir de l'economia de mitjans. Fent servir el contrabaix com a instrument solista i fent-lo dialogar amb les diverses textures de la veu de la barcelonina, jugant amb les formes més lliures i indòmites del jazz i les músiques d'arrel de la Mediterrània i l'Amèrica Llatina, alternant composicions pròpies amb estàndards i peces tradidicionals d'ambdós costats de l'Atlàntic, el seu registre sintonitza per moments amb el de Maria Arnal i Marcel Bagés (per exemple).

Van brillar a Granollers amb títols de pròpia autoria com "Havanera Lila" o "Desplegar-se". I van recordar què significa fer versions quan van abordar des del seu format mínim però sense fissures estàndards com "Angelitos negros" (Manuel Álvarez Maciste), "Óleo de una mujer con sombrero" (Silvio Rodríguez), "La negra Atília" (Pablo Camacaro), "Tonada del cabestrero" (Simón Díaz) o la tradicional "El testament d'Amèlia". Van rematar la feina amb "Vestida de nit", oportuna cita a una Sílvia Pérez Cruz que també ressona amb força en l'essència d'aquest projecte. Si el concert d'ahir arribava amb un any de retard, tot aquest temps d'espera realment havia valgut la pena.

Magalí Sare

La barcelonina Magalí Sare ve d'una família de músics i s'ha passat més de mitja vida formant-se en àmbits com el jazz, la clàssica o l'òpera. Que gairebé es donés a conèixer en el marc d'un d'aquells concursos televisius on la música és poc més que una excusa per entretenir el ramat resulta, doncs, un fet més aviat anecdòtic en una trajectòria que promet generar alegries a grapats. I més tenint en compte les composicions que tot just acaba de presentar a "Cançons d'amor i dimonis" (2018), el primer disc que signa amb el seu propi nom. Peces que juguen amb el jazz vocal, el pop de textures oníriques i la cançó d'autor més oberta de mires. Arranjaments sofisticats amb el piano com a columna vertebral, coixí d'una veu càlida i propera com ella mateixa. I un discurs perfectament compatible amb els de Lu Rois, La Rateta Ja No Escombra L'Escaleta o Anna Roig i L'Ombre de Ton Chien, per citar tres exemples propers. Descobreixin-la al seu web.