A gairebé un any de l'inici del primer confinament, comença a ser un bon moment per mirar enrere i preguntar-se què queda de tota aquella allau de continguts amb què la comunitat musical (i artística en general) va inundar aleshores les xarxes per allò de fer-nos l'aturada general una mica més suportable i perquè, ja se sap, vivim en un món on desaparèixer de l'entorn digital ni que sigui durant un instant equival gairebé a negar la pròpia existència.
Pau Vallvé es va mantenir al marge de tot allò. Va oferir un concert en
streaming i poca cosa més. La resta del temps el va dedicar a reformular el seu propi discurs i a concebre un nou àlbum que, més enllà de ser en essència fruit del que va acabar esdevenint l'any 2020, es perfila també com una de les comptades reaccions artístiques a la coronacrisi amb vocació efectivament perdurable.
I això que
"La vida és ara" (2020) ni tracta del coronavirus ni és en absolut un disc negatiu ni catastrofista, sinó que ens trobem amb tota probabilitat davant d'una de les obres més lluminoses que mai hagi facturat el barceloní.
"És una putada estar content en un any tan dolent com aquest. Però és com em sento perquè, malgrat tot, les coses m'han anat anat bé", va confessar ahir a la tarda al Tastautors, un cicle que Vallvé coneix a la perfecció. Hi havia debutat l'any 2009 en el que va esdevenir el comiat escènic del seu alter ego Estanislau Verdet, hi havia tornat ara fa tres anys en el marc de la gira de presentació d'
"Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar" (2017), i hi va materialitzar ahir la seva enèsima reinvenció amb el suport del multiinstrumentista
Darío Vuelta. També de tot un arsenal d'aparells electrònics que van suplir el format banda i van contribuir a redimensionar el conjunt del repertori.
"Com mola reinterpretar cançons velles a partir de noves fórmules!", va exclamar en un moment donat.
LÍRICA COMPROMESAVa saltar a l'escenari posant la directa i deixant-se portar per l'embranzida inicial de
"Buguenvíl·lies", i baixant tot seguit fins als paratges reflexius de
"La vida és ara". Va mirar enrere amb una austera lectura d'
"Un gran riu de fang" i va tornar a alçar el vol amb aquella bossa nova a baixa fidelitat que és
"Què va, què va". Va transportar les formes claustrofòbiques de
"Diuen diuen diuen" fins a coordenades electròniques gairebé industrials, reforçades per un joc de llums d'estètica opressiva i distòpica –la il·luminació ha esdevingut un element clau de l'escenografia de la present gira-. I va contraposar els paisatges folk de
"Que es fonguin els ploms" i
"Amics dels cirerers" amb la descàrrega post-punk d'
"En càmera lenta" i el bolero crepuscular de
"Com troncs baixant pel riu". Els repunts onírics d'
"Èpoques glorioses" van deixar pas a l'estrident mètrica krautrock d'una robusta
"Benvingut als Pirineus" i a l'èpica a contrallum de
"Que vingui l'hivern".
Tot un capítol a part mereixeria l'execució de
"Mori l'odi" en unes circumstàncies com les d'ahir. Plat fort no tan sols de
"La vida és ara" sinó del catàleg de Vallvé en el seu conjunt, aquesta perla pop de lírica compromesa s'inspira en episodis com l'atac feixista que va tenir lloc ara fa dos anys contra el centre LGTBI de Barcelona. Que el seu autor recordés aquells fets pràcticament al mateix temps que la gent de Vic es mobilitzava per impedir la celebració d'un acte del partit ultradretà Vox als seus carrers, no tan sols va contribuir a revaloritzar la peça en qüestió sinó que va fer ressonar encara més fort el seu missatge. A partir d'aquí, els acabats lluminosos d'
"Un sol radiant" van culminar el tram central del concert amb l'oportuna col·laboració d'un vell conegut com és
Víctor Garcia a la bateria electrònica.
Ja en tanda de bisos, Vallvé va exposar el seu vessant més fràgil amb una lectura en solitari de
"Suposo que això és fer-se gran" abans de recuperar el suport de Vuelta per interpretar
"Protagonistes", un dels seus títols més reconeguts però també una de les grans absències dels seus repertoris durant bona part de la passada dècada.
"Sonava a tot arreu i al final me'n vaig cansar. Em feia mandra tocar-la", va reconèixer.
"Però arribat aquest punt, em venia de gust recuperar-la i vaig pensar que 'a la merda tot'", va sentenciar amb la mateixa determinació i la mateixa contundència amb què va segellar aquell gran final que va esdevenir
"Avui l'únic que vull". Eren quarts de deu de la nit, faltava tan sols mitja hora perquè entrés en vigor el toc de queda, però l'ambient al Teatre Auditori Cardedeu era el d'aquelles nits de festa que solien esdevenir les sessions del Tastautors en temps millors.
L'ARTISTA CONVIDATPrèviament al cap de cartell havia actuat, en condició de teloner, l'empordanès
Jordi Serradell. Venia a presentar el seu debut en solitari, un
"Ésser viu" on canvia la bateria per la guitarra i assumeix literalment la veu cantant a l'hora de facturar un cançoner que tant s'alimenta del folk feréstec i ocasionalment atmosfèric d'Iron & Wine o fins i tot el primer Bon Iver, com del pop metafísic d'El Petit de Cal Eril, Ferran Palau i companyia. Va actuar en solitari, oferint el vessant més bàsic del seu repertori, alternant l'austeritat d'una guitarra acústica amb puntuals excursions electròniques, i reduint títols com
"La nàusea" o
"Més enllà" a la més mínima essència. Es va acomiadar dedicant unes paraules a
Pablo Hasél.
"Si el posen a la presó, ens hi posen a totes", va proclamar, sí, mentre la gent de Vic sortia al carrer a plantar cara al feixisme. Un cop més, el compromís.
