Concert revolucionari de La Ludwig Band

LA LUDWIG BAND
Nau B1, Granollers

14 de desembre de 2024

El ventall estilístic de La Ludwig Band va del Dylan del 65 a l'Springsteen anterior als grans estadis, passant és clar pel Pau Riba dels Dioptries –si anem una mica més enllà de la superfície, també hi trobarem traces de The Band, de Grateful Dead, dels Allman Brothers i fins i tot de Leon Russell, també de Pep Laguarda, Umpah-pah i Els Tres Tambors-.

No descobreixen res de nou, però el seu cançoner és tan fresc com efectiu. I justament per això, perquè es dediquen al noble art de fer cançons en lloc de presumir d'haver-se inventat la sopa d'all, em semblen més originals que el 90% de la música que es fa actualment en català –excloc d'aquest percentatge allò que solem anomenar underground-. En un país que és capaç d'elevar qualsevol gamarús amb Auto-Tune a la categoria d'artista, un concert com el que aquesta colla va fer la nit passada a Granollers em sembla revolucionari.

La prèvia del divuitè Tastautors, a El 9 Nou

El Tastautors és a punt de desplegar el cartell de la seva divuitena edició, on destaca la presència de Roger Mas, El Petit de Cal Eril, i el concert exclusiu Trestautores amb Paula Grande, Gessamí Boada i Magalí Sare. Serà a partir del 29 de gener al Teatre Auditori Cardedeu, on també actuaran Pau Roget, Isabel Vinardell i Marc Parrot. Abans, La Ludwig Band, Ariox i Joan Colomo actuaran al Tarambana en el marc de l'Off Tastautors. Avui en fem la prèvia a El 9 Nou del Vallès Oriental.

La Ludwig Band - "La mateixa sort" (2021)

Ja poden els components de La Ludwig Band haver-se establert a l'Hospitalet de Llobregat –motius laborals, reconeixien ells mateixos en una entrevista recent-, que la música dels empordanesos segueix sonant rural i feréstega com ella sola. Quan els vam descobrir ara fa poc més d'un any, els primers referents que ens van venir al cap van ser Ran Ran Ran i els Manel de fa més d'una dècada. El seu segon àlbum, "La mateixa sort" (2021, The Indian Runners), segueix apuntant en la mateixa direcció, tot i que en lloc de remetre als referents citats dialoga directament amb les seves influències.

A "La mateixa sort" hi ressonen molt fort el Dylan més lliure i desbocat dels 60 i els 70, també el Pau Riba dels Dioptries, però el seu discurs parla amb veu pròpia. No s'inventen res de nou, però allò que fan no ho fa ningú més. Títols com "La llum de l'alba" tracen un pont entre "Highway 61 Revisited" (1965) i el primer "Dioptria" (1970). "Tren a València" té l'empenta de la Rolling Thunder Revue, i "La tardor que ens vam conèixer" sona com si Dylan i The Band s'haguessin tancat en una masia d'Espolla enlloc de fer-ho en un soterrani de Woodstock. I després hi ha "El fill del rei", un himne de festa major al més pur estil de l'Orquestra Plateria. Què més es pot demanar?

Disponible a Bandcamp.

La Ludwig Band

Entre Ran Ran Ran, Pau Riba, Manel i... Bob Dylan.

Deien els components de La Ludwig Band en una entrevista recent que les seves cançons sonen com el resultat d'haver passat una nit de festa amb ABBA, Don Patricio i Pi de la Serra, i acaben d'arrodonir l'equació citant Els Pastorets de Folch i Torres. La cosa funciona com a declaració de principis i d'intencions, però el cert és que una definició molt més acurada del so d'aquesta jove banda empordanesa es trobaria en alguna coordenada més o menys equidistant dels discursos de Ran Ran Ran i els primeríssims Manel.

Amb els primers comparteixen el gust per les essències del Dylan elèctric de la segona meitat dels 60. Amb els segons, una concepció nostrada de la música pop i la capacitat de fer unes lletres –i unes melodies- de les que podrien arribar a seduir generacions senceres. Altres referents podrien ser Sisa i el Pau Riba dels Dioptries, i fins i tot alguns dels pilars d'això que s'ha anomenat pop metafísic. La Ludwig Band no és un grup de folk rock, ni de pop independent, ni de cançó d'autor amb accent mediterrani, però alhora és tot això i més. I, per descomptat, és ara mateix una de les formacions amb més potencial del panorama emergent català.

Amb base d'operacions a Espolla –sí, la seva música també destil·la ressons de tramuntana i essències de l'Albera-, al seu nucli fundacional de la banda s'hi troben dos barcelonins d'arrel com són Quim Carandell (veu i guitarra) i Andreu Galofré (baix i guitarra). Entre tots dos van començar a esbossar les cançons que componen el seu primer àlbum –"Al límit de la tonalitat" (2020, The Indian Runners)-. Els van acabar de donar forma amb el suport de Pau Lanzetta (piano), Roger Cassola (bateria), Gabriel Bosch (guitarra) i Lluc Valverde (cors). I si no ho acaben petant amb peces tan rodones com "Marta", "Te'n recordes?" o "Avui he anat a Cal Coix", és que alguna cosa no acaba de rutllar en aquest país nostre.

Descobreixin-los a Bandcamp.