Andrew Bodnar (1954-2026)

Ha mort Andrew Bodnar, baixista dels Rumour de Graham Parker durant els 70, i posteriorment durant la reunió de la banda en ple segle XXI. Un cop dissolt el grup va seguir treballant amb Parker una temporada, durant la segona meitat dels 80. També va tocar amb Nick Lowe –va gravar "Jesus of Cool" (1978) i "The Rose of England" (1985), gairebé res–, Garland Jeffreys i Elvis Costello, amb qui va segellar la canònica línia de baix del senzill "Watching the Detectives" (1978). Costello va comptar amb el mateix Lowe com a productor de la peça. De la bateria se'n va encarregar Steve Goulding, també membre de The Rumour. A la post-producció s'hi va afegir el teclat d'Steve Nieve.

Don Heffington (1950-2021)

DON HEFFINGTON
(1950-2021)

És un d'aquells noms que no solen cridar l'atenció a simple vista però figuren als crèdits d'incomptables obres referencials. Don Heffington va ser el bateria original de Lone Justice, una d'aquelles bandes californianes que durant la dècada dels 80 van injectar electricitat a la música d'arrel nord-americana i van anticipar corrents com allò que s'anomenaria country alternatiu. Posteriorment va treballar tant a l'estudi com en directe amb gegants com Dwight Yoakam, Rosie Flores, Vic Chesnutt, Graham Parker, Neal Casal, Matthew Sweet, Tom Russell, Joanna Newsom –el canònic "Ys" (2006)- o tot un Bob Dylan –va ser un dels bateries del mai prou reivindicat "Knocked Out Loaded" (1986)-. També va militar als Jayhawks durant la gravació de la que possiblement sigui la seva obra mestra, "Tomorrow the Green Grass" (1995). Ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Graham Parker - "Cloud Symbols" (2018)

Ni les entusiastes paraules de Bruce Springsteen ni el cop de mà que Jud Apatow li va donar a la gran pantalla semblen haver elevat Graham Parker més enllà d'aquella condició d'artista de culte que arrossega des de fa més de tres dècades. La qual cosa no impedeix al britànic seguir oferint obres absolutament destacables cada cop que entra a l'estudi. Com a mostra, aquest "Cloud Symbols" (2018) que arriba un cop finalitzada la seva segona etapa al capdavant de The Rumour i carregat de cançons tan majúscules i perdurables com "Brushes", "Every Saturday Night", "Bathtub Gin" o sobretot la inicial "Girl in Need". Composicions que deixen enrere la cruesa fundacional del pub rock però segueixen convidant a passar bones estones. Melodies eternes, ritmes contagiosos i sofisticats arranjaments que fan companyia a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Títols que evoquen l'era daurada de la música pop i refermen Parker com un dels artistes més injustament infravalorats de la seva generació.

Fregant el cel

GRAHAM PARKER amb BRINSLEY SCHWARZ

Razzmatazz 3, Barcelona

6 de setembre de 2014

Graham Parker presenta una cançó inèdita, una peça que formarà part d'un nou disc previst per a l'any que ve, i comença a tocar-la. Ell mateix marca el ritme amb l'acústica mentre el seu inseparable Brinsley Schwarz hi afegeix color amb un puntejat dels de tota la vida. Una introducció com tantes i tantes de les que han definit la música pop des de fa incomptables dècades. Un recurs que esdevé mecànic, previsible i de vegades fins i tot obsolet a mans de revivalistes i mercenaris diversos, però que en canvi resulta fresc, emocionant i infal·lible a mans de músics amb tant d'ofici com Parker i Schwarz.

Parella artística des de temps gairebé immemorials -parèntesis al marge, tots dos acumulen més anys l'un al costat de l'altre que separats-, els britànics es passegen aquests dies pel continent europeu sense cap més argument que les seves respectives guitarres -imponent la Telecaster de Schwarz- i un repertori que pràcticament abraça, de seguida s'ha dit, quatre dècades ininterrompudes de cançons. D'himnes pretèrits com "Silly Thing", "Passion Is No Ordinary Word" o "White Honey" a l'encara calent cançoner de "Three Chords Good" (2012), passant per perles tan obscures com "England's Latest Clown" -el propi Parker va assegurar que mai abans l'havia tocat en directe-.

Quaranta anys d'impecable trajectòria resumits i posats al dia amb solvència, elegància i ofici. I quaranta anys durant els quals amb prou feina s'ha deixat veure el londinenc als nostres escenaris. "Durant els 70 era poc habitual que els músics britànics i nord-americans vinguéssim de gira a Espanya", va recordar en aquest sentit. "Nosaltres no ens hi vam atrevir fins ben entrats els 80", va afegir, "i fins i tot aleshores vam venir amb por, qui sabia si Franco encara seria viu". Passen els anys, passen les dècades i Graham Parker torna als nostres escenaris després d'una llarga absència. Però malauradament hi ha coses que mai canvien.

TRIOMFADOR

Graham Parker és un triomfador. No en el sentit universalment acceptat del terme, el que medeix els èxits i els fracassos en funció de les xifres, sinó el que els valora en funció del dia a dia i la feina ben feta. El britànic mai ha despatxat grans quantitats de discos ni ha omplert grans recintes. Però és un triomfador. Perquè durant quatre dècades s'ha dedicat en cos i ànima a la música que estima, invisible a la majoria de radars però sobrevivint com un campió en un negoci fet a mida de depredadors.

Entre les celebritats que l'han reivindicat s'hi troba el mateix Bruce Springsteen, i no ho ha fet pas per casualitat. Més enllà del nexe generacional, el londinenc i el de New Jersey han traçat carreres paral·leles pràcticament en tot: influències, consciència de classe i la coherència com a raó de ser. L'únic que les ha separat han estat les xifres, les maleïdes xifres. Springsteen omple estadis. Parker toca en sales de capacitat mitjana. Però, insisteixo, és un triomfador. Perquè a dia d'avui gaudeix d'un privilegi que Springsteen va perdre fa molt de temps, precisament per culpa de les xifres. El de no tenir fans sinó públic.

El Boss toca davant 80.000 persones. Però com en qualsevol acte massiu, la majoria es passa més estona fent tweets o instagrams que escoltant música. Parker va tocar ahir per a unes 200 persones. Però tothom sabia a què anava, tothom callava i deixava escoltar i, fins i tot, tothom sabia portar un ritme quan tocava acompanyar una cançó picant de mans. I les mirades no s'adreçaven a cap pantalla de terminal mòbil, sinó a les dues llegendes que omplien l'escenari. És poc probable que ningú parli avui de Graham Parker a les xarxes socials. Però creguin-me, hi ha a Barcelona 200 ànimes que ahir van fregar el cel durant una hora i mitja. I si el responsable de tot plegat no és un triomfador, que baixi algú i m'ho expliqui.

Recomanacions: Psicodèlia made in BCN + Graham Parker

Com sempre amb el seu permís, els recomano dos concerts que tindran lloc aquest cap de setmana a Barcelona ciutat. Perquè hi ha vida més enllà dels festivals, un altre tema és que algú se'n vulgui adonar. Prenguin nota, els asseguro que valdrà la pena:

*NIT DE PSICODÈLIA BARCELONINA. Primer va tornar el folk, després el soul i ara la psicodèlia. O això ens volen fer creure, perquè tendències al marge tots tres gèneres ja fa anys que gaudeixen de bona salut. En el cas de la música lisèrgica, en poden donar fe Celestial Bums, Ocellot i Heden 'StarTrip. Tres bandes de Barcelona lliurades en cos i ànima a les diferents vessants del rock àcid. Els primers són tot un referent, una banda de vocació subterrània que no obstant ha destacat en capçaleres i cites de renom de l'àmbit psicodèlic. Els segons són un dels noms forts d'aquell cul de sac que alguns encara s'obstinen a anomenar escena barcelonina -formen part de l'escuderia Famèlic, i només per això ja haurien de córrer a escoltar-los si encara no ho han fet-. I els darrers són tota una ràfega d'aire fresc encapçalada per l'irrepetible Jason Jeans, sens dubte un dels personatges més genuïnament autèntics que queden en aquest món. Divendres, 5 de setembre (21,30h.), sala Sidecar.

*GRAHAM PARKER. Fa cosa d'un mes i mig vaig escriure això sobre l'home que ens ocupa. A aquestes alçades poc hi puc afegir, més enllà de lamentar que el seu concert de dissabte que ve, previst inicialment a la sala Bikini, s'hagi traslladat a la sala 3 de Razzmatazz. Espai de menor capacitat per a un concert que no deu haver despertat l'interès que hauria d'haver despertat. Ho lamento, deia, perquè parlem d'una llegenda amb un passat tan il·lustre com el seu present. I perquè al darrere de tot plegat hi ha el valent promotor que s'ha atrevit a portar-la a casa nostra. Ara bé, com a espectador reconec que estic d'enhorabona. Perquè clubs de dimensions tan reduïdes com les del Razz 3 són l'hàbitat natural de músics com Parker, autèntic pilar del pub rock i mestre de la doctrina dels tres acords. I perquè, alegrem-nos-en, tenir un Graham Parker (i un Brinsley Schwarz) davant mateix dels nostres nassos serà un privilegi. Un d'aquells luxes que no es paguen amb diners. No ens enganyem, de vegades viure al regne de la incultura també té els seus avantatges. Dissabte, 6 de setembre (21h.), sala Razzmatazz 3.

Transformant somnis en cançons

Bruce Springsteen se n'ha declarat admirador. Segurament no hauria d'haver començat per aquí, perquè si existeix un argument definitiu a favor de Graham Parker no és cap altre que la seva música. Més de quatre dècades ininterrompudes a la carretera i una trajectòria sovint menystinguda si no directament ignorada. Per això té tant de valor la reivindicació per part del Boss. Perquè mentre ell omple estadis amb tots els mèrits del món, n'hi ha d'altres que amb mèrits similars s'han quedat en artistes de culte. Casos com els d'Elliott Murphy o qui ens ocupa. Un home que va començar a picar pedra a la Londres dels 70 de la mateixa manera que Springsteen ho feia a la llunyana New Jersey. Transformant els somnis i neguits de la classe treballadora en enormes cançons de rock'n'roll. Robustos i melòdics cartutxos que combinaven èpica amb immediatesa i suor amb frescor, i on ressonaven influències com les de la British Invasion o el soul de Motown i Stax -sí, les mateixes bases sobre les quals s'edificaria el so Asbury Park-.

Graham Parker: Born to run.

Acompanyat dels sempre solvents The Rumour -una mena d'E Street Band a l'anglesa-, Parker va esdevenir una cara visible del que es coneixeria com a pub rock, va signar obres capitals com "Squeezing Out Sparks" (1979) i va influir a uns joves Joe Jackson i Elvis Costello. Després arribarien el declivi comercial -que no pas artístic-, la separació de The Rumour i l'exili als Estats Units, on s'ha passat les darreres dècades vivint gairebé en l'anonimat, actuant davant audiències reduïdes i alimentant el seu estatus de figura de culte amb àlbums que oferien molt més del que acabarien rebent. Ara fa tres anys va tornar al Regne Unit per a reunir-se amb The Rumour, amb qui va signar el més que solvent "Three Chords Good" (2012). Aquest fet i una aparició a la pel·lícula "This Is 40" (2012) de Judd Apatow van propiciar un nou interès per la seva obra, fins al punt que un valent promotor s'ha atrevit a portar-lo a casa nostra. La cita tindrà lloc el proper 6 de setembre a la barcelonina sala Bikini. I, francament, no se m'acut millor manera d'encetar la temporada de concerts.

D'acord, el concert de Parker no generarà tants titulars com els d'Springsteen. Tampoc causarà les mateixes cues ni omplirà cap estadi. És més, com que corren mals temps per a la música en directe, ni tan sols vindrà amb una banda, sinó amb un únic guitarrista de suport. Ara bé, el guitarrista en qüestió és ni més ni menys que Brinsley Schwarz -component de The Rumour, arquitecte del pub rock i l'home a qui gairebé devem la descoberta de Nick Lowe-. I els ben asseguro que cada cèntim que paguin per l'entrada esdevindrà una inversió segura. Sobretot si són dels que passen per caixa quan s'anuncien actuacions d'Springsteen. Perquè, en cas que se n'hagin oblidat, el britànic i el nord-americà comparteixen uns quants arguments a favor. Trajectòries indiscutibles, condició d'autèntics supervivents i una inesgotable set d'escenari. Repertoris estratosfèrics, vocació universal i consciència de classe. I tot allò que es necessita per a oferir un dels millors shows de rock'n'roll del món. Sigui en una sala o en un estadi, amb una banda o amb un únic acompanyant. Parker també va néixer per a córrer, i el que li queda per davant. Si en tenen cap dubte, ho podran comprovar el 6 de setembre.