R.I.P. Van Christian

The Serfers - Foto Cliff Green

Ha mort Van Christian, bateria de The Serfers, la banda de rock d'arrel de Tucson, Arizona, que va mutar en els històrics Green On Red un cop establerta a Los Angeles. Va ser justament a l'inici de l'etapa del grup amb el seu nom definitiu –i abans que s'hi incorporés Chuck Prophet- quan Christian va tornar a Arizona i va formar Naked Prey. Dan Stuart dels mateixos Green On Red va informar ahir del seu traspàs a través de les xarxes socials.

Don Heffington (1950-2021)

DON HEFFINGTON
(1950-2021)

És un d'aquells noms que no solen cridar l'atenció a simple vista però figuren als crèdits d'incomptables obres referencials. Don Heffington va ser el bateria original de Lone Justice, una d'aquelles bandes californianes que durant la dècada dels 80 van injectar electricitat a la música d'arrel nord-americana i van anticipar corrents com allò que s'anomenaria country alternatiu. Posteriorment va treballar tant a l'estudi com en directe amb gegants com Dwight Yoakam, Rosie Flores, Vic Chesnutt, Graham Parker, Neal Casal, Matthew Sweet, Tom Russell, Joanna Newsom –el canònic "Ys" (2006)- o tot un Bob Dylan –va ser un dels bateries del mai prou reivindicat "Knocked Out Loaded" (1986)-. També va militar als Jayhawks durant la gravació de la que possiblement sigui la seva obra mestra, "Tomorrow the Green Grass" (1995). Ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Aquell gran concert que no podrà ser

Lucinda Williams tenia previst actuar aquesta nit a Barcelona amb Chuck Prophet.

Aquests dies assistim a un retorn amb comptagotes de la música en directe. Concerts amb aforaments limitadíssims i celebrats sota estrictes mesures de seguretat, i generalment a càrrec d'aquells artistes de proximitat a qui la conjuntura d'aquests darrers mesos sembla haver situat en un primer pla que mereixien ja abans de l'excepcionalitat i que seguiran mereixent quan hagi passat l'emergència sanitària i el gruix de la indústria torni a mirar cap a altres horitzons.

Sigui com sigui, les gires d'artistes internacionals es mantenen encara en un standby indefinit, i si bé algunes de les actuacions programades per aquesta temporada s'estan posposant fins a l'any vinent, d'altres directament s'han hagut de cancel·lar. Per exemple el concert que Lucinda Williams i Chuck Prophet tenien previst oferir aquesta nit a la sala Apolo. Doble cartell d'autèntic luxe i una mena de somni fet realitat per a qualsevol aficionat a la música d'arrel nord-americana. I una vetllada a priori memorable que finalment no podrà ser a causa del coronavirus.

Williams hauria vingut a presentar el que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans títols del seu catàleg. Un "Good Souls Better Angels" (2020) on aprofundeix més que mai en les formes més elèctriques del blues i fins i tot flirteja amb registres com el punk –"Wakin' Up" el podria haver signat Patti Smith-. Lírica social –"Man Without a Soul" tant pot adreçar-se a Donald Trump com a qualsevol dels grans executius que han fet d'aquest món un lloc pitjor del que seria desitjable- i una majúscula col·lecció de cançons que també marquen el retorn de la seva autora a Nashville després d'una llarga temporada autoexiliada a Los Angeles.

Prophet, d'altra banda, ha posposat fins al mes d'agost la sortida d'un "The Land that Time Forgot" que inicialment s'havia anunciat pel maig passat –novament, coses d'aquests temps estranys que ens ha tocat viure-. Un nou repertori que el californià ha compost a quatre mans amb el seu vell amic i col·laborador ocasional Klipschutz, i on manté el gust per aquell rock'n'roll de textures orgàniques marca de la casa. Mentre esperem la sortida del disc –i, en el millor dels casos, l'anunci d'una nova data a casa nostra amb Williams: creuem els dits-, podem anar degustant les que ja ha avançat a través dels canals digitals.

Chuck Prophet i Charlie Sexton interpreten "Some Girls"

Sexton i Prophet, la nit passada a l'escenari de Razzmatazz 2.

CHUCK PROPHET & CHARLIE SEXTON performing "Some Girls"

Razzmatazz 2, Barcelona

30 de gener de 2019

Quantes coses podrien arribar a fer plegats Chuck Prophet i Charlie Sexton si les seves respectives agendes els ho permetessin. És la primera impressió que un es podia emportar la nit passada després d'assistir a l'homenatge al "Some Girls" (1978) dels Rolling Stones que el californià i el texà es van treure de la màniga amb motiu del quarantè aniversari d'aquesta obra capital -els recolzava la base rítmica East River Truckers-. Un dels discos essencials de Ses Majestats, reinterpretat per dos pesos pesants de la música nord-americana que no es van enfilar a l'escenari com a tals sinó com a incondicionals absoluts del cànon stonià.

Van trencar el gel versionant a Chuck Berry, perquè no fos dit, i de seguida van entrar en matèria amb un "Shattered" que va posar el respectable en situació i va anunciar que el repertori no seguiria l'ordre establert ara fa quatre dècades sinó el que havien pactat prèviament Prophet i Sexton. Van començar a alçar el vol amb el "Just My Imagination" dels Temptations. Van sonar corrosius a més no poder amb la peça titular. Van rebaixar tensions amb "Beast of Burden". Van posar la sala de potes enlaire amb "Miss You". Van interpretar "Far Away Eyes" com si fos seva. Sexton va assolir les textures vocals de Keith Richards a "Before They Make Me Run". I van acabar d'agafar embranzida amb "Respectable".

Després de tancar el tram central del concert amb "Lies", encara es van treure de la màniga un "Brown Sugar" dels que marquen la diferència, i ja en tanda de bisos van acabar de rematar la feina amb "Star Star" i una expansiva "Jumpin' Jack Flash". "Vivim en un món complicat, ho sabeu tan bé com nosaltres. Aquesta cançó ens retornarà a uns temps més senzills", va anunciar Prophet abans d'atacar "When the Whip Comes Down". Possiblement, més enllà de les celebracions de rigor, sigui aquesta la funció d'actuacions com la d'ahir. Oferir-nos un respir i transportar-nos a un lloc i a un temps que probablement mai hagin existit però on malgrat tot seguim trobant santuari. Algú va dir una vegada que el rock'n'roll era això, oi que sí?

Un obrer del rock'n'roll anomenat Chuck Prophet

CHUCK PROPHET & THE MISSION EXPRESS

Sala Be Good, Barcelona

10 de novembre de 2017

Ser un artista de culte té els seus avantatges i els seus inconvenients. Entre aquests últims hi figura, per exemple, haver de contemplar des d'una certa distància com diversos contemporanis no necessàriament més dotats gaudeixen d'unes determinades mels i uns determinats èxits. Entre els avantatges, és clar, s'hi troba un respectable fidel que en ocasions tendeix a valorar l'obra més recent de l'artista tant o més que qualsevol peça del fons de catàleg. En el cas de Chuck Prophet aquest factor ve motivat a més per la seva constant solvència a l'estudi de gravació: cap dels títols que ha signat en solitari ha alterat la història de la música contemporània però tots ells estan carregats de cançons rodones executades amb tant ofici com passió. L'última mostra és un "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017) que bé podria ser el seu plàstic més sòlid en el que portem de dècada i que, com cada nou llançament del californià, juga un paper determinant als repertoris de la corresponent gira de presentació.

Tant era que la nit passada no caiguessin monuments passats -però encara vigents- com "That's How Much I Need Your Love" o "Hot Talk" -molts matarien per a poder rescatar dels seus respectius fons d'armari highlights d'aquesta mida; Prophet directament els ignora en favor del material recent-, a canvi van caure "Bad Year for Rock and Roll" i "In the Mausoleum", dedicades respectivament a la memòria de David Bowie i Alan Vega, un "Jesus Was a Social Drinker" que va elevar de forma notable la temperatura de la sala o un "Bobby Fuller Died..." que va encetar el setlist amb la mateixa força amb què obre el disc que titula. Totes elles lliurades amb l'entusiasme de qui es pot considerar com tot un obrer del rock'n'roll, i amb el suport dels infal·libles Mission Express. Es va acomiadar citant als Flamin' Groovies amb "Shake Some Action" i confessant que dècades enrere havia posat en pràctica determinats mals hàbits en companyia de Cyril Jordan. Enorme.

Recomanació: Chuck Prophet a la sala Be Good

Ja vaig enumerar al seu moment les bondats del darrer disc de Chuck Prophet, "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017). També he parlat en alguna ocasió sobre les bones maneres que el californià destil·la quan s'enfila a un escenari. El cas és que Prophet presentarà l'àlbum en qüestió en directe a la barcelonina sala Be Good el proper divendres, 10 de novembre (21h.), una cita amb tota una figura del rock d'arrels nord-americanes que es preveu tan intensa com memorable. Obrirà la nit Curse of Lono, un combo londinenc dedicat a explorar les essències més nocturnes i gòtiques del so Americana. Més informació i entrades aquí.

Chuck Prophet - "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017)

No li falta raó a Patti Smith quan proclama que Jesucrist va morir pels pecats d'algú però no pas pels d'ella. I tampoc n'hi falta a Chuck Prophet quan enuncia que Bobby Fuller va morir pels pecats de tots nosaltres. Bobby Fuller, el rocker texà que va versionar amb notable èxit l'"I Fought the Law" dels Crickets i de passada va inspirar els Clash a fer el mateix. La seva misteriosa mort -el seu cadàver va aparèixer a l'interior del seu cotxe sense senyals de violència- ha alimentat tota mena d'especulacions i servit a Prophet com a punt de partida a l'hora de facturar el que ell mateix defineix com un disc de California Noir. Un àlbum que explora la distància entre els tòpics del somni californià i el drama de ciutats com Los Angeles -on Fuller va morir l'any 1966- o San Francisco, on el ciutadà anònim Alex Nieto va ser abatut a trets ara fa tres anys per agents de la policia.

És Fuller qui enceta el disc amb la peça titular, "Bobby Fuller Died for Your Sins", dinàmic i desenfadat exercici d'atemporal rock'n'roll que evoca l'homenatjat en les formes, si bé els seus acabats semblen més propers a figures de culte de la música nord-americana com Willie Nile o Elliott Murphy. Nieto l'acomiada amb "Alex Nieto", un atac frontal de guitarres en flames on Prophet lamenta a viva veu la mort injusta d'una bona persona. Entre un extrem i l'altre, el californià recorda icones del rock'n'roll caigudes durant el passat exercici com David Bowie ("Bad Year for Rock and Roll") o Alan Vega ("In the Mausoleum (For Alan Vega)"), i signa títols tan destacables com "Your Skin" o "Jesus Was a Social Drinker", que de ben segur es traduiran en emocions fortes quan es traslladin a l'escenari.

Més informació:

Yep Roc Records  /  Pàgina web

Com Petty, però sense l'estadi

CHUCK PROPHET & THE MISSION EXPRESS

Sidecar Factory Club, Barcelona

3 de novembre de 2014

"Sé que allà fora hi ha 50 llocs on podeu escoltar nord-americans tocant música d'arrels", ironitzava Chuck Prophet des de l'escenari de la sala Sidecar, "per tant us dono les gràcies per haver decidit passar aquesta vetllada amb nosaltres". Ironies al marge, fins i tot en un univers paral·lel on Barcelona pogués encabir mig centenar d'esdeveniments d'aquesta mena en una sola nit, Prophet destacaria per mèrits propis. Per veterania, per una trajectòria que a dia d'avui encara no ha mostrat signes de feblesa i per una ètica de treball que l'empeny a alternar sense condicions l'estudi amb una carretera que sembla haver estat feta per a ell. Una hora i mitja llarga, la d'ahir, en què va repassar un repertori prou estratosfèric per no ressentir-se ni tan sols d'algunes absències notables. Sí que van sonar, i brillar, perles de la magnitud de "White Night, Big City", "Castro Halloween" o "Sonny Liston's Blues". Amb ofici, compromís i moltes ganes de gresca. Em comentava un conegut que assistir a un concert de Prophet és com presenciar una actuació de Tom Petty, però sense l'estadi. I que duri, perquè és precisament en concerts com el d'ahir on el rock'n'roll ha sobreviscut, sobreviu i seguirà sobrevivint al marge de tota la resta.