Amb aquest nou disc d'Imelda May em passa més o menys el mateix que em passava amb la discografia de l'irlandesa quan es dedicava aquesta al rockabilly i els seus gèneres perifèrics. No es pot negar que l'ofici i la passió hi són, també la benedicció de pesos pesats com Ronnie Wood –toca la guitarra en un parell de temes-. Però també hi ha alguna cosa que trontolla. I això que ara fa quatre anys em va sorprendre molt positivament amb aquell "Live Love Flesh Blood" (2017) que marcava distàncies amb tota la seva producció anterior i apostava per un discurs més introspectiu i personal.
A "11 Past the Hour" ha seguit explorant aquesta última direcció, però l'atzar –o un equip de productors amb connexions amb òrbites com la de Coldplay, i tot el que això implica- l'ha portat novament fins a un punt on la teoria promet però la pràctica no acaba de funcionar. Els moments àlgids hi són, de la crepuscular balada que titula el disc al soul noir de "Breathe" passant pel post-punk ballable de "What We Did in the Dark" –a duet amb Miles Kane- o el simpàtic acostament al Britpop de "Just One Kiss" –amb Noel Gallagher-. Però la resta apunta cap a aquella terra de ningú on sol portar l'ànsia d'agradar a tothom. Caldrà veure què passa a partir d'ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada