Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

Jeff Beck (1944-2023)

JEFF BECK

(1944-2023)

Puc haver-la vist mil vegades, però encara em fa vibrar com el primer dia una determinada escena de "Blow-Up" (1966), aquell dinàmic thriller d'autor amb què Michelangelo Antonioni va retratar  –mai més ben dit- l'estètica de la Swinging London. El moment en què apareixen de cop i volta els Yardbirds interpretant "Stroll On" amb Jeff Beck i Jimmy Page formant un binomi de guitarristes tan electrificant com a priori impossible. De fet, va ser l'alta tensió entre tots dos la que va motivar la sortida de Beck d'un combo que amb ell havia deixat enrere el blues hereu de Chicago per situar-se a l'avantguarda de l'aleshores efervescent rock psicodèlic.

Revisin vostès mateixos l'escena en qüestió, deixin-se portar per l'atac frontal d'una banda amb la qual mai s'ha fet prou justícia, i gaudeixin de l'espectacle visual que ofereix Beck tot proclamant que ja a aquelles alçades ningú li feia ombra a l'escenari. Era tot just l'inici d'una carrera que ha abraçat múltiples registres, en molts casos arribant-los a definir –llenguatges com els del blues rock o el hard rock no s'entendrien sense ell-, i que ha deixat pel camí un bon nombre d'obres mestres des de coordenades tan distants com complementàries. El fil conductor, tot un geni de les sis cordes, un clàssic de clàssics que encara en ple segle XXI ha seguit explorant camins que pocs s'havien atrevit a transitar –molt recomanable el seu darrer llançament, "18", publicat l'any passat i signat a mitges amb Johnny Depp, amb qui reinventa partitures de Lou Reed i Brian Wilson, entre d'altres-.

Podríem parlar dels dos primers i fundacionals àlbums del Jeff Beck Group –"Truth" (1968) i "Beck-Ola" (1969)-, on va comandar uns indomables Rod Stewart i Ronnie Wood abans que tots dos fessin el salt cap als Faces. També podríem parlar d'obres de l'alçada de "Blow by Blow" (1975) –facturat després de descartar-se la seva incorporació a uns Rolling Stones on no encaixava ni amb calçador- o "Jeff Beck's Guitar Shop" (1989) –definitiva síntesi de jazz rock marcià i hard rock gens ortodox, i una de les millors caràtules discogràfiques que mai s'han arribat a imprimir-. O de la seva apoteòsica –i excessivament breu- unió amb Tim Bogert i Carmine Appice. O de l'empenta que ha donat a trajectòries com la d'Imelda May. I podríem seguir, i no acabaríem mai.

Només vaig arribar a veure Jeff Beck en directe en una ocasió, però va ser inoblidable. Va ser fa relativament pocs anys, el 29 de juny de 2018 al Festival Jardins de Pedralbes. Portava una banda d'excepció –hi destacava la presència de Rhonda Smith (Prince) i Jimmy Hall (Wet Willie)-, però amb cada moviment i amb cada nota quedava clar que encara no hi havia ningú capaç de fer-li ombra a l'escenari. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat estils com el blues, el jazz, el soul o el hard rock. I la resta del concert va anar encara més enllà. Una cortina de pluja va acabar de fer la vetllada més especial, però per al record va quedar la lliçó magistral d'un dels guitarristes més grans de tots els temps, que ha traspassat aquesta setmana a l'edat de 78 anys. El buit que deixa és tan immens com el seu llegat.

Mig segle de "Never a Dull Moment"

De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).

Robin Le Mesurier (1953-2021)

ROBIN LE MESURIER
(1953-2021)

Ha mort el guitarrista londinenc Robin Le Mesurier, conegut sobretot per haver format part de les bandes d'acompanyament de Rod Stewart i Johnny Hallyday. Amb el primer hi va tocar durant la dècada dels 80, arribant a gravar àlbums com "Tonight I'm Yours" (1981) o "Body Wishes" (1983). Amb Hallyday va entrar a enregistrar "Rough Town" (1994) i hi va seguir tocant fins a la seva mort l'any 2017. Prèviament, havia format part de grups com Reign o Air Supply. Amb aquests últims va telonejar Stewart pels Estats Units el 1977, pas previ al salt a la seva banda d'acompanyament. També va tocar a l'àlbum "1234" (1981) de Ronnie Wood, i el 2015 va formar part d'una breu reunió dels Faces amb els propis Wood i Stewart.

50 anys d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse"

Una banda de bar amb totes les lletres, fins al punt que als seus concerts solia haver-hi una autèntica barra de bar a l'escenari perquè als components del grup no els faltés de res mentre ho donaven literalment tot. La cosa pot sonar estranya en uns temps en què certs ajuntaments fan signar als artistes que actuen als seus municipis una sèrie de clàusules en virtut de les quals han de renunciar a interpretar cap obra o composició que pugui incitar al consum d'alcohol, però cinc dècades enrere una banda com els Faces ho tenia tot per fer història tot celebrant les pulsions més essencials del més genuí rock'n'roll.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse" (1971), el seu tercer àlbum i amb tota probabilitat el plàstic més rodó de tot el seu catàleg. Nou cançons on la corrosiva guitarra de Ronnie Wood dialogava amb la veu tot terreny de Rod Stewart sobre la base sempre sòlida que aportaven els exSmall Faces Ronnie Lane –qui també s'encarregava de la veu solista en tres cançons-, Ian McLagan i Kenney Jones. Un repertori ideal per fer vessar cervesa fresca sobre una pista de fusta o per degustar les bondats de l'alcohol de més alta graduació en un pub dels d'abans. Una festa de cap a peus en el millor sentit.

Producció de Glyn Johns, i un treball majúscul a tots els efectes que es va beneficiar en termes mercantils del sobtat èxit d'Stewart en solitari. En tot cas, una obra amb caràcter definitiu on no hi sobra ni hi falta de res. Parlem de l'àlbum d'aquella immortal "Stay with Me" que segueix entrant com un bon Jack Daniel's directe a la gola. De l'inici incontestable amb el blues monolític de "Judy's Farm", i del frenètic final amb aquell "That's All You Need" que deixa enrere tota possible comparació amb els Stones per anticipar-se ben bé dues dècades als Black Crowes. També del soul a contrallum de "Love Lives Here" i del crepuscular country rock de "Debris".

Cinc dècades d'un clàssic amb totes les lletres, ni més ni menys. I no se m'acut millor manera de celebrar-les que gaudir del moment amb un bon whiskey a la mà i el disc sencer sonant a tota castanya. És de justícia en un dia com avui.

Imelda May - "11 Past the Hour"

Amb aquest nou disc d'Imelda May em passa més o menys el mateix que em passava amb la discografia de l'irlandesa quan es dedicava aquesta al rockabilly i els seus gèneres perifèrics. No es pot negar que l'ofici i la passió hi són, també la benedicció de pesos pesats com Ronnie Wood –toca la guitarra en un parell de temes-. Però també hi ha alguna cosa que trontolla. I això que ara fa quatre anys em va sorprendre molt positivament amb aquell "Live Love Flesh Blood" (2017) que marcava distàncies amb tota la seva producció anterior i apostava per un discurs més introspectiu i personal.

A "11 Past the Hour" ha seguit explorant aquesta última direcció, però l'atzar –o un equip de productors amb connexions amb òrbites com la de Coldplay, i tot el que això implica- l'ha portat novament fins a un punt on la teoria promet però la pràctica no acaba de funcionar. Els moments àlgids hi són, de la crepuscular balada que titula el disc al soul noir de "Breathe" passant pel post-punk ballable de "What We Did in the Dark" –a duet amb Miles Kane- o el simpàtic acostament al Britpop de "Just One Kiss" –amb Noel Gallagher-. Però la resta apunta cap a aquella terra de ningú on sol portar l'ànsia d'agradar a tothom. Caldrà veure què passa a partir d'ara.

R.I.P. Ali McKenzie

McKenzie, durant una actuació a Londres l'any 2011 - Foto  P.g.champion.

Els Birds anglesos. Els que escrivien el seu nom amb i llatina. Els que van durar tan sols tres anys, de 1964 a 1967, però van deixar per a la posteritat un bon grapat de singles altament apreciats per la parròquia mod –es troben recopilats a l'imprescindible volum "The Collector's Guide to Rare British Birds" (2005)-. Els que van esdevenir la rampa de llançament de tot un Ronnie Wood, també el paradigma d'allò que s'anomenaria freakbeat –ja saben, aquell calaix de sastre on hi caben les més obscures i fascinants rareses del beat britànic de la dècada dels 60-. Ens ha deixat el seu vocalista i harmonicista, Ali McKenzie. Queden per al record pistes com "You're on My Mind" o aquella elèctrica lectura del "Leaving Here" d'Eddie Holland.

40 anys de "Some Girls"

Quan "Some Girls" va veure la llum tal dia com avui de 1978 no van ser pocs els que es van afanyar a assenyalar-lo com el millor disc que els Rolling Stones havien signat des d'"Exile on Main St." (1972). És curiós, perquè des d'aleshores qualsevol treball de Ses Majestats que superi mínimament la zona mitjana pel que fa a inspiració sol assenyalar-se precisament com el seu millor plàstic des de "Some Girls". I si bé resulta agosarat afirmar que aquest va ser l'últim gran disc dels Stones -tesi que més d'una veu autoritzada ha arribat a defensar amb escreix i que un servidor no subscriu-, no discutirem a aquestes alçades que Jagger, Richards i companyia mai més han tornat signar un àlbum tan rodó. Les deu peces que el conformen entren a la primera l'una darrere l'altra, deixen amb ganes de més i quatre dècades després de la seva edició han esdevingut pedres angulars del cànon stonià.

"Some Girls" va arribar en plena ressaca del punk, amb una escena musical en plena transformació i on l'anomenada New Wave era a punt d'agafar el relleu de tots aquells il·lustres veterans a qui de forma despectiva es titllava de dinosaures. Un sac on els propis Stones estaven caient a marxes forçades fins que es van treure de la màniga el plàstic que ens ocupa. Un treball de naturalesa eclèctica que sonava tan fresc aleshores com ho segueix fent a dia d'avui. Deu pistes que reciclaven en el millor sentit el rock, el blues i el soul marca de la casa ("Respectable", "Beast of Burden", "Some Girls" o la versió del "Just My Imagination" dels Temptations), on Keith Richards marcava terreny com mai abans ho havia fet amb la irresistible "Before They Make Me Run" i on els Stones responien al desafiament punk amb arguments tan sòlids i contundents com "When the Whip Comes Down", "Lies" o la frenètica i gairebé psicòtica "Shattered".

Menció a part mereixia, és clar, el single "Miss You", editat un mes abans que l'àlbum. La carta de presentació de "Some Girls" i la peça que va reintroduir els Stones a les pistes de ball d'arreu del món en plena febre disco. Sí, ens trobem davant d'un disc on les referències discotequeres convivien amb tota una traca rockera capaç de mirar el punk de tu a tu i avançar la New Wave per l'esquerra -la qual cosa no sorprendrà ningú a aquestes alçades però no era gens habitual aleshores-. I per si això fos poc encara treia el cap un tall en clau country-rock que d'alguna manera recordava les aventures dels Stones al costat de Gram Parsons. "Far Away Eyes", un homenatge gairebé purista al so Bakersfield que havia vist la llum originalment com a cara b de "Miss You" -atenció al contrast-. Produït per Mick Jagger i Keith Richards sota el pseudònim The Glimmer Twins, "Some Girls" va ser l'àlbum que va integrar definitivament Ronnie Wood a la mecànica de la banda, i va comptar amb la participació de vells coneguts com Sugar Blue o Ian McLagan. Un clàssic que ja té 40 anys.

Concert rere concert rere concert

Ronnie Wood - Foto Joe Klamar | Getty.

Cinc dècades al negoci celebra enguany Ronnie Wood. I ho fa amb "How Can It Be? A Rock'n'Roll Diary" (2015, Genesis Books), un volum on explica els seus inicis com a músic de rock'n'roll, anys abans d'assolir tota mena de cims amb el Jeff Beck Group, els Faces i finalment els Rolling Stones. I aquest és un dels consells que dóna als joves que comencen: "És molt important la rutina de recórrer el país de cap a peus en furgoneta, tocant concert rere concert rere concert. Sento llàstima per les bandes actuals que no experimenten aquesta forma de vida. Moltes d'elles es pensen que o bé toquen directament davant milions de persones, o bé acabaran caient en l'oblit, però en realitat existeix un altre camí. Implica picar moltíssima pedra, i això equival a un esforç molt gran, però es pot aconseguir. Assajar en un garatge, entrar al circuit i oferir centenars de concerts, d'això es tracta. Més bandes joves ho haurien de provar". Sàvies paraules, les de Wood, molt sàvies. Que els ho expliquin a tots els aspirants que posen les seves carreres i les seves esperances en mans de concursos i jurats. I que en prenguin bona nota.

Por en la música

"Hi ha por en la música de Robert Johnson. Por de què? Si mai t'has encarat amb la por, vols explicar als altres que és possible fer-ho. Que no serveix de res ignorar-la. Aquest element expressa el que nosaltres vam fer, per exemple, a 'Gimme Shelter'. La por és simplement un element viable, una emoció per a utilitzar en una cançó". Keith Richards en declaracions a Rolling Stone. L'edició nord-americana de la revista publicava el passat mes de maig un extens article en què Mikal Gilmore analitzava el present de la banda de més llarga durada de la música contemporània. Ho feia centrant-se en la tempestuosa relació que Richards ha mantingut amb Mick Jagger al llarg de les darreres tres dècades, i assistint als darrers assajos previs a una nova gira nord-americana. Assajos que, tal i com explica el periodista en un frenètic paràgraf introductori, deixen clar que aquesta gent segueix personificant l'essència del rock'n'roll. Per molt maquillatge i photoshop que hi hagi a la fotografia de portada.