Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Christopher Lee. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Christopher Lee. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de desembre del 2023

50 anys de "Band on the Run"


Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

dissabte, 21 de gener del 2023

Mod jazz i refrescant instro surf a la festa major d'hivern

SCARAMANGA

Festa Major d'Hivern 2022
Mercat Vell, Mollet del Vallès
20 de gener de 2023

L'últim cop que havia vist Pere Miró (saxo) i Héctor Martín (guitarra) tocant junts en un escenari, havia estat avui fa un any al Mercat Vell de Mollet del Vallès, com a integrants de Los Saxofonistas Salvajes de Dani Nel·lo i en el marc de la festa major d'hivern del municipi. La nit passada van tornar a actuar al mateix emplaçament i amb motiu de la mateixa festivitat, si bé encapçalant en aquesta ocasió un dinàmic combo de creació pròpia, Scaramanga, que completen Abel Boquera (orgue) i Arnau Julià (bateria), i que han batejat en honor d'un dels grans antagonistes de James Bond –el que interpretava Christopher Lee a "The Man with the Golden Gun" (1974)-.

Sobre el terreny, un còctel ben sacsejat de rhythm & blues, mod jazz i instro surf que va escalfar motors al ritme d'"El hombre de la pistola de oro", vitamínica lectura de la peça central de la citada pel·lícula de l'Agent 007 –originalment cantada per Lulu-, i que va acabar d'entrar en matèria amb el bebop desacomplexat de "Nick Nack", el funk greixós de "Salsa Perrins" i el rock'n'roll desvergonyit de "Pollo frito". Al capítol de versions van destacar un "24000 Baci" que va traslladar l'original d'Adriano Celentano fins a les càlides coordenades de les costes californianes, i una serena aproximació al "Killer Joe" de Benny Golson.

A partir d'aquí, van ser dues composicions pròpies les que van acabar marcant punts a part en un passi tan àgil com rodó. La primera, "Escapa del virus", una frenètica descàrrega de surf d'inspiració pandèmica. "Encara us en recordeu?", va ironitzar Miró durant la presentació. Molt oportuna, la pregunta, a un any d'haver-nos trobat en aquella mateixa sala presenciant un concert amb mascareta i quan efectivament ja ningú sembla recordar les declaracions de bones intencions d'aleshores. La segona, "S.P.A.", homenatge a Salvador Puig Antich a ritme de majestuós jazz fusió –amb estratosfèric solo de Martín-, per recordar-nos que la revolució es pot fer ballant però sobretot que cal no abaixar la guàrdia davant certes cantarelles que darrerament tornen a ressonar massa fort.