Tot a lloc

ALBA PUJALS SEXTET

33è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

17 de març de 2023

Una de les coses que sempre m'han agradat dels concerts de jazz, són aquells moments en què el públic aplaudeix amb força tot just acabat un solo –i ho fa durant l'estona justa per deixar clara la seva aprovació sense entorpir el que pugui quedar d'interpretació-. També m'agrada, és clar, poder escoltar solos instrumentals la finalitat dels quals vagi més enllà de demostrar com n'és de bo el solista de torn –i en aquest sentit, el jazz segueix essent una autèntica mina-. De tot plegat n'hi va haver, i molt, al concert que l'Alba Pujals Sextet va oferir la nit passada al Casino de Granollers.

La trombonista barcelonina –també va tocar el clarinet i va cantar- encapçalava una formació on destacava la presència de Lluc Casares (saxo i clarinet), Joan Mar Sauqué (trompeta) i João Coelho (piano). Tota una primera línia que va estar molt ben recolzada per la imparable base rítmica que formaven Joan Carranza (contrabaix) i Joan Casares (bateria). Venia Pujals a presentar el seu primer àlbum com a líder, un "Apologia" (2023) que va gravar l'any passat a mig camí de Barcelona i Nova York, i que ahir va repassar en la seva totalitat durant una hora llarga i molt intensa de repertori.

Va començar fort, el sextet, amb una sorprenent lectura d'"I've Told Every Little Star", l'estàndard de Jerome Kern popularitzat per Linda Scott, traslladat fins aquella terra de ningú on el bop balla –mai més ben dit- amb el swing. Igualment emocionant va resultar el fet d'escoltar Pujals cantant el "Make Believe" de Charles Mingus. Però van ser originals com "Colera" o la mateixa "Apologia" –tot un exercici de bebop gran reserva- les que més terreny van reclamar. Es van acomiadar tot citant a Tete Montoliu amb una majestuosa "Jo vull que m'acariciïs" que ho va acabar de posar tot a lloc.

Irene Reig Trio

IRENE REIG TRIO

30è Festival de Jazz de Granollers @ Anònims

12 de febrer de 2020

Cada generació necessita que algú li expliqui el jazz. I, per sort, cada generació disposa d'algú determinat a explicar-lo des de la seva pròpia perspectiva. Irene Reig és una jove saxofonista barcelonina que es dedica a reinterpretar –amb tot el que implica aquest terme- estàndards de tòtems com Duke Ellington, Count Basie o George Gershwin. Però és quan ataca repertoris com el de Charlie Parker, quan s'aproxima des del respecte però sense reserves a les coordenades més lliures i frenètiques del bebop, el moment en què tot acaba de cobrar sentit.

La nit passada va actuar al restaurant llibreria Anònims en el marc del 30è Festival de Jazz de Granollers, encapçalant un trio de solvència contrastada que completaven Joan Casares i Pau Salas, a la bateria i al contrabaix respectivament. Un repàs a noms com els anteriorment citats, amanit amb composicions pròpies com un "Mira" que va fondre l'ànim explorador del bop amb les textures més amables de la Costa Oest. El que explica Reig no és nou, però ho explica amb tanta convicció i s'ho fa tan seu que un no pot evitar contemplar-la des d'ara mateix com un dels valors més segurs del panorama jazzístic català.