Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'
"L.A. Woman", el testament de
Jim Morrison al capdavant de
The Doors i una de les obres més essencials de la banda californiana. El plàstic que va acabar de confirmar com un nou punt de partida el retorn a les arrels materialitzat un any abans a
"Morrison Hotel", i un repertori que refermava els de Los Angeles com una de les grans bandes del moment al marge de tots els escàndols que poguessin arribar a envoltar el seu líder. Tot i les tensions internes derivades del comportament erràtic d'aquest últim, ningú hauria dit aleshores que aquest seria el l'últim disc del quartet.
"L.A. Woman" es va gestar encara en plena ressaca de l'incident de Miami que ja havia condicionat la gravació de "Morrison Hotel". Proscrits a mig país i davant la impossibilitat de girar en condicions, els membres del grup van decidir a finals de 1970 abandonar temporalment els escenaris i centrar-se en la gravació d'un sisè àlbum el material del qual tot just havien començat a provar en directe. S'hi van posar amb l'enginyer de so Bruce Botnick assumint el rol de productor que fins aleshores havia desenvolupat Paul A. Rothchild –fora del projecte per desacords amb la banda-, i amb el reforç de músics de sessió com el baixista Jerry Scheff de la TCB Band d'Elvis Presley.
El plàstic començava fort amb el funk psicodèlic de
"The Changeling" i el dinàmic rock de carretera de l'eterna
"Love Her Madly", abans d'endinsar-se en les coordenades del blues més corrosiu de la mà del rocallós
boogie "Been Down so Long" i els nocturns paisatges de
"Car Hiss by My Window". La peça titular premia l'accelerador a fons i connectava la psicodèlia jazzística dels inicis de la banda amb la mètrica hipnòtica de l'aleshores emergent krautrock o fins i tot amb el post-punk de la dècada posterior. Menció a part mereix aquell pont on Morrison invocava el seu anagrama
"Mr. Mojo Risin'".
La resta del disc la conformaven encerts com la lisèrgia opressiva de
"L'America" o la desèrtica lectura del
"Crawling King Snake" de
John Lee Hooker, on Morrison semblava sentir-se com a casa malgrat tractar-se d'un text aliè. Per al final van deixar una de les perles tant de l'àlbum com del conjunt del seu catàleg,
"Riders on the Storm". Distòpic exercici de mística jazzística, inspirat en el
"(Ghost) Riders in the Sky" d'Stan Jones, amb una lírica apocalíptica que encara avui sembla explicar el dia a dia d'un món a la desfeta. Una pista que era a
"L.A. Woman" allò que
"The End" havia estat a
"The Doors". D'alguna manera, es tancava el cercle.
Finalitzada la gravació de l'àlbum, Morrison va marxar a París, afirmen diverses veus que amb la intenció de no tornar mai més al grup. Sigui com sigui,
Ray Manzarek,
Robby Krieger i
John Densmore van començar a treballar les parts instrumentals d'un setè disc a l'espera del seu retorn als Estats Units. No es va arribar a produir mai. Al cap de tres mesos, el Lizard King era mort i els tres membres restants del grup acabarien completant pel seu compte el que esdevindria
"Other Voices", el primer dels dos treballs dels Doors sense Morrison, publicat la tardor d'aquell mateix 1971 amb Manzarek i Krieger repartint-se les tasques vocals. No era un mal disc, però tampoc era el que solem entendre com un disc dels Doors. La història s'havia acabat.
