Mig segle de King Crimson a Granollers

Es commemoren avui i demà 50 anys dels dos històrics concerts que King Crimson van fer al Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet- els dies 27 i 28 de novembre de 1973. Històrics perquè van suposar el debut dels britànics a l'Estat espanyol –encara en ple franquisme-, també perquè van obrir definitivament la porta d'aquest costat dels Pirineus a les gires internacionals. El promotor era un jove Gay Mercader que no s'estrenava en l'ofici però sí que acabava d'encarrilar la trajectòria que va posar aquest país al mapa europeu de la música en directe.

No va ser King Crimson el primer grup anglosaxó que va actuar a casa nostra –abans ho havien fet els Beatles i fins i tot Bill Haley, si bé del pas d'aquest últim per Barcelona se n'ha parlat poc-. Però sí que va ser el que va obrir l'aixeta de tot allò que vindria després. Per què a Granollers? Doncs perquè Mercader hi va trobar més facilitats que a Barcelona –d'on van sortir diversos autobusos en direcció a la capital vallesana aquells dos dies-, però sobretot perquè la ciutat era aleshores un dels epicentres de la cultura pop a Catalunya.

Dos anys abans s'hi havia celebrat el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers, on Mercader havia anat de públic i havia conegut activistes i agents locals com els ja traspassats Santi Guix i Joan Illa Morell "JIM", aleshores director de l'oficina municipal de turisme i actor clau durant els anys en què la ciutat solia rebre habitualment referents com Dalí o els mateixos King Crimson. Ha plogut molt des d'aquells temps, i malauradament de tot allò no queda res, tan sols testimonis de l'època que poden explicar com era la capital vallesana abans d'esdevenir la capital de l'avorriment.

King Crimson van desembarcar a Granollers durant la gira de presentació de "Larks' Tongues in Aspic" (1973). A banda i banda de Robert Fripp (guitarra), John Wetton (baix), Bill Bruford (bateria) i David Cross (violí, teclats, vents). Les cròniques de l'època parlen d'un concert extraordinari, amb aquell darrer disc com a columna vertebral i oportunes cites a un fons de catàleg on figuraven peces que ja aleshores es podien contemplar com a clàssics. N'era una bona mostra aquell "21st Century Schizoid Man" que va tancar el repertori i que cinc dècades després ressona encara més fort que el primer dia.

El primer dels dos concerts (27 de novembre) es pot descarregar sencer de forma oficial en aquest enllaç.

Mig segle de "Larks' Tongues in Aspic"

Amb permís de Pink Floyd, King Crimson va ser aquella banda progressiva que, havent posat els fonaments de tot un gènere –el propi rock progressiu-, no tan sols va saber-ne eixamplar els horitzons sinó que fins i tot va fer petita l'etiqueta de torn, evolucionant disc a disc, marcant distàncies cada cop més pronunciades amb el seu entorn i mantenint-se sempre rellevant sense renunciar mai a ser ella mateixa. Es commemoren avui 50 anys d'un dels seus grans salts endavant, l'essencial "Larks' Tongues in Aspic" (1973).

El cinquè àlbum de King Crimson, però també el primer –i l'últim- del quintet integrat per Robert Fripp (guitarra, teclats), John Wetton (baix, veu), Bill Bruford (bateria), David Cross (violí, teclats, instruments de vent) i Jamie Muir (percussions i objectes –sí, objectes- diversos). De les anteriors encarnacions del grup tan sols quedava Fripp, refermant d'aquesta manera el caràcter mutant d'una banda que conjugava en aquesta obra les formes més marcianes del rock i el jazz amb les essències més exòtiques de l'est d'Europa, obrint per primer cop camins que d'altres seguirien explorant en dècades posteriors.

Amb arguments tan sòlids com "Exiles", "Easy Money", "The Talking Drum" o les dues parts del tema titular –amb aquell riff tan monolític com claustrofòbic-, "Larks' Tongues in Aspic" és el treball que els britànics van venir a presentar els dies 27 i 28 de novembre d'aquell mateix 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet-. Un esdeveniment pioner, promogut per un jove Gay Mercader amb el suport d'activistes locals com l'irrepetible Joan Illa Morell "JIM", que va marcar un abans i un després a la crònica pop de casa nostra tot obrint definitivament la porta a les gires internacionals de gran format.

John Wetton (1949-2017)

JOHN WETTON

(1949-2017)

Si les necrològiques han estat una de les tòniques habituals de la crònica pop durant el darrer exercici, l'àmbit de la música progressiva ha estat durant els últims mesos un dels més castigats, sobretot la nissaga King Crimson. Pocs mesos després de deixar-nos Greg Lake, s'acaba d'anunciar la mort d'un altre excomponent de la banda de Robert Fripp -així com d'altres projectes, dels quals destaca per popularitat el supergrup Asia-. Durant la seva estada a les files de Crimson va fer-se càrrec de la veu i el baix en tres dels seus àlbums més definitius, "Lark's Tongues in Aspic" (1973), "Starless and Bible Black" (1974) i "Red" (1974).